E-Noticies Junts i ERC, atrapats en el seu propi laberint: l’amnistia i el finançament singular evidencien l'ocàs del procés
Puigdemont i Junqueras, les dues cares d’un fracàs polític històric: només els queda pilotar el que quedi de postprocés
L'independentisme català travessa el seu moment més baix. El que fa tot just una dècada es presentava com una croada per l'autodeterminació ha acabat convertint-se en una sèrie de maniobres de supervivència política. Junts, emparada en l'amnistia, i ERC, aferrada a un model de finançament singular que no arriba mai, representen avui dues cares d'un mateix esgotament. Més en particular, el d'un moviment que ja no té horitzó propi i depèn completament del PSOE.
La legislatura avança entre promeses diluïdes, terminis incomplerts i un equilibri cada cop més fràgil en què els socialistes acumulen poder. En realitat, el processisme ja no governa el relat. Com a molt, l'administra a la baixa, intentant extreure rèdits simbòlics d'unes concessions que no canvien res.
La fi del processisme obre un nou escenari | Europa Press
L'amnistia: el miratge interminable de Puigdemont
Carles Puigdemont, des del seu llarg exili a Waterloo, és el millor exemple d'aquest declivi. El líder de Junts va arribar a presentar el seu pacte amb Pedro Sánchez com un “acord històric” que havia de culminar amb l'amnistia i el seu retorn triomfal a Catalunya. Però, gairebé dos anys després, el desenllaç és l'oposat. L'amnistia continua sense aplicar-se plenament, el Tribunal Suprem manté l'ordre de detenció, i l'horitzó judicial s'allarga.
Perquè si una cosa és evident és que Puigdemont està mentalitzat que seguirà a l'"exili". Ni el Tribunal Constitucional ni el Suprem han tancat les causes, i la Unió Europea podria allargar el procés amb noves revisions. Tot apunta que l'“acord històric” es va transformar en un fiasco històric. Una altra cosa és que, l'expresident, vulgui verbalitzar aquesta realitat.
La paradoxa és evident. Puigdemont, que el 2017 va prometre “no rendir-se mai davant l'Estat espanyol”, depèn avui completament del mateix PSOE al qual acusava de ser còmplice de la repressió. La seva amnistia, presentada com un triomf polític, ha acabat sent una eina de desgast. En el millor dels casos, li ha servit per conservar influència a Madrid i mantenir el seu lideratge dins de Junts.
L'amnistia de Puigdemont encara no flueix | GTRES
ERC i la trampa del finançament singular
Si Junts viu pendent d'una amnistia que no arriba, ERC s'aferra a la promesa d'un nou model de finançament per justificar el seu paper a la legislatura. L'anomenat “model singular” havia de garantir a Catalunya més autonomia fiscal i estabilitat pressupostària, però el pla s'ha convertit en un laberint tècnic. Com no, PSOE i PSC estan molt còmodes en aquest laberint, més que res perquè ells el dibuixen.
Les negociacions entre el Govern del PSC i els republicans no s'han aturat, però avancen al ritme d'un calendari que sempre es retarda. El que en teoria s'havia de resoldre abans de final d'any es posposa una vegada i una altra. En el millor dels escenaris, es parla d'una proposta abans de 2026; en el pitjor, d'un altre cicle perdut.
El mateix disseny del model és un exemple de contradicció. ERC exigeix garanties d'estabilitat i el principi d'ordinalitat, mentre el PSOE evita qualsevol compromís ferm que pugui generar tensions amb altres territoris. Mentrestant, Salvador Illa exhibeix moderació, María Jesús Montero maniobra amb prudència electoral i el Govern continua sense pressupostos.
ERC també depèn dels socialistes | ERC
Una Hisenda pròpia que només existeix en el paper
L'anomenada “Hisenda catalana” és el darrer intent d'ERC per dotar de contingut polític una promesa que mai no es compleix. En teoria, havia de ser el pas previ cap a la plena gestió de l'IRPF i altres tributs. A la pràctica, s'ha convertit en un projecte burocràtic sense múscul ni personal suficient per funcionar.
Amb menys de 900 empleats, l'Agència Tributària de Catalunya no pot competir amb els 4.000 treballadors i gairebé 300 inspectors que l'Agència Estatal desplega al territori. Tot i així, el Govern segueix prometent que assumirà el control total de la recaptació abans de 2028, encara que ni tan sols tingui pressupostos aprovats per a l'any en curs.
El pla no busca tant crear una estructura fiscal real com mantenir el relat. La Hisenda catalana és la nova ficció processista, una continuació del “mentrestant” amb què ERC i el PSC sostenen la legislatura. La seva funció no és recaptar, sinó perllongar la il·lusió de sobirania en un context on la independència ha deixat de ser una prioritat.
Del mite a la dependència
Junts i ERC van compartir un destí i el continuen compartint: sobreviure gràcies al PSOE. El que abans era una relació de confrontació s'ha transformat en dependència mútua. Sánchez necessita els seus vots a Madrid, i els partits processistes necessiten Sánchez per continuar existint políticament. El resultat és un equilibri de poder en què els socialistes manen i els independentistes obeeixen.
Salvador Illa és el més gran èxit de Sánchez | Europa Press
El processisme, que en el seu moment va pretendre trencar amb l'Estat, s'ha convertit en el seu aliat més previsible. Ni l'amnistia ha retornat l'èpica, ni el finançament singular ha generat il·lusió. Tot es resumeix en un pacte de conveniència que manté els càrrecs, els sous i la retòrica, però ja no desperta passió ni esperança.
En definitiva, el procés no ha mort de repressió, sinó d'inanició, a més, una inanició voluntària. El seu darrer capítol no s'escriu a Brussel·les ni al Parlament, sinó als despatxos del PSOE. Allà on Puigdemont i ERC van confiar recuperar poder, l'únic que han aconseguit és confirmar que el seu temps ja ha passat.
Més notícies: