Nova derrota del Gobierno: cau la votació del sostre de dèficit

Per perdre aquesta mà ens retirem. Això deu haver pensat el Gobierno, que no presentarà al Congrés la votació dels objectius de dèficit. Després que al juliol Junts li tombés la mateixa votació, el PSOE no es vol apuntar un altre fracàs a compte de Puigdemont.

Així ho ha avançat La Vanguardia, que explica que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, no té la intenció de veure una altra majoria parlamentària en contra. I si el camí de dèficit és l'avantsala dels Pressupostos, aquesta situació és l'avantsala que no hi haurà pressupostos.

Fonts del Gobierno diuen a La Vanguardia que buscaran més temps per negociar amb els altres grups parlamentaris. Però 'de facto' es refereixen a Junts, perquè el PP ja ha insistit que no aprovaran ni el sostre ni els pressupostos. En qualsevol cas, no és menys cert que es tendeix a sobredimensionar el paper polític dels pressupostos.

I és que, mentre no se superi el sostre de despesa heretada, el Gobierno pot prorrogar els pressupostos de manera indefinida. A més, té competències per modificar les partides pressupostàries com consideri convenient. El ministre de Transports, Óscar Puente, ja ha dit que no seria cap “drama”.

No és, doncs, una qüestió tècnica o operativa. Per contra, més aviat és una qüestió de competència partidista i de la necessitat d'alguns grups de marcar perfil propi. Així mateix, aquesta situació és simptomàtica d'una cosa que ja venia de lluny: la feblesa del Gobierno al Congrés.

Frankenstein no és àgil

En aquests moments, el principal actor polític que explota la feblesa del Gobierno és Junts. La setmana passada ja li va tombar la limitació dels lloguers. I les pròximes setmanes, amb motiu de la regularització de mig milió d'immigrants, Junts tindrà una altra ocasió per deixar tirat el Gobierno i insistir en la seva estratègia maximalista.

Això apunta a una situació de fons: que mentre l'amnistia no es resolgui o el Gobierno faci una concessió forta (com la immigració), Junts no sortirà d'aquest maximalisme. Entre altres raons, perquè Puigdemont té un ull a Catalunya i a la competència a llarg termini d'Aliança Catalana.

Finalment, aquesta inestabilitat és simptomàtica de l'altre gran fenomen de la política espanyola: la translació de la lògica processista a Madrid. És a dir, el joc curt entre partits, que és el que manté amb vida (o no) el govern de torn. I mentre hi hagi aquestes diferències partidistes insalvables, no hi ha cap raó perquè Frankenstein deixi de ser el que és: una creació artificial.