e-Notícies Molt de compte...
És innegable que a Catalunya el realisme polític està desaparegut. Però, compte, perquè no és mort.
El filòsof espanyol Gustavo Bueno va fer una aportació molt interessant a la teoria política. Hereu de Marx, Bueno va capgirar la famosa “dialèctica de classes”, és a dir, la idea que la lluita de classes és el motor de la història. Il·lustres boomers encara mantenen aquesta teoria en els seus articles i tuits. Se'ls pot identificar perquè són aquests intel·lectuals que, com diria Losantos, porten barba per fora i per dins.
El canvi que va proposar Gustavo Bueno va ser aquest: que el motor de la història és la lluita, sí, però no la de classes, sinó la dels Estats. Estaríem, doncs, davant de la “dialèctica d'Estats”. Aquest no és un canvi menor; significa que és més important la qüestió exterior que la qüestió interior. La realitat, per als altres Estats, el folklore per als votants. Portaavions i tertúlies.
Tot i l'extravagància a tots els nivells de la figura de Gustavo Bueno, seria una enorme imprudència desestimar les seves aportacions. Podem dir que és el millor teòric realista de l'Espanya recent. Una anècdota per situar el personatge: una vegada, en una conferència, una noia li va recriminar molt indignada que els Estats Units havien envaït l'Iraq només pel petroli i Gustavo Bueno li va respondre “Et sembla poc?”
Aquí teniu un exemple sobre aquest assumpte de la 'Dialèctica d'Estats' en boca del mateix Gustavo Bueno, quan ja era bastant gran. A més, és un exemple referit precisament a Catalunya:
Bueno vs Derechita valiente (Vox)
L'unionisme ha viscut de prestat
Jo he estat el primer que m'he burlat d'aquesta mancança gairebé congènita del catalanisme polític per advertir, entendre i assumir els principis més bàsics de la realpolitik. Crec que ho he fet amb sobrada legitimitat. No és desproporcionat dir que la classe política processista potser és, tàcticament i estratègicament, una de les classes polítiques més ineptes per a l'exercici de la política de veritat. És el tema de la qüestió exterior, ya tú sabe.
Sobre aquest assumpte, els mateixos unionistes hem de meditar en un punt. I és que l'ésser humà en general, no ja els unionistes, tenim tendència a pressuposar causes molt complexes als actes de la resta d'éssers humans. Però la veritat és que, en la majoria dels casos, només cal contemplar la hipòtesi que algú vol sexe, diners o que és idiota per explicar les seves maniobres.
En aquest sentit, es pot dir que l'unionisme ha viscut una mica de prestat pel que fa al fracàs del projecte independentista. El referèndum de l'1-O en va ser un bon exemple. L'expresident Rajoy, penso jo, es va equivocar amb la gestió de la situació; si es va evitar un veritable problema va ser per l'aclaparadora mediocritat dels processistes. Cosa, per cert, que els abstencionistes catalans no els perdonen: el 2017, diuen els abstencionistes, va ser el moment per arribar fins al final. I, en fi, ho diré doncs perquè és la realitat: en aquests casos, el “final” sol ser la sang i el que no ho sàpiga que baixi de la figuera. Una altra cosa és que molts tinguin tendència a demanar sang aliena.
Processisme desenganyat
Si hi ha un risc que la situació entre Catalunya i Espanya esdevingui un problema en el futur, aquest risc hauria començat a desenvolupar-se ara. Com ja vàrem dir fa unes setmanes, Sílvia Orriols és la conclusió natural del procés. I quina conclusió és aquesta? Que un independentisme perillós és un processisme desenganyat. Pel que és el cas, això es tradueix en dues coses que Orriols veu clares i ja ha manifestat el públic.
La primera: un procés dʻindependència és un procés dur i violent. Dos: el reconeixement internacional és determinant perquè és el que de debò pot provocar un problema a Espanya o a qualsevol Estat. I és aquí quan entra Israel, que és més o menys com l'entrada d'il commendatore a l'òpera de Mozart: Don Giovanni, m'has convidat a sopar i aquí estic...
I si si...?
Tot això, és clar, és sobre plànols. Però no és menys cert que els elements es van disposant de manera que criden a la prudència.
Amb el reconeixement de Palestina, Espanya s'ha assegurat l'animadversió d'Israel. I això és una cosa que els nacionalistes catalans (els de debò) no passen per alt. Personatges, per exemple, com Santiago Espot o la mateixa Sílvia Orriols n'han pres un bon compte. I és important no caricaturitzar aquests nacionalistes perquè són dels pocs que no arrosseguen la tara de no assumir el realisme polític:
D'altra banda, això de la “trama russa” no s'ho creien ni els mateixos indepes. De fet, el responsable de relacions internacionals de Convergència, Víctor Terradellas, ja va dir que Puigdemont i els seus no sabien si allò dels emissaris russos era o una broma o una jugada del CNI. El més probable és que fossin els russos aprofitant-se dels que anaven amb el lliri a la mà per fer-li la punyeta a Europa.
El referent de Catalunya sempre va ser Israel i, per remissió, els Estats Units i la seva sucursal a Europa: Alemanya. En aquesta xerrada a la Universitat de Barcelona, titulada "Aproximació a una geopolítica per a Catalunya" ho expliquen Artur Mas i el mateix Víctor Terradellas.
I tot apunta que, a Europa, hi haurà un renaixement de l'identitarisme polític, és a dir, un debilitament d'aquest exoesquelet artificial que coneixem com a 'Unió Europea'.
Som conscients de la que es podria arribar a armar si eventualment es repetís un referèndum amb un Govern que ha après la lliçó del procés i es manté ferm a la declaració unilateral d'independència? Som conscients de la que es pot embolicar si Israel, Holanda i d'altres reconeixen Catalunya? En fi, al loro.
Més notícies: