L'edat de la no innocència: l'adolescència

Sense comprendre l'adolescència serà impossible trobar solucions al fiasco acadèmic nacional. Cal saber que, a primer d'ESO, i amb la paraula joc, tot va vent en popa. Es pot jugar a fer exàmens, pràctiques i altres, ja que amb els seus 11 i 12 anys encara se senten molt infantils i la rebel·lia no sol ser freqüent. A segon d'ESO pot ser que la paraula joc funcioni, però a tercer l'explosió de feromones ho fa impossible.

De fet, en aquest curs, l'eclosió esdevé global, universal i per a tots els alumnes. I és que estem en plena adolescència. Amb aquest subidón, els nois exigeixen que se'ls vegi com a adults, que se'ls tracti com a tals. Ells així volen sentir-se i per això imiten certs rols, bons o dolents, dels suposats adults, nosaltres.

Així apareixen els primers cigarrets, amb afegits o sense, els primers combinats, amb ressaca o sense, i fins i tot les primeres relacions sexuals, amb amor o sense. He de matisar que amb això no s'està fent apologia de les drogues, de l'alcohol i del sexe, tot el contrari, porros, beguda i coits són la primera porta a les addiccions i a embarassos no desitjats, però tots ells són una realitat que cal descriure i tenir en compte.

El més aclaparador a aquesta edat és que passen davant nostre, els adults, tensos, estirats i retirant la salutació. Aquest moment resulta una mica fascinant. Si a primer, i fins i tot a segon, sempre et saludaven i s'acostaven a tu, ara el pacte ha canviat. Ells, els nois, aparenten estar molt seriosos davant dels adults, com dient.

- He canviat, que no ho veus?

I tallen el pont de comunicació amb els adults; fins i tot pot ser que portin la contrària, si un és del Barça es fa del Reial Madrid, si un és d'esquerres ell de dretes, etc. I aquesta ruptura de ponts cal explicar-la a classe i a casa com quelcom natural, com un futur previsible de la seva humanitat. Simplement han trencat els seus llaços amb els seus adults per començar a ser-ho ells.

Que simple, que agosarat, que meravellós. Però quin desastre per aquells pares o docents que no puguin arribar fins a ells. Aquests ara es troben vetats de la confiança d'aquests púbers. Encara que per contactar amb ells hi ha una esperança, fer-los conscients d'això i explicar-los que això de no saludar pel passadís és quelcom fabulós, quelcom que els conduirà a la seva maduresa, quelcom previsible.

I, és clar, quan se'ls diu "previsibles" resulta un insult. Ells, els púbers, mai pretenen ser previsibles, sinó tot el contrari, cerquen ser diferents en tot. Amb això s'aconsegueix que la majoria de recalcitrants tornin a saludar pels passadissos creant novament un pont de confiança sense la necessitat de tants crits a l'aula. Ara, i en entrar a classe, s'alegren una mica més de veure el tutor i a poc a poc es van asseient per atendre

Però alguns docents perden la veu cridant reiteradament per imposar-se o, si el crit no agrada, de vegades es cau en el contrari, en el parrup, quelcom que repel·leix els adolescents. Ells no desitgen sentir-se tractats com infants petits. La seva acne i el seu interès per algunes imatges d'anatomia comparada delaten aquest rebuig. Si un docent tracta els seus adolescents com a nens de primària amb veus agudes i cantarelles plenes de cotó, l'únic que reafirmarà serà la seva negació de la salutació i que percebin aquell adult com un ésser infantil, mancat d'autoritat i hipòcrita.

Simplement cal parlar-los amb maduresa, franquesa i serietat, quelcom que sí que obre ponts amb ells. I quelcom molt important, tinguin o no tinguin raó, cal escoltar-los, però quan estiguin en calma i respecte. En cas contrari, límits i a esperar que amaini el temporal. Només quan hagi passat la part calenta serà efectiu parlar del que ha passat amb rapidesa. D'aquesta manera l'escolar accepta de millor grat l'autoritat adulta i comença a entrenar-se per a la següent fase, quart d'ESO i en el canvi de la raó