Muntatge dels membres de Ciutadans i Podem amb un llamp al mig i el Congrés darrere
OPINIÓ

D'assaltar el cel al grup mixt

Del discurs nou, directe i fresc, a defraudar gran part dels que van ser els seus votants, amb maneres calcades dels vells partits

Podem es va constituir com a partit polític el gener del 2014. El seu ascens va ser meteòric: A les eleccions europees d'aquell mateix any va aconseguir 5 escons d'un total de 54, fet que el va convertir en el quart partit més votat d'Espanya. En poques setmanes, va reunir més de 100.000 afilats, convertint-se en el tercer partit en nombre de militants, i a l'octubre arribava al segon lloc, amb més de 200.000 inscrits. Diversos estudis demoscòpics el situaven com el primer partit del país en intenció directa de vot. Sens dubte, una cosa molt difícil d'aconseguir.

Membres de Podem pujats a un escenari a la campanya electoral de l'any 2014

Tant Podem com Ciutadans van sacsejar el tauler polític nacional i van fer saltar pels aires l'imperfet sistema bipartidista que imperava des de la Transició. Tot i això, la supervivència política al nostre país és molt difícil. Per això ara, quan es compliran 10 anys de la seva constitució, els podemetes estan més a prop de la irrellevància que no pas d'assaltar el cel. Van arribar amb un discurs nou, directe i fresc, però han acabat defraudant gran part dels que van ser els seus votants, amb maneres calcades dels vells partits.

Més accelerada, encara, va ser la descomposició de Ciutadans que en aquests moments ja és fora de totes les institucions, a excepció d'un reduït grup de diputats al Parlament de Catalunya i un parell d'eurodiputats que, gairebé amb tota seguretat, no en revalidaran els seus respectius escons a les noves legislatures d'aquestes cambres.

Les dues organitzacions, ideologies al marge, van tenir l'oportunitat de pactar per entrar al Govern (Podem el 2015, Ciutadans el 2019), i portar a la pràctica les idees que defensaven per millorar el benestar de tots els ciutadans. Tot i això, tant als uns com als altres, els va poder l'ambició desmesurada, van equivocar l'estratègia i van cometre greus errors de càlcul, obsessionats, com estaven, a donar el sorpasso. Però les coses es van torçar i Podem va acabar entrant a l'Executiu, en bona part per salvar els mobles, quan el partit ja era una ombra del que va ser.

Però la vida segueix i les restes del naufragi de Ciutadans les han recollit Vox i el PP, mentre que Sumar sembla que, de moment, és el reemplaçament, més o menys natural, de la formació morada. Tindrem ocasió de comprovar la solidesa d'aquest projecte a les eleccions autonòmiques (Galícia i Euskadi) i europees que se celebraran el 2024.

Membres de Ciutadans mirant cap amunt i dos aplaudint. Un estand gran al centre amb el nom del partit 'Ciutadans'

Des de feia temps era un secret de domini públic que la cúpula de Podem i la vicepresidenta segona del Govern, Yolanda Díaz, feien camins cada vegada més divergents. Tot i això, els uns i els altres van saber fer de la necessitat virtut i, més per pragmatisme que per coincidències polítiques, van concórrer junts a les eleccions del juliol d'aquest any. Tot i això, deixar Podem sense cap cartera ministerial i els seus 5 diputats sense càrrecs rellevants en el grup parlamentari ha precipitat els esdeveniments i ha fet esclatar la crisi que, més aviat que tard, s'hagués produït per qualsevol altra topada.

Davant d'aquesta situació, els de Ione Belarra van decidir la setmana passada a abandonar la coalició i passar al grup mixt. Els podemetes sostenen que així la formació guanyarà visibilitat, cosa que havien perdut, dins de Sumar. Ara bé, al Govern no li quedarà cap altra que obrir un nou front negociador, aquí Podem tindrà la capacitat de tensar la corda en determinats temes, tot i que, és veritat, que ja han anunciat que ells no trencaran l'estabilitat parlamentària.

De totes maneres, de poc servirà a Podem guanyar visibilitat si, alhora, es converteix en un aliat fidel de l'Executiu. Per tant, és raonable pensar que, més d'una vegada, tensin la corda, la pregunta és fins on estan disposats a arribar?

Segurament, la primera prova de foc la tindrem en la tramitació de la llei d'amnistia, que haurà començat el seu camí parlamentari aquest dimarts passat. És una llei orgànica i, per tant, necessita el suport de la majoria absoluta del Congrés, és a dir, cal indefectiblement el concurs de Podem. Si bé és veritat que, en principi, en aquest assumpte no haurien d'existir inconvenients per part dels de Belarra, atesa la seva coneguda posició i afinitat amb els independentistes.

Yolanda Díaz en un míting assenyalant el públic amb gest rabiós

Una altra història poden ser les negociacions que s'han de dur a terme per aprovar els pressupostos del 2024. Aquí la batalla pot ser agra. És molt possible que quan arribi aquesta oportunitat Podem vulgui marcar perfil propi i convertir-se en el defensor inqüestionable dels més desafavorits i això implicarà marcar com més diferències millor amb Sumar. El seu objectiu ha de ser que es visualitzi que són ells els qui arrenquen més concessions al Govern.

Així doncs, em permeto suggerir que ens carreguem de paciència i estoïcisme perquè les picabaralles sovintejaran, almenys, fins a les eleccions europees de juny, després, en funció dels resultats, les posicions es poden modificar o, per contra, la batalla pot ser encara més cruenta. Assaltar el cel ja no és una opció, però lluitar per la supervivència, encara que sigui al grup mixt, és una necessitat.

La política, com la vida, té aquestes coses.