L'elecció de Jaume Collboni mou el tauler català

Trias no ho veu clar i diu que parin les rotatives. El pacte que dissenyava amb el PSC per repartir-se l'Ajuntament de Barcelona trontolla. El motiu serien les ordres que arriben a Collboni des de dalt: que prepari el terreny a Salvador Illa.

L'enigma Collboni

Les maniobres polítiques a l'actual Ajuntament de Barcelona són com el xotis, que es balla en una rajola. La sorpresa originària va ser que Collboni acabés d'alcalde. Maragall i Trias se la van haver d'embeinar - el famós 'que us bombin' - i el d'ERC cap a casa. I Elisenda Alamany, encantada: de sobte, líder d'ERC a l'ajuntament.

A partir d'aquí, Collboni li ha donat llargues fins i tot a la seva ombra. Semblava que acabaria entenent-se amb Trias perquè era el que volia. Però hi ha Salvador Illa i, sobretot, hi ha Ferraz. En qualsevol cas, Collboni podia llençar al vermell o al negre: a Colau - que li va la vida, gairebé literalment - o a Trias. Sembla que li agradava més Trias per la cosa de l'ordre i que Colau no li cau bé.

I si el fantasma del comunisme va recórrer Europa, el fantasma de per què Collboni no es decidia va recórrer Barcelona. Potser, Ferraz li deia que esperés, que a Madrid tot està molt regirat amb Junts i que ves tu a saber. Salvador Illa encara ha de ser president i no se sap en quines condicions.

Barcelona, propera parada: Palau

És a dir, que Barcelona té pinta de ser una maqueta de la futura Generalitat. I això interessava a molta gent, en particular als Comuns i a ERC. És a dir, que va tornar el tripartit i, de passada, practiquem per a quan arribem a Palau.

Tot plegat, Elisenda Alamany segueix encantada: de la nit al dia dirigeix ERC i, parlant de nits, sembla que li caurà el càrrec d'alcaldessa de nit. Per la seva banda, Colau pressiona aquí i allà per fer un tripartit per allò que tots som progressistes. També pesa que ni l'han considerat per a ministra ni per a eurodiputada ni per a res que no tingui res a veure amb Barcelona.

Però Junts també existeix: Trias veu que el tripartit s'hi acosta i no li fa gràcia. De fet, a Junts descobreixen la mediterrània i diuen que aquestes decisions es prenen “més enllà de Sant Jaume”. Concretament, al carrer Ferraz, on han de combinar l'estabilitat amb Junts al Congrés i un possible tripartit al Parlament. A Collboni li caurà segur l'acusació de ser un titella d'Illa.

Barcelona, en resum, és la cruïlla de camins de Moncloa i de Palau. És a dir, una inestabilitat constant en què somriure un és menysprear l'altre i viceversa. Qui vulgui veure per on anirà Catalunya i fins i tot Espanya que miri a Barcelona.