Sempre el mateix problema: la renda per càpita no creix

S'ha explicat en múltiples ocasions: les bones dades macroeconòmiques no tenen per què traduir-se en bones dades micro. Al final, la macroeconomia és comptabilitat pública i es presta al maquillatge estadístic. L'exemple més clar són les pensions. A base de traspassos i trucs estadístics, la Seguretat Social se'ns presenta com un sistema financer impecable.

En qualsevol cas, n'hi ha prou amb trepitjar el carrer i mirar-se la butxaca per percebre la realitat econòmica. A més, existeix un indicador que la comptabilitat macro no pot maquillar indefinidament: la renda per càpita. És a dir, el poder adquisitiu real, el qual permet traduir el treball en béns de consum i en estalvi.

Tot és la productivitat

Com explicava recentment el periodista econòmic Carlos Segovia, l'agència de qualificació Moody’s ha destacat el problema de la renda per càpita espanyola. Si es fa una anàlisi de la sèrie històrica, Moody’s observa que Espanya està respecte a la resta d'Europa com estava el 1999. Tornem al mateix: el creixement absolut del PIB no es tradueix necessàriament en creixement del PIB per càpita.

En el cas d'Espanya, la famosa “convergència” amb Europa s'ha revelat com completament circumstancial. Això significa que, quan Espanya creix, creix molt, però, quan cau, també cau molt. Durant l'època Aznar-Zapatero (desenvolupament i col·lapse de la bombolla), Espanya va convergir amb Europa i fins i tot la va superar. Després de la crisi, però, ens hem quedat en nivells propis de Xipre o de la República Txeca.

Tot s'explica pel model econòmic, que no es destaca precisament per l'alta productivitat. “Espanya ha deixat de convergir amb Europa d'un mode sostingut des de la crisi financera de 2007 i els principals motius són la baixa productivitat i la baixa taxa d'ocupació”, explicava l'exgovernador del BdE, Hernández de Cos. I a tot això cal sumar-hi un creixement demogràfic que dilueix encara més la renda per càpita.

Per la seva banda, Moody’s adverteix del mateix als inversors internacionals. “Les perspectives de creixement a llarg termini d'Espanya són incertes a causa de problemes estructurals. Per exemple, no existeix la infraestructura d'habitatge necessària per sostenir els fluxos migratoris. D'altra banda, els fons europeus no han tingut un efecte d'atracció per a la inversió privada”, explica l'agència de qualificació.

El tàndem demogràfic i migratori

En essència, el problema es redueix a un model econòmic que, per avançar, s'ha de devorar a si mateix. En tenir molt baixa productivitat i dependre de la creació d'ocupació, Espanya necessita grans fluxos migratoris. Això condueix a una dilució de la renda per càpita, a una baixada dels salaris en sectors poc productius (gairebé tots) i a l'encariment de l'habitatge, que és el vehicle de capitalització per excel·lència dels espanyols. En conseqüència, la renda per càpita s'estanca o disminueix.

I, encara que Moody’s no ho destaqui (però sí l'envelliment de la població), aquest model econòmic també es manifesta en les franges poblacionals. Els que han arribat tard (joves) i de fora (immigrants) són els més perjudicats per la falta de capitalització, mentre que els boomers - de facto els pensionistes - gaudeixen de la capitalització prèvia i de l'Estat del Benestar. Això arriba fins al disbarat que els beneficiaris de les rendes públiques (pensionistes) cobrin més que aquells que les financen (els treballadors que ara s'incorporen al mercat laboral).

Sobre plànols, l'única sortida a aquesta situació passaria per i) un augment molt profund de la productivitat per no dependre dels fluxos migratoris, i ii) una reorganització pressupostària de l'Estat. Com és evident, que es donin aquests dos factors en un context partitocràtic com l'actual és perfectament inversemblant. El gran dubte està en quin és el futur a llarg termini d'aquesta situació: sense habitatge, sense estalvis i amb salaris baixos.