Compte amb el que desitges

Al número de juliol de la revista Foreign Affairs, revista que cal llegir per entendre les dinàmiques del món en què vivim, Celeste A. Wallander ha publicat un article polèmic i interessant titulat "Beware the Europe You Wish For". En ell, llança un advertiment sincer: "L'anhelat enfortiment d'Europa, llargament promogut pels Estats Units, pot transformar d'arrel l'equilibri transatlàntic i tenir conseqüències estratègiques imprevisibles, tant per a Washington com per al mateix continent europeu"

Wallander no escriu des de la tribuna de l'acadèmia, sempre aïllada del soroll mundà. La seva veu és la d'algú que ha tingut un paper actiu en la formulació de política exterior i seguretat: va ser 'Assistant Secretary of Defense for International Security Affairs' sota l'administració Biden i una de les responsables directes de l'assistència militar a Ucraïna

El seu profund bagatge acadèmic, amb estudis a la Universitat de Harvard i una solidesa com a analista de relacions internacionals i seguretat, atorga a la seva perspectiva un to tan tècnic com polític gens menyspreable, i sobretot, ens ofereix una fotografia de la visió nord-americana dels experts més pròxims al partit demòcrata en seguretat internacional

Durant dècades, Washington ha demanat una major implicació europea en matèria de defensa: més despesa militar, iniciativa política i capacitat d'actuar de manera conjunta. En teoria, desitjava una Europa forta i autosuficient. A la pràctica, com bé assenyala Wallander, tota aquesta crida tenia una lletra petita: Europa havia de ser autònoma, però sense desafiar ni rivalitzar el lideratge nord-americà

Aquest equilibri va començar a esquerdar-se els darrers anys. La invasió russa d'Ucraïna va ser el punt d'inflexió, però ja abans les tensions comercials, tecnològiques i el canvi de to a la Casa Blanca durant l'era Trump —i parcialment replicat sota Biden— van posar sobre la taula els riscos d'una dependència excessiva. Ara, una Europa que cerca autonomia estratègica i reforça la seva base industrial de defensa té l'ambició real de projectar-se com a actor global. Per a Wallander, aquest gir té avantatges… i una col·lecció d'inconvenients i dilemes que els Estats Units han de començar a considerar molt seriosament

La tesi central de Wallander: compte amb el que desitges

La idea força de l'article és clara: el somni d'una "Europa forta" pot convertir-se en un malson estratègic per als EUA. No perquè una Europa autònoma sigui una potencial enemiga, sinó perquè deixa de ser simplement una extensió dòcil dels interessos nord-americans. Wallander argumenta que, tot i que l'autonomia europea pot alliberar recursos perquè els Estats Units s'enfoquin en Àsia i el repte xinès, també implica perdre influència directa sobre la presa de decisions europea

No se'ns pot escapar, malgrat la ingenuïtat amb què vivim tots aquests assumptes en aquest costat de l'Atlàntic, que la mentalitat nord-americana sempre ha tingut certa vocació colonialista. Europa va ser el primer obstacle de contenció per al gran enemic soviètic i aquesta era la principal raó d'una aliança que aviat complirà vuit dècades d'existència

L'autora, que no pot dissimular un evident biaix, alarma amb les conseqüències de l'increment en defensa dels estats europeus:

1) Pèrdua d'hegemonia: Una Europa menys dependent deixa d'alinear-se automàticament amb les prioritats de Washington i passa a prendre decisions segons els seus propis interessos nacionals i regionals

2) Competència militar i industrial: L'enfortiment de la indústria de defensa europea impulsa la preferència pel "Made in Europe" en detriment de les exportacions nord-americanes, generant tensions internes a l'OTAN i la Unió Europea

3) Limitacions operatives: Els Estats Units podrien veure restringit el seu accés a bases militars, infraestructures i capacitats crítiques en territori europeu

4) Desavinences estratègiques: Ja es comencen a entreveure desacords en qüestions com l'ajuda a Ucraïna, la postura davant la Xina o la regulació tecnològica, cada cop amb més autonomia i menys disponibilitat a secundar directrius arribades de Washington

5) Desconfiança en la dissuasió nuclear: Si la confiança en el compromís americà amb la defensa col·lectiva decau, podrien obrir-se debats sobre una possible capacitat nuclear europea, alterant l'equilibri estratègic global

Quan Wallander afirma "compte amb el que desitges", subratlla una por genuïna al canvi de l'statu quo. Tanmateix, crec que la construcció d'una Europa capaç d'actuar com a actor estratègic independent és no només lògica, sinó desitjable. La Història recent mostra que la dependència absoluta d'altres no és sostenible a llarg termini: el Brexit, la pandèmia, els xantatges energètics russos i les tensions tecnològiques amb Washington obliguen a repensar el model de seguretat i autonomia continental

Per què una visió positiva? Perquè els interessos amb els Estats Units són comuns en alguns aspectes, però evidentment divergents en d'altres. Quins beneficis pot tenir Europa a mitjà i llarg termini:

1) Resiliència i seguretat: Una Europa autosuficient té més capacitat per atendre els seus propis desafiaments —des de la defensa del flanc oriental fins a la seguretat energètica— i per gestionar crisis al nord d'Àfrica o la Mediterrània, àmbits en què els EUA tenen menys interès estratègic directe, i tanmateix afecten de ple tots els països amb platges mediterrànies: Espanya, França, Itàlia, Grècia...

2) Altaveu global propi: Un bloc europeu més fort pot imposar estàndards propis en matèria de regulació tecnològica, transició ecològica o drets humans, i guanyar pes en fòrums internacionals que ja no són monopoli occidental. Perquè aquesta és una altra, la influència de la Xina creix com el poliestirè projectat

3) Estímul a la multipolaritat: Lluny de minar l'ordre internacional, l'emergència d'una Europa poderosa pot frenar derives hegemòniques (dels EUA o de la Xina) i forçar solucions cooperatives en matèries tan diverses com la governança digital, el canvi climàtic o la mediació de conflictes. És a dir, tenir un mínim de veu i vot als fòrums internacionals, la qual cosa, tenint en compte que el 95% del món conegut va estar sota la influència d'alguna nació europea en algun moment de la història, sona fins i tot lògic

4) Impuls democràtic: Reforçar l'autonomia no és només una inversió militar, sinó un procés de maduració política on els ciutadans europeus poden decidir amb més sobirania sobre les seves polítiques exteriors i de seguretat, sense haver d'esperar el segell d'aprovació de Washington

Evidentment, tot canvi d'una tendència de dècades té una cara fosca. L'Europa que està emergint té davant seu també perills considerables:

1) Fragmentació interna: No existeix una Europa monolítica. Les diferències entre París, Berlín, Varsòvia, Madrid o Roma en matèria de política exterior o despesa militar poden replicar, a escala continental, els vells bloquejos nacionals. El risc de paràlisi o respostes descoordinades no és menor. De fet, en poques coses aconsegueixen posar-se tots d'acord. En un ambient de màxima polarització, aquest aspecte és encara molt més determinant

2) Xoc transatlàntic: Una autonomia estratègica real pot xocar amb els interessos dels Estats Units, propiciant rivalitats tecnològiques (en intel·ligència artificial, defensa, espai o comercials). Fins i tot, podria accelerar la fragmentació d'aliances com l'OTAN

3) Vulnerabilitat tecnològica: L'anhelat desacoblament dels EUA pot convertir Europa en ostatge de proveïdors asiàtics en àmbits crítics com els semiconductors, les cadenes de subministrament o la intel·ligència artificial, si no s'hi inverteix massivament en capacitats pròpies. Europa està perdent el tren digital com Espanya va perdre el de la Revolució Industrial al segle XIX, cosa que encara seguim pagant

4) Pressions externes: Un actor rellevant és, inevitablement, una diana: Rússia, la Xina o fins i tot els EUA poden intensificar la pressió política, ciberatacs o campanyes híbrides per influir en el rumb europeu

Tornant a Wallander, i després d'aportar el meu punt de vista que pot tenir tant valor com el de cadascun de vosaltres, cal reconèixer que la senyora també té un enfocament realista: una Europa més autònoma permetrà als EUA replegar recursos cap al Pacífic, però també ja no podrà comptar amb una Europa immediata, dependent i disposada a seguir qualsevol orientació nord-americana

S'obre, per tant, un període d'ajust en què Europa reclamarà el seu propi seient i dret de veto, no només a l'OTAN, sinó en el disseny del nou ordre internacional. Els Estats Units poden veure-ho com una pèrdua i reaccionar de manera hostil o, per contra, entendre-ho com una oportunitat per reinventar les seves aliances, assumint que el lideratge, al segle XXI, és molt més repartit. És fàcil inferir que, mentre Trump sigui l'inquilí de la Casa Blanca, això de la reacció hostil és més que probable

Des del meu punt de vista, existeixen, a més, derivades addicionals:

1) Avantatge geopolític global: Una Europa forta, ben cohesionada, democràtica i responsable pot ser un pilar fonamental per frenar el revisionisme autoritari i gestionar, conjuntament, grans reptes globals com migracions, pandèmies o el canvi climàtic. Però fent-ho des d'una perspectiva basada en la ciència i no en els eslògans o els interessos de grans multinacionals

2) Multiplicitat d'aliances: Un món multipolar, amb Europa com un dels seus grans pols, pot afavorir solucions negociades més duradores davant els dilemes de la Guerra Freda i la idea d'"ells o nosaltres", però també introdueix incertesa sobre la dispersió de les aliances i l'estabilitat dels pactes actuals

3) Tensions internes i externes: Si Europa no sap gestionar la seva pluralitat, pot debilitar tant la seva seguretat interna com la seva projecció global, convertint-se en un actor rellevant només en potència. No hi ha cap dubte que les friccions dins de la Unió Europea són el taló d'Aquil·les d'una entitat amb un gran potencial, però mancada de cohesió

Conclusió: Cap a un occident de parells, o cap a una bretxa transatlàntica?

Si alguna cosa destaca l'article de Celeste A. Wallander, és que hem entrat, per fi, en una era de maduració geopolítica europea. El gran repte per a aquesta "nova Europa" no és només invertir més en defensa o aconseguir més autonomia estratègica. És, sobretot, respondre's a si mateixa què vol ser al món i com conjugar unitat, sobirania i capacitat d'acció

Per als Estats Units, acceptar aquesta realitat exigeix humilitat i visió de futur: l'opció intel·ligent és apostar per una relació basada en el respecte mutu, la negociació i el reconeixement d'Europa com a igual. Aferrar-se a l'antic ordre i seguir mirant-nos per sobre l'espatlla només accelerarà el seu ensorrament i facilitarà la competència amb la Xina, apropant l'inevitable sorpasso hegemònic

Per a Europa, l'autonomia és una oportunitat sí, però també una responsabilitat. Convertir-se en actor principal implica invertir en capacitat real, aconseguir consensos interns i no caure en noves dependències ni en un aïllacionisme voluntarista. Deixar de ser "l'esglaó feble" de l'arquitectura occidental no és garantia d'èxit, però sí un pas imprescindible per influir i protegir els seus propis interessos en un món en ràpida transformació

En suma, el temps de l'Europa menor i tutelada podria tocar a la seva fi oferint un resultat que Trump no podia imaginar. El futur només serà sostenible si Occident es concep i es reinventa com una aliança entre iguals, capaç de dialogar i competir sense perdre els valors que el van fer rellevant

Fonts emprades per a l'article:

• Wallander, Celeste A. Beware the Europe You Wish For. Foreign Affairs, 24 de juny de 2025
• European Commission. Strategic Autonomy for Europe – The Way Forward. Març 2023
• NATO. 2024 Strategic Concept. Brussel·les, juliol de 2024
• Lundestad, Geir. The United States and Western Europe since 1945: From ‘Empire’ by Invitation to Transatlantic Drift. Oxford University Press, 2003