Retallades i disciplina fiscal: Europa es prepara pel seu futur més proper

Fa unes poques setmanes, el govern francès sorprenia amb una gran notícia inesperada: França aplicaria retallades per intentar controlar el desastrós dèficit del país. Poc després, el canceller alemany, Friedrich Merz, feia unes declaracions que aixecaven una polseguera internacional. “L'estat del benestar que tenim avui ja no es pot finançar amb el que produïm a l'economia”, va dir el canceller.

No cal entendre de macroeconomia per sospitar que aquesta coincidència entre les dues potències europees no és una casualitat. Al contrari, reflecteix el futur més immediat al qual s'enfronta Europa. Però més interessant que predir el futur és entendre com hi hem arribat. La clau és en tres paraules que va utilitzar el canceller alemany: “Estat del Benestar”.

Som molts

Si alguna cosa caracteritza els Estats del Benestar europeus és que són cars. Per aquesta raó, l'estabilitat de les finances nacionals pressuposava un factor clau. I aquest no és cap altre que un creixement demogràfic endogen i orgànic, és a dir, que no estigués basat en saldos migratoris massius. Si això passa, l'Estat del Benestar es fa deficitari crònic.

La idea que la immigració massiva (i, sobretot, poc qualificada) salva els comptes macro no només és incorrecta, sinó que és perjudicial. El motiu és d'una enorme simplicitat econòmica: a llarg termini, la immigració surt a pagar per al país receptor. Aquest és el resultat de la convergència de dos factors: i) el Benestar és molt car; ii) la immigració poc qualificada no afegeix una productivitat que compensi els costos d'aquest Benestar.

Això, que per a molts seria un discurs d’“ultradreta”, és públic i notori entre els economistes. De fet, l’economista espanyol més important del món, Jesús Fernández Villaverde, professor a la Universitat de Pennsilvània, ho explicava a la seva conferència anual a la Fundació Rafael del Pino. Segons les dades que va compartir del cas danès, la immigració gairebé sempre surt a pagar; i aquestes dades són extensibles a qualsevol altre exemple d’Estat del Benestar:

Ara bé, com també explica el professor Fernández Villaverde, la immigració és un impuls a curt termini per quadrar els comptes. És a dir, xutar la pilota endavant. L’exemple paradigmàtic d’això és Espanya, el creixement de la qual es basa en despesa pública i l’empenta d’un mercat laboral basat en immigració. Mentrestant, el PIB per càpita s’enfonsa i àmplies franges de població (joves) queden fora de la prosperitat.

Solució? Estirar de la catifa

Davant d’això, la solució visceral - i que planteja la dreta identitària - és controlar la immigració i fer deportacions massives. El problema d’aquesta mesura és que el sistema econòmic i fiscal necessita la immigració encara que sigui a curt termini. És a dir, no es pot reduir de manera dràstica el saldo migratori sense que això suposi un fort cop econòmic.

A Espanya, per exemple, es necessiten de l’ordre de 350.000 immigrants cada any només per mantenir el ruïnós negoci de les pensions. A més, per compensar aquesta manca d’immigració caldria un augment miraculós de la productivitat a curt termini. La probabilitat que això passi a Europa (i encara més a Espanya) és pràcticament zero.

La solució, doncs, no passa per reduir la immigració d’un dia per l’altre, sinó estirar de la catifa i trencar el contracte social vigent fins ara. És a dir, retallades. I això és el que Alemanya i França ja comencen a posar en pràctica: aprimar l’Estat del Benestar. Perquè, a tot això, si alguna cosa també s’ha fet evident és que la sortida del deute té els dies comptats.

Finalment: encara que sigui per altres motius, la situació adquireix una tonalitat semblant a la de 2008. I és que, en lloc d’un control progressiu (disciplina fiscal), el més probable és que les retallades es practiquin de cop i com ha fet França, que d’un dia per l’altre va anunciar 44.000 milions en retallades. Altrament, “estem en una situació de perill extrem”, com va dir el primer ministre francès, François Bayrou.