'A mort', una comèdia vibrant, imperfecta i molt humana, que també et farà plorar

Hi ha sèries que s'esforcen a provocar el riure, d'altres que intenten esquinçar l'espectador, i unes poques que aconsegueixen totes dues coses. 'A muerte', la nova creació de Dani de la Orden, entra amb pas ferm en aquest darrer grup. Ens trobem davant d'una comèdia romàntica que s'atreveix a tocar els grans temes com la mort, la maternitat, l'amor trencat o el temps que se'ns escapa, amb una honestedat que enganxa.

'A muerte' planteja un inici arriscat: què passa quan un home rep un diagnòstic terminal el mateix dia que la seva parella el deixa? Una premissa que  es converteix en una història vibrant, imperfecta i molt humana.

'A muerte' funciona sobretot gràcies als seus personatges i a com aquests encarnen, amb torpesa i contradiccions, els dilemes d'una generació que continua preguntant-se si ja ha arribat el moment de prendre's la vida seriosament.

Raúl (Joan Amargós) és un tipus aparentment estable que, enfrontat a la mort, no troba el sentit de res. Marta (Verónica Echegui), en canvi, viu al límit de l'abisme emocional, refugiada en la festa i en el caos, i de cop un embaràs la sorprèn sense manual d'instruccions. Cap dels dos està preparat per al que els passa, però això és justament el que els fa creïbles.

El més interessant és com la sèrie s'atreveix a mirar de cara l'estupidesa humana, no des del judici, sinó des de l'afecte. Dani de la Orden no busca redimir els seus protagonistes ni convertir-los en herois de manual. Els mostra ridículs, egocèntrics i covards, però també fràgils, generosos i molt vius.

D'aquesta manera, Verónica Echegui i Joan Amargós són el cor d''A muerte'. La seva química és evident, però els seus personatges no saben gaire bé com gestionar el que senten ni com dir-se el que importa. Això, lluny de jugar en contra, reforça la veritat emocional del relat. Els seus diàlegs són plens de subtext, silencis incòmodes, punxes i intents maldestres d'afecte que reflecteixen la realitat.

Verónica Echegui, en particular, compon una Marta magnètica: excessiva, contradictòria, profundament ferida i absolutament lliure.  Joan Amargós, més contingut, equilibra la balança amb un Raúl que s'esfondra sense estridències.

Tragèdia i comèdia: una mateixa arrel a 'A muerte'

El gran encert d''A muerte' és no separar els registres. No hi ha un episodi còmic i un altre de dramàtic, ja que la sèrie es permet girar del que és hilarant al que és devastador en una mateixa escena.  El que comença com una broma àcida pot acabar en una confessió dolorosa, i viceversa.

Amb només set episodis de mitja hora, 'A muerte' no s'allarga innecessàriament ni cau en el parany de voler explicar-ho tot. El seu final és coherent amb el seu to:  ni totalment feliç ni fatalista, sinó ple de matisos. Això sí, et traurà alguna llàgrima i et deixarà amb ganes de més.

En temps on la comèdia romàntica sembla ancorada en fórmules esgotades, 'A muerte' ofereix una alenada d'aire fresc. És gamberra sense ser cínica, tendra sense ser carrinclona, profunda sense ser pedant.  Una meravella que confirma una vegada més l'èxit de Dani de la Orden, que ha arribat per quedar-se darrere de les nostres pantalles.