Terra d'impostos: Els 15 tributs catalans que disparen la càrrega fiscal

“Facin-ho aquí”. Aquesta va ser la viral resposta d'Isabel Díaz Ayuso a Barcelona, en una trobada informativa organitzada per La Vanguardia i celebrada la setmana passada. La presidenta de la Comunitat de Madrid responia així a la pregunta sobre si el model fiscal de Madrid, amb baixa càrrega impositiva per afavorir l'arribada d'empreses, és "dúmping o trampes", en paraules del periodista Ramon Rovira, que el formulava la pregunta.

Més enllà de la polèmica per la pregunta i l'espontània resposta d'Isabel Díaz Ayuso, la qüestió servia per revifar un vell debat. La discussió sobre si el model fiscal de Madrid és una mena de 'competència deslleial' per a les altres comunitats autònomes. El cert és que el marc impositiu de la regió és atractiu per a la reducció de costos impositius per a empreses i fins i tot particulars.

Des de l'arribada d'Esperanza Aguirre a la presidència de la Comunitat de Madrid, els governs regionals, sempre del PP, han disminuït la càrrega fiscal. No només els tributs adreçats a persones jurídiques, sinó també aquells que graven particulars, s'han vist reduïts —alguns fins a la seva pràctica desaparició. La tendència de les dues darreres dècades l'ha consolidat Ayuso en els darrers anys de mandat.

Ho ha fet, a més, de manera desacomplexada i amb convicció. Isabel Díaz Ayuso ha defensat a capa i espasa el model fiscal de Madrid. La seva resposta a l'acte de Barcelona en donava bona fe.

"Dins de la meva autonomia fiscal, en lloc de seguir multiplicant les ambaixades, destinant més diners públics a mantenir una causa política, he decidit estimular la creació d'ocupació i de llocs de treball, ajudar aquell que arrisca el patrimoni dels seus fills per fer-ho, o aquells ciutadans que es llancen a tenir una hipoteca, a tenir fills, a l'aventura de viure, que és una dificultat constant, i que necessiten que una autoritat els vagi acompanyant", afirmava.

I seguia: "Quan nosaltres hem aplicat successives rebaixes fiscals, hem recaptat més. I insisteixo, nosaltres no competim amb altres comunitats, estem al seu servei. Res m'agrada més que arribin nous projectes a qualsevol altre racó d'Espanya".

El marc fiscal de Catalunya, radicalment oposat al de la Comunitat de Madrid

A l'altra cara de la moneda hi ha el cas de Catalunya. Si Madrid es caracteritza per un règim fiscal amb pocs i baixos impostos, Catalunya és la regió que aplica més tributs propis i que més recapta per ells, amb àmplia diferència. La comparació salta a la vista: mentre que Madrid no compta amb cap impost autonòmic, Catalunya en té quinze.

Es tracta, doncs, d'una diferència substancial que situa Catalunya al capdavant d'Espanya en impostos propis. Cap comunitat supera els quinze impostos de titularitat regional: en segon lloc, però a gran distància, hi ha la Comunitat Valenciana i Andalusia, amb vuit gravàmens cadascuna. En conseqüència, cap regió no recapta tant com Catalunya per aquests tributs.

El 2022, la Generalitat va cobrar 864 milions d'euros per aquests quinze impostos. La segueixen València i Andalusia a una gran distància –221 i 145 milions, respectivament. Les xifres confirmen el que ja s'intuïa: a Catalunya es paguen més impostos que a qualsevol altra comunitat autònoma.

Catalunya, la terra dels clatellots: quinze impostos propis… més els cedits pel Govern

Si bé són quinze els impostos de titularitat autonòmica que recapta la Generalitat, cal subratllar que podrien ser més. El Govern va aprovar quatre tributs més que van ser suspesos pel Tribunal Constitucional, de manera que no es poden aplicar malgrat la intenció de fer-ho per part del govern autonòmic.

A més, a la nòmina de gravàmens cal sumar-hi aquells impostos que, malgrat no ser propis, estan cedits pel Govern a les comunitats autònomes. Són els grans tributs: Patrimoni, Successions i Donacions i Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats. Tot i que són estatals, són les comunitats les encarregades de regular el gravamen i seva és també la recaptació.

L'impost més paradigmàtic és el de successions i donacions. Ara com ara són només quatre les regions on s'ha de pagar de manera íntegra: Astúries, Aragó, Castella-la Manxa i Catalunya. A la resta de les comunitats, o bé no es paga o bé s'abona de forma simbòlica, amb bonificacions que en alguns casos freguen el 100%.

En els darrers mesos han estat diversos els governs autonòmics que han suprimit l'impost, com és el cas dels nous executius populars a la Comunitat Valenciana o Extremadura. Catalunya és, doncs, una de les regions on el tipus de l'impost és més gran, com també passa amb el tram autonòmic de l'IRPF. En aquest cas, oscil·la entre el 12,5 i el 25,5%, situant l'IRPF dels catalans com el més car d'Espanya.

A tota aquesta càrrega impositiva cal sumar-hi, tal com explicàvem, els quinze tributs propis de la Generalitat. Impostos sobre les emissions de CO2 dels vehicles, sobre les begudes ensucrades, grans superfícies, el gravamen de protecció civil o el tribut sobre el turisme o el joc en són només alguns exemples.

Descontentament en Sanitat i Educació malgrat l'alta càrrega impositiva

El marc fiscal de Catalunya il·lustra, doncs, l'elevada càrrega impositiva existent a la comunitat autònoma. Com és lògic, l'elevada recaptació en impostos suposa una despesa contundent en serveis públics, especialment en l'àmbit sanitari i educatiu. No obstant, novament, la comparació amb Madrid torna a ser odiosa pel que fa a satisfacció.

Tot i que la inversió de la Generalitat és més gran a Sanitat ia Educació que la de la Comunitat de Madrid, els catalans es mostren menys satisfets que els madrilenys en tots dos àmbits. Són dades del Sistema Nacional de Salut i del Ministeri d'Educació. A Sanitat, malgrat que Catalunya inverteix uns 15.000 milions d'euros anuals davant dels 10.000 de Madrid, els madrilenys se senten més ben atesos (56,7%) que els catalans (55,9%).

Els indicadors educatius corren la mateixa sort. A tall d'exemple, la taxa d'abandó formatiu a Catalunya en persones de 18 a 24 anys (19,5%) és cinc punts superior a la de la Comunitat de Madrid (14,7%).

En definitiva, doncs, les desigualtats són manifestes a la fiscalitat de les diverses comunitats, així com a la prestació de serveis públics. Amb la legislatura acabada d'arrencar, caldrà veure si el govern Sánchez s'atreveix a iniciar l'harmonització fiscal que sempre ha pretès i, sobretot, com reaccionarien davant d'això Madrid i el govern Ayuso.