El Consell de la República, el mirall del declivi del processisme

A les eleccions del Consell de la República s'hi han presentat Jordi Castellà, Lluís Felipe Lorenzo i un tal Carles Puigdemont. Entre altres coses de domini públic, aquest darrer és conegut per ser l'actual president del Consell. L'agenda internacional ha tingut un fort pes a la campanya - tres entrevistes a la pàgina web - amb propostes com la de la “via guineana” o la creació d'un emirat català a Algèria.

Processisme per a molt processistes

El Consell de la República és un destil·lat del processisme. Tot allò que caracteritza la política catalana, però portat a la seva versió més pura i identificable. Canvis a conveniència en el discurs, reivindicació de democràcia i tot dirigit des d'unes elits polítiques.

El darrer exemple el van donar les votacions per aprovar les negociacions amb el PSOE. Puigdemont va sotmetre els acords al vot dels afiliats, que, amb un 4% de participació, van votar massivament que no. La direcció del Consell – atrapada en la seva reivindicació prèvia de la unilateralitat – va dir que no era vinculant. És a dir, que l'expresident Puigdemont es va avalar a si mateix.

Entre altres efectes anecdòtics, això va provocar la dimissió de Lluís Llach de l'executiva del Consell. Com tants altres, Llach estava en aquest organisme per reivindicar la unilateralitat política i la continuació de l'1-O. Sense fer gaire sang, se n'ha anat i ha tancat la porta.

Tot això no va ser cap obstacle perquè el Consell continués reivindicant la unilateralitat i la unitat de l'independentisme. Després de desatendre les bases i tornar al pragmatisme polític, el Consell va parlar de “escletxes d'oportunitat” per continuar amb “l'estratègia de confrontació i la via unilateral”.

Ara, hi ha eleccions al Consell i es presenten Jordi Castellà, Lluís Felipe Lorenzo i Carles Puigdemont. La campanya electoral ha consistit en tres entrevistes. Dos perquè Castellà i Lorenzo facin geopolítica de saló i una altra perquè Puigdemont digui aproximadament el mateix que sol dir sempre.

Geopolítica de caminar per casa

Jordi Castellà, explica ell mateix, es presenta per defensar la “via guineana”. La seva intenció és sol·licitar a les Nacions Unides que reconeguin Catalunya com ja van fer amb Guinea Equatorial el 1965. “Res que no s'hagi fet abans i que no estigui a l'abast dels catalans si ens ho proposem”. Així mateix, aposta per una "Confederació d'Estats Catalans a l'estil Helvètic". Fins que no arribi aquesta confederació, matisa Castellà, cal limitar-se a la “República de Catalunya, que és l'opció més madura i desenvolupada de moment”.

Aconseguir tot això, continua Castellà, passa per “donar un terme de 6 mesos a l'Estat per reconèixer Catalunya”. En cas contrari, avisa aquest candidat, el Consell de la República demanarà el dret a l'autodeterminació a les Nacions Unides. I una vegada consumada aquesta jugada, el Consell procedirà a “sol·licitar el reconeixement de territori no-autònom per iniciar tot seguit un procés de descolonització”.

L'altre candidat, Lluís Felipe Lorenzo, un periodista balear, va més enllà i proposa un full de ruta que passa per la creació d'un emirat català a Algèria. Un emirat que, més concretament, seguirà el model de Mònaco i Andorra. El pla és que, un cop establert, aquest nou Estat serà un aliat internacional de Catalunya. Un aliat que, a més, rebrà el suport de la Unió Europea en tractar-se d'un Estat “democràtic, humanista i aconfessional”.

La candidatura de l'expresident Puigdemont és més moderada, és a dir, que es limita a recordar els mantres habituals i no fa plans imaginaris. Es limita a un còmode i inconcret “internacionalitzar la causa catalana”. És a dir, declaracions més o menys buides de posar Catalunya a l'agenda internacional, explicar la resposta repressiva de l'Estat espanyol i coses per l'estil.