Junts per Catalunya, atrapat en els seus propis complexos

"No torneu a posar en dubte la nostra ànima social. L'ànima social de Junts no es discuteix. Ni dretes ni punyetes. Junts som el centre del centre, estem al centre del centre. La dreta espanyola està a les antípodes de la nostra ànima social i dels nostres objectius polítics. Que quedi clar. PP i Junts s'assemblen com un ou a una castanya. Situar Junts a prop dels populars és pur trumpisme".

Aquestes són les paraules que va pronunciar el juntaire Eduard Pujol dimarts passat al Senat. Unes paraules que evidencien ja no només la tornada del partit de Puigdemont al bloc de Pedro Sánchez, sinó també els enormes complexos que segueixen arrossegant a Junts per Catalunya.

Junts i els seus complexos

En la política catalana (també a la resta d'Espanya, però especialment a Catalunya) existeix des de fa anys el mantra que ser d'esquerres és bo i ser de dretes, dolent. Un mantra que, lògicament, sempre han defensat els progressistes. Però que el processisme va fer seu en el seu dia, fins al punt que Junts o l'ANC van acabar comprant el relat.

La corrupció que va acabar amb Convergència va empènyer els seus hereus a voler distanciar-se de l'estigma del seu passat. Es van comprar la disfressa d'esquerres i se la van acabar creient. Tot i comptar amb històrics convergents com Turull, Rull o Puigdemont, van incorporar perfils més progressistes com Aurora Madaula o Laura Borràs.

I el deliri va arribar fins al punt que van acabar impulsant mesures o idees que bé podrien impulsar la CUP o Podemos. Des d'apujar l'impost de successions en plena pandèmia mentre moria gent a cabassos, fins a defensar polítiques proimmigracionistes, reivindicant el "volem acollir" i volent tancar els Centres d'Internament d'Estrangers. Eren aquells anys d'esplendor i glòria de l'internacional processisme en què la CUP dirigia i condicionava pràcticament tota la política catalana.

Els anys han passat i les coses han canviat. No gaire, certament. Això sí, l'aparició d'Aliança Catalana i el terreny que cada vegada més li està guanyant el partit de Sílvia Orriols, ha obligat a Junts a picar l'ullet a l'electorat de centredreta que havia deixat de banda en els anys àlgids del procés. D'aquí que en els últims mesos hagin demanat eliminar l'impost de successions (sí, el mateix que ells van apujar fa poc), augmentar les penes als multireincidents o preocupar-se per l'excés de regulacions.

Tornada al bloc progressista

Tanmateix, allò que diuen que "la cabra tira pa'l monte", es pot aplicar perfectament a Junts. Més enllà de tornar a picar l'ullet a la centredreta per intentar frenar la fuga de vots cap a Aliança Catalana, després de tants anys usant la disfressa de progre, ara sembla que ja no se la poden treure. O potser no se'l volen treure. Perquè, una altra vegada, com passa des del seu naixement, els complexos juntaires tornen a aflorar.

Diuen que ells no formen part de cap bloc, però rebutgen (almenys en públic) qualsevol entesa o acostament al Partit Popular. Fins i tot ataquen de trumpista a qui ho insinuï. També asseguren que no volen ni sentir a parlar d'una possible moció de censura amb el PP i Vox per fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa.

En política, és fàcil arribar a la conclusió que, si tu et vols situar al centre és perquè vols tenir la capacitat per pactar d'un costat a l'altre. Però si tu mateix tanques una opció, acabes condemnant-te a arribar a acords amb l'altra opció. I aquí és on es troba Junts. Saben que un acostament amb la dreta a Espanya pot arribar a perjudicar-los electoralment, per tant descarten pactar una moció amb el PP i Vox.

Però això els lliga encara més a Pedro Sánchez, tal com es pot comprovar al Congrés. I és que, van passant els mesos i, malgrat les amenaces dels de Puigdemont, hi va haver acord per a la Mesa, hi va haver acord per a la investidura, s'han aprovat alguns dels principals decrets... i previsiblement el pròxim acord serà per als pressupostos. I, per si no fos prou, Puigdemont continua sense poder tornar perquè no té l'amnistia assegurada. Tot això, això sí, fent veure que ells sí que negocien millor que ERC (cosa que, en certa manera, és bastant objectiva). Perquè, no oblidem, Junts segueix atrapat en els seus complexos. I un altre d'ells és que han de ser millors que els republicans.