ERC, Comuns i CUP: tres crosses que no volen semblar-ho

Atès que Salvador Illa és una creació de Pedro Sánchez (de ministre a candidat), té sentit que Illa repliqui dinàmiques sanchistes. Una de les més clares és tenir un govern minoritari amb diversos socis, però sorprenentment estable. El cas de Sánchez és clamorós. Fa com a mínim set anys que es diu que és “ostatge” d’un o altre partit, però ell continua a la Moncloa i ha vist desfilar molts cadàvers polítics.

A Catalunya, passa una cosa semblant, amb la diferència que Illa fa molt menys temps que Sánchez. Es diu - sobretot per part de l’oposició - que el PSC és ostatge dels seus socis. Però la veritat és que el PSC té més poder que gairebé mai, començant per la Generalitat i acabant per Barcelona.

En aquest sentit, es produeix una curiosa convergència entre l’oposició a Illa i els socis d’Illa. I és que als socis d’Illa ja els va bé fer el paper de soci minoritari que diu marcar l’agenda del Govern. El problema és quan es constata que aquests socis van obtenir els seus pitjors resultats electorals a les últimes eleccions.

Tot i així, s’observa una certa divisió del treball entre ERC, Comuns i CUP amb la finalitat de no trepitjar-se massa en el seu propi teatre. ERC, per exemple, està molt concentrada en el finançament singular i en vendre la idea que Catalunya està més a prop de la independència. Comuns i CUP, en canvi, lluiten a la subhasta intervencionista del mercat immobiliari i en altres llaminadures ideològiques.

I, seguint la metodologia sanchista, el PSC es compromet a qualsevol cosa amb els seus socis perquè saben que no els interessa un avançament electoral. D’aquesta manera, Illa replica l’estratègia de Sánchez: compromisos a llarg termini i estabilitat a curt. A partir d’aquí, la legislatura avança dia a dia sense tocar els assumptes clau (immigració, habitatge, col·lapse educatiu, etc.)

I el risc? Ells mateixos

ERC, Comuns i CUP no competeixen amb el PSC, sinó contra ells mateixos. És més, competeixen per l’espai electoral ‘wokista’ minvant, que ha col·lapsat a l’estela del procés. Amb una Catalunya abocada a un realisme que es va abandonar durant una dècada, ja no hi ha prou espai en el ‘wokisme’ per a tots els partits.

A més, es dona per descomptat que la famosa “unitat” de l’esquerra sobiranista és com la “unitat” independentista: un recurs partitocràtic sense substància real. Quan competeixen electoralment, Comuns, ERC i CUP s’intenten diferenciar amb debats bizantins. La CUP acusa els altres de no ser radicals, ERC i Comuns acusen la CUP de ser massa radicals i ERC retreu als Comuns no ser independentistes.

Com era d’esperar, això acaba beneficiant el PSC. A Salvador Illa li ha bastat un discurs de l’aroma de Zapatero: diàleg, drets humans, la gestió no entra en conflicte amb l’humanisme, etc. Per no parlar que el PSC té l’avantatge de ser al poder, és a dir, de capitalitzar institucionalment el que s’aconsegueixi fer (habitatge, per exemple)

En darrera instància, tota aquesta situació no és més que una altra expressió del reajustament polític que es viu a Catalunya. El trànsit entre la Catalunya processista i la postprocessista necessitava com a mínim una legislatura, que és l’actual. Això és el que explica que els partits catalans transmetin una forta sensació de preparar-se per al 2027