El model de pensions és insostenible: les dades que (gairebé) ningú s’atreveix a explicar

Que la Seguretat Social és un sistema insostenible ja és un debat mainstream. Un altre assumpte és que ni polítics ni mitjans de comunicació subvencionats abordin el problema de manera directa. Al contrari, simplement s'alimenta una gran maquinària de desigualtat intergeneracional.

Jon González, analista fiscal molt actiu a les xarxes, i una de les figures més conegudes en aquest àmbit, acaba de resumir el problema en un profitós fil a X. Les cotitzacions, insisteix González, només cobreixen set de cada deu euros de les pensions contributives. La resta arriba del Tresor o de nou deute:

Això és una cosa que s'havia estat alertant des de tota mena d'instàncies econòmiques i socials. I que la Seguretat Social depengui de traspassos de l'Estat constitueix una pura ficció comptable a gran escala. Seria una cosa així com que la butxaca dreta dels pantalons degués diners a la butxaca esquerra. Les dades parlen per si soles.

Pensions molt generoses

D'entrada, Espanya paga la pensió inicial mitjana més alta de l'OCDE en relació amb l'últim salari. Concretament, un 80 % davant del 56 % de la mitjana de l'OCDE. És a dir, es tracta d'un sistema que ha perdut qualsevol versemblança financera entre les aportacions i les prestacions. La raó bàsica d'això és doble: i) la pressió demogràfica, i ii) la indexació de les pensions a l'IPC.

La traducció comptable d'aquesta situació són les famoses “transferències de l'Estat”. Fins al maig, la Seguretat Social havia rebut 15.452 milions en transferències per quadrar els seus comptes, un 31 % més que el 2024. El Gobierno preveu aportar més de 62.000 milions en tot 2025, el doble que l'any anterior i gairebé dues vegades el pressupost anual del Ministeri d'Educació. Sense aquestes injeccions, el sistema arrossegaria ja un dèficit de 12.698 milions.

I que el sistema està divorciat dels seus ingressos naturals (cotitzacions) també és d'una evidència sagnant. Els ingressos per quotes van pujar un 7,1 % interanual i van arribar a 72.687 milions fins al maig. Tot i així, només cobreixen al voltant del 70 % de la despesa en pensions, com assenyala González. Paral·lelament, cada nòmina revaloritzada amb l'IPC engrandeix la bretxa.

Majors cada cop més acomodats

Com és natural, això es tradueix en enormes bretxes de desigualtat intergeneracional. Entre 2003 i 2023, per exemple, la renda real dels majors de 65 anys va créixer un 22 %; la dels menors de 35, en canvi, va caure un 12 %, segons Eurostat. D'aquesta manera, la taxa de pobresa sènior és avui la més baixa de totes les franjes d'edat.

D'altra banda, aquesta sobreponderació fiscal de les pensions es produeix en detriment d'altres prestacions socials. Els més de 50.000 milions que cada any es desvien a pensions equivalen al que l'Estat gasta en investigació, habitatge i justícia junts. Estem parlant que l'Estat no és que sigui un element de distribució de riquesa, sinó que és un element de distribució de desigualtat.

Sortida?

A ningú se li escapa que les pensions estan segrestades per una convergència d'interessos demogràfics i partitocràtics. Això és clau per entendre quines possibles sortides té el problema. Més en particular, mostra que des del poder públic és pràcticament inviable trobar una solució per interessos electorals.

D'una banda, la retallada de la despesa en altres partides no té recorregut perquè ja és mínima. D'altra banda, l'augment dels ingressos via impostos tampoc perquè la pressió fiscal ja s'acarnissa amb els contribuents. D'aquesta manera, només s'espera més endeutament públic, que a la llarga es tradueix en la inflació persistent en què vivim.