Ordre a l’aula

Deia l'escriptor Fernando Savater, independentment de les seves idees polítiques, que "els mestres han de ser conservadors avui per rectitud de consciència perquè alguns alumnes puguin ser demà revolucionaris amb coneixement de causa". Un objectiu fonamental de l'aula, i passant d'esquerres o dretes, és donar coneixements reals perquè els alumnes desenvolupin criteris propis i verídics. Per tant, i en el paranimf escolar, no ha de predominar l'estrèpit, la distracció i la xerinola sinó la tranquil·litat, el coneixement i els valors.

En cas de caos no s'ensenyarà ni s'educarà els plançons perquè pensin per si mateixos, sinó tot el contrari, se'ls estafarà amb una educació de pa i circ. Per tant, millor desconfiar de la pedagogia col·lega i divertida, ja que al final l'aula es converteix en una gossada i poc es podrà ensenyar als escolars.

Un dels primers objectius que cal aprendre per portar bé una aula amb adolescents és l'ordre. L'ordre permet que els escolars es concentrin, es motivin i aprenguin. Els humans, si així ens ensenyen, trobem goig en quelcom innat, antic i essencial com és la bellesa de la curiositat i la seva màxima conseqüència, l'aprenentatge, un camí que arriba al plaer de comprendre el que ens envolta.

Si la nostra ensenyança aconsegueix preparar els alumnes perquè sàpiguen impulsar la seva curiositat, llançar-se a la recerca i finalment comprendre alguna cosa, el seu aprenentatge no resultarà una làpida a suportar, sinó unes ales amb què volar. Per això la tranquil·litat, la calma i la concentració esdevenen fonamentals a l'aula. Per això, alguns docents desafortunats opten per alçar la seva veu entre l'udol dels escolars. Una pràctica així cansa, enerva i resulta un error cras.

Quan un professor intenta forçar les seves cordes vocals per sobre de les dels seus alumnes, apareix una veu irreal que aquests no es prenen seriosament. Per tant, no cal alçar la veu a l'aula per evitar aquest falset. Aquest to agut altera més els adolescents i els crispa més que no pas ajuda, cosa que alhora els anima més a la xerrada. Inconscientment ells senten que manen. Per canviar aquesta percepció un professor destre ha d'impartir la classe parlant en to relaxat, vocalitzant sense presses i deixant pauses serenes entre concepte i concepte per poder respirar. Romandre durant una explicació amb nervis i aquell etern crit altera els púbers en intentar estar per sobre del seu soroll. Un bon professor primer infondrà la seva calma i després començarà la classe i les activitats d'aprenentatge.

La punició per mantenir l'ordre hauria de ser l'últim, però no quelcom a evitar. Científicament sabem que el nostre cervell està adaptat al premi i al càstig. Per desgràcia la vella idea de Rousseau que els infants són bons per naturalesa i que l'educació els torna dolents creix dia a dia entre la pedagogia. És més, davant els estudis psiquiàtrics publicats en revistes tècniques internacionals això esdevé totalment erroni. Els infants molt petits es mostren egoistes i dèspotes envers els seus companys de llar d'infants.

Passats els mesos, i amb la intervenció correctora dels educadors, el nombre de malifetes cau radicalment. Així es corregeixen els nostres gens innats que ens abocaven a comportaments agressius, egoistes i contraris al bé comú. Només es pot ser feliç, bon ciutadà i professional òptim quan valorem les coses assolides amb límits, càstigs i premis merescuts. Ferran Adrià, qui amb perseverança ha aconseguit ser un dels millors cuiners del món, deia que "la diferència entre els bons i els molt bons és l'esforç".

Si cal aplicar una sanció, s'ha de decretar en el moment just de la infracció i no esperar a després perquè després serà mai. Si sancionem tard un adolescent, aquest haurà perdut la noció de l'error que ha comès. I aquí les lleis educatives tampoc ajuden, ja que per divagacions burocràtiques l'expulsió d'un escolar es realitza setmanes més tard del seu pecat, és a dir, provocant la seva reacció irada en creure menys greu la falta que ha perpetrat. Cal afegir que els púbers viuen més en el present que en el futur i que les seves accions immediates corren ràpidament al calaix de l'oblit o de la deformació subjectiva.

En fi, i després de tot l'anterior, la conclusió és demolidora: els humans som innatament egoistes i tramposos si l'educació no ho corregeix. La nostra genètica codifica la nostra agressivitat, però el nostre cervell està adaptat a la disciplina per corregir aquesta tendència. En això últim els límits modulen el nostre comportament, redueixen el nostre egoisme individual i afavoreixen el bé comú social. Vist doncs que la maldat, l'egoisme i el mínim esforç a complir les regles contenen una clara càrrega innata en la nostra espècie, només amb educació i disciplina es corregeixen aquestes tendències. L'escola, per tant, ha d'aplicar límits sense deixar-se portar per modes pedagògiques i paracientífiques. Aquestes en res troben proves per imposar la seva creença.

És important, per tant, que a classe es dicti la sanció en el moment de l'incident i que no s'argumenti massa. L'escolar se sentirà alterat i sense perspectiva objectiva per comprendre. No obstant això, i arribada la calma, s'ha d'oferir diàleg i reflexió al noi. Aquí sí que valen les argumentacions necessàries, però no cal excedir-se, amb uns minuts n'hi ha prou. Cal tractar-los com un adult, ells ho desitgen. Per això l'educador ha de ser sincer i explicar-li la veritat. L'ordre a l'aula depèn d'això.