Per què puja la dreta: l'article que retrata la nova esquerra i els seus líders

Estem assistint a un fenomen que alguns anomenen "pendulàs", i que marca una oscil·lació de l'esquerra a la dreta. La dreta més radical està pujant mentre l'esquerra s'enfonsa. Algunes anàlisis reflexives ajuden a entendre per què.

El Diario de Tarragona publicava aquesta setmana un article d'opinió redactat per Frederic Porta. Aquest és un reputat periodista que va ser presentador als informatius de TVE Catalunya i col·laborador en diferents mitjans. L'article retrata a la perfecció com són els líders polítics i activistes progressistes catalans.

Discurs buit

"Gent de la qual no saps gaire bé en quin món viuen, essent incapaços de compartir les mateixes prioritats que la majoria dels mortals". Així retrata Frederic Porta els líders progressistes catalans.

Descriu amb precisió la realitat de molts partits progressistes catalans, les propostes dels quals solen estar desconnectades dels problemes quotidians dels seus votants. Sovint, abanderen lluites que no aporten solucions per a les preocupacions reals dels habitants de Catalunya, centrant els seus esforços en assumptes residuals o irrellevants per a la població local.

Hi ha molts exemples d'aquest tipus de polítiques, com la petita excursió finançada amb diners públics de diversos diputats del Parlament a Budapest. Concretament, van assistir a la marxa de l'Orgull a Budapest, entrometent-se en la política interior d'un país membre de la UE.

Altres exemples de polítiques amb impacte negatiu són les migratòries, que han fet que més del 50% dels presos a Catalunya siguin immigrants, tot i representar només el 17% de la població. Aquesta desproporció evidencia la manca d'integració efectiva i de mesures preventives. Polítiques així, implementades sense planificació ni anàlisi d'impacte, generen tensions socials i desconfiança entre els ciutadans.

I encara que podria semblar que les noves generacions detectarien a temps aquesta deriva, des de col·lectius com el Sindicat d'Okupes o el d'Alquilades passa tot el contrari. Les seves accions es redueixen a la retòrica i a gestos simbòlics, sense oferir solucions reals ni exercir pressió sobre bancs o grans propietaris. Aquesta teatralitat evidencia una esquerra totalment desconnectada dels problemes de veritat, empenyent nombrosos votants desencantats cap a la dreta.

Canvi a les classes populars

Per al periodista, els progres catalans van "amb cara d'enfadat i una tensió en la paraula com si s'arroguessin la veritat absoluta en diagnòstics que ningú s'atreveix a replicar".

Posa l'accent en el relleu dels antics lideratges, com Carme Arcarazo, la nova Ada Colau. "Se'ns presenta com una Joana d'Arc, amb una suposada radicalitat que no són més que focs d'artifici", diu. Recorda el seu currículum, el seu pas per escoles de pagament, i el seu endoll en un dels xiringuitos colauistes de torn.

L'autor vaticina que Carazo acabarà com la seva predecessora, que va acabar sent "un fiasco d'alcaldessa" a Barcelona: "Els únics que poden defensar la seva tasca són els lobbies que es van omplir les butxaques a costa dels barcelonins"

Mentre l'òrbita progressista catalana segueix perduda en lluites que no aporten res a la societat, des de les dretes es mobilitza un altre tipus de discurs. Un discurs centrat en els problemes reals dels habitants: immigració, pressió fiscal i inseguretat són els temes que realment importen.

Són precisament les classes mitjanes i baixes, històricament vinculades a l'esquerra, les que, veient l'abandonament per part dels progressistes, s'inclinen cap a la dreta. Aquesta tendència ja es nota a nivell nacional: segons el CIS, Vox ha experimentat un creixement significatiu entre els sectors més humils de la societat espanyola.