La pell fina del Procés: quan tu pots riure't de tots però ningú de tu

Aquesta setmana, l'independentisme s'ha indignat amb la sàtira de les xirigotes de Cadis i les falles de València sobre Puigdemont i l'amnistia. Primer va ser la lletra d'un pasdoble als Carnavals de Cadis , en català i contra els pactes PSOE-Junts. Després una falla valenciana amb explícit contingut sexual .

La premsa processista va esclatar, catalogant-los com a “surrealista”, “desnortat”, “pintoresc”, i “obscè”. Una de les raons de ser de les xerigoles i les falles és que són expressions satíriques, normalment de temes d'actualitat. Però ja se sap que mai no riu a gust de tots, i en aquest cas no han assegut gens bé.

Tot i això, no fa tant que la televisió pública catalana va emetre una polèmica gag sobre la Verge del Rocío. Aquella broma, també en to satíric, va indignar molts andalusos al sud ia Catalunya. Tot i això, els que ara s'indignen per la xerigola i la falla llavors van aplaudir i van al·ludir a l'humor ia la llibertat d'expressió.

Doble vara de riure

No és la primera vegada que TV3 juga amb els límits de l'humor. Un dels programes de màximes audiència saludava amb un “Puta nit i bona Espanya”, i un col·laborador va assenyalar els votants del PSC com a nazis. També compraven els Mossos amb gossos. I suggerien enfonsar una barra de ferro al crani d'un guàrdia civil.

Ara que es parla d'obscenitats, notòria va ser també l'expressió “m'agradaria que me la xuclara Letizia Ortiz” en un famós programa de TV3. Algunes d'aquestes bromes van ser criticades, i fins i tot perseguides judicialment. Això va ser vist per l'independentisme com un atac a la llibertat d'expressió i una caça de bruixes.

Aquests sectors veuen la sàtira sobre el procés com a catalanofòbia, però en canvi neguen que el gag sobre la Verge del Rocío sigui fòbia contra els andalusos. És fàcil fer humor sobre els sentiments aliens, el més difícil és encaixar les bromes sobre els sentiments propis. És la pell fina dels processistes, aquesta curiosa doble vara de riure.

Ara s'enfaden

Un bon exemple de la pell fina del Procés és El Nacional , una de les principals capçaleres del processisme. Quan es va formar l'embolic del gag de la Mare de Déu del Rocío, va donar suport a l'opinió de Carlos Latre: “Crec que s'hauria de poder fer humor de qualsevol cosa, la llibertat és que a tu no t'agradi i canviïs de canal”.

Aquells, el diari proindependència va publicar titulars com “Toni Soler enfonsa Javier Lambán, un altre president anticatalà, pel gag de la verge”. El mateix Toni Soler, productor i presentador del programa, va dir a Juanma Moreno, president dels andalusos, que “podia esperar assegut” les disculpes. Ara pren sentit aquell refrany d'on les donen les prenen.

Però El Nacional s'ha pres molt a pit el sarcasme de la chirigota i la falla, titulant “Surrealista chirigota en català a Cadis” i “Puigdemont i Sánchez protagonistes d'un obscè ninot”. És aquesta sensació que tu et pots riure de tots (supremacisme) però ningú no es pot riure de tu (victimisme). No serà més raonable riure'ns tots de tots?