Puigdemont es mulla el mínim i mira a les eleccions

Puigdemont encara diverses eleccions i pel mig té una amnistia. I tot amb incertesa inclosa, ja sigui dins del partit o amb les negociacions amb el PSOE. Per això no es vol desgastar amb polèmiques. L'únic assumpte mediàtic sobre el qual s'ha pronunciat ha estat el dels pagesos. Per a la resta, que truquin a Turull.

La música de l'expresident

Diuen que la música és als silencis. Que ho preguntin a Puigdemont. Amb caràcter general, ell és el director de l'orquestra simfònica de Junts. De vegades marca llargs silencis - la immigració i Casol - i de vegades no - les protestes dels agricultors -. Això suggereix que l'expresident té la lògica electoral al cap i les eleccions marcades al calendari.

Puigdemont fa una cosa que no és fàcil, que és passar de ser un líder moral 'outsider' a ser un polític. Això implica un fort control de la imatge i l'expresident decideix molt bé a quins jardins es fica i en quins no. Els dos temes sobre els quals no ha dit res són exemples de temes que desgasten la imatge: immigració i guerra interna.

Del gir amb la immigració no n'ha dit res explícit més enllà de compartir articles que suggereixen el seu punt de vista. Van ser Turull i Nogueras els que van sortir a explicar-ho i a aguantar el xàfec de que s'havien passat a "l'extrema dreta”. A més, Puigdemont no faria cap favor al PSOE si ara comencés amb un discurs molt dur contra la immigració. Al capdavall, és un tema sensible i el PSOE també té aliats d'esquerres.

I encara més sensible és la guerra interna, que a més s'ha complicat amb acusacions de masclisme. Però la veritat és que la guerra interna amaga una diferència de plantejaments polítics. I el que defensa Borràs, més unilateral i contrari als pactes, no convé ara mateix. Junts - o sigui, Puigdemont - està en tràmits de ser una mena de nova Convergència. La unilateralitat queda una mica lluny.

Primer, l'amnistia

Amb els agricultors sí que ha sortit a dir alguna cosa. Al capdavall, defensar el camp és bonic i per a un discurs nacionalista i en teoria independentista és fins i tot indispensable. Tot i que la veritat és que tampoc no ha arriscat gaire: no hi ha cap partit català que no s'hagi posat de banda del camp. Encara més, per les reaccions de tots els partits sembla que la legislació europea ha caigut del cel.

Com diem, Puigdemont dirigeix una orquestra, però segueix una partitura: l'amnistia. Sense ella, no hi ha res. És la seva gran aposta ideològica i política. Perquè tornar a Catalunya amb l'amnistia sota el braç, centenars de persones lliures de càrrecs i l'eslògan d'haver guanyat un pols a Espanya val el pes en or. Encara que arribi tard i calgui aguantar les crítiques d'ERC.

I com que és gairebé segur, no arribarà a temps per a les eleccions autonòmiques. Per això, entre que l'amnistia arriba i no arriba, Puigdemont encara les europees, que temporalment resolen força bé la seva situació personal. D'altra banda, el que faci Junts a les properes eleccions està a l'aire.

I amb aquest panorama per què molestar-se amb segons quins temes? Molt millor és sobrevolar els assumptes, levitar una mica sobre ells. Fins que l'amnistia no sigui ferma i permeti pensar en la seva candidatura en condicions, l'expresident no té cap al·licient per fer soroll. Ja en té prou amb el que té.