Europa Press 'Mirada llarga', el darrer eufemisme de Puigdemont que ha encès els indepes
L'expresident està instal·lat en el processisme simbòlic i això suposa un problema a llarg termini per a Junts
Carles Puigdemont ha tornat a recórrer a una fórmula retòrica tan grandiloqüent com imprecisa. En l'acte de cloenda de l'Escola de Tardor de Junts, l'expresident va assegurar que el seu partit representa “aquesta mirada d'Estat, aquesta mirada llarga de la construcció de la nació, que no s'acaba mai i que és permanent”. El missatge pretenia reivindicar la vocació de Junts com a força nacional, però ha despertat més ironies que adhesions.
El terme “mirada llarga” ha estat interpretat per molts usuaris com un nou eslògan buit, una evasiva davant la manca de rumb polític de Junts. A les xarxes, les crítiques s'han multiplicat amb un to entre la burla i la desafecció. Molts ho veuen com l'enèsima fugida endavant d'un partit instal·lat en la retòrica processista:
Del simbolisme al desconcert
La reacció era previsible: la frase de l'expresident arriba en un moment en què Junts pateix un desgast evident, tant intern com electoral. La seva insistència a mantenir el processisme simbòlic, sense passos concrets cap a cap objectiu, ha deixat bona part de la seva base desorientada. I ara, la irrupció d'Aliança Catalana ha aguditzat aquest malestar en oferir un discurs més contundent.
Puigdemont representa un problema per a Junts | Europa Press
En aquest context, la “mirada llarga” no es percep com a visió d'Estat, sinó com un recurs retòric per esquivar el present. La idea que “algú ha de quedar-se al país amb mirada de construcció nacional” sona a promesa reciclada d'una dècada en què l'independentisme institucional va acumular fracassos.
Un processisme sense èpica ni credibilitat
La situació no és nova. Fa tot just unes setmanes, Junts aprofitava l'aniversari de l'1 d'octubre per reivindicar el “mandat” del referèndum de 2017. El discurs era el mateix: apel·lacions a l'èpica, "repressió" i silenci sobre els errors estratègics. Però aquesta narrativa, que abans mobilitzava, avui només genera escepticisme entre els seus.
Molts independentistes recorden que el procés va ser una successió de gestos simbòlics sense full de ruta real. El que en el seu dia va ser il·lusió, avui es percep com una estafa partidista en què ningú sabia com assolir els seus objectius. Puigdemont, amb la seva “mirada llarga”, reobre involuntàriament aquest debat: el del lideratge moral sense contingut polític.
Més notícies: