Imatge d´un agent de mosso d´esquadra
POLÍTICA

La comparació d’homicidis amb Madrid que retrata el fracàs del processisme

Anys de bonisme i tolerància envers el crim tenen resultat, i aquí no funciona el 'Madrid ens roba'

Les xifres oficials del Ministeri de l'Interior tornen a posar en evidència el deteriorament de la seguretat a Catalunya davant la Comunitat de Madrid. Durant el primer trimestre de 2025, Madrid va registrar 5 assassinats, amb una taxa de 0,07 homicidis per cada 100.000 habitants. En el mateix període, Catalunya va comptabilitzar 15 assassinats, cosa que suposa una taxa de 0,18 i més que duplica l'índex madrileny.

La diferència no és només estadística. Catalunya té aproximadament un milió d'habitants més que Madrid, però el nombre d'homicidis és tres vegades superior en xifres absolutes. A això s'hi afegeix que les temptatives d'homicidi a Catalunya van arribar a 59 en aquell mateix trimestre, davant les 29 de Madrid. En termes relatius, la bretxa és gairebé el doble.

Un patró que es repeteix any rere any

El problema no és conjuntural. En tot 2024, Catalunya va tancar amb 69 assassinats davant els 23 de Madrid, i el 2023 la diferència va ser de 71 davant 33. La constant dels darrers anys revela una tendència crònica, agreujada per fenòmens com la guerra entre clans del narcotràfic i l'ús d'armes de foc. Aquests enfrontaments, sovint vinculats a robatoris de droga, eleven la mortalitat dels atacs en comparació amb altres territoris.

Imatge d'una cinta policial

A Madrid, en canvi, les temptatives d'homicidi solen involucrar armes blanques i no armes de foc. L'actuació policial ha reduït en gran mesura l'activitat de les bandes llatines, que fa anys protagonitzaven enfrontaments més freqüents i greus.

Catalunya, un escenari de violència creixent

Les dades confirmen el que ja reflecteixen episodis recents: en només 46 dies d'aquest estiu, Catalunya va acumular 33 incidents violents amb un balanç de 8 morts i 30 ferits. Entre ells hi va haver apunyalaments, tiroteigs i ajustaments de comptes que consoliden la percepció que la violència s'ha enquistat en determinades zones.

La comparació amb Madrid no només evidencia un desfasament en xifres, sinó que posa de relleu un model de gestió de la seguretat que ha fracassat. El llegat del procés i la tolerància cap al crim de baixa intensitat han acabat generant un escenari d'impunitat.

L'entrada d'un edifici del carrer José Garrido que estava okupat, el 20 de juliol de 2021, a Madrid (Espanya)

En darrera instància, és la factura de no haver comprès que un fenomen criminal pot tenir una importància quantitativa mínima, però una importància qualitativa enorme. D'aquesta manera es pot comprendre millor el cost que, per exemple, ha tingut desacreditar el problema de l'okupació. Perquè cal recordar que Catalunya és amb molta diferència la regió d'Espanya amb la taxa més alta d'okupacions.

Si a això s'hi suma una negligència proactiva en matèria d'empadronaments i una multireincidència desfermada, el còctel explosiu està servit. Finalment, el 'bonisme' progressista dels darrers anys tampoc ha ajudat a evitar que la situació escalés. I ara la situació és la que és.

➡️ Política

Més notícies: