Fracàs escolar o fracàs polític

El Govern ha afirmat més d'una vegada, i sense estudis demostrats, que les mancances educatives d'Espanya són causades per un model d'ensenyament basat en la memorització enciclopèdica de les dades. Després afegeixen que això no encaixa amb el futur paradigma social i laboral basat en el desenvolupament de les competències que els nostres estudiants han d'assolir per al seu futur laboral.

Tot això neix d'unes propostes pedagògiques de fa més d'un segle, però que anomenen innovadores. Només cal recordar John Dewey amb el seu aprenentatge constructiu, William Kilpatrick amb el seu aprenentatge per projectes, i Jerome Bruner amb el seu aprenentatge per descobriment. Tot això ha regit els currículums del Canadà i de diversos països de l'OCDE, Espanya inclosa, sense èxits demostrats.

En aquests s'hi proclama un ensenyament democràtic que ha de permetre que els alumnes aprenguin per si mateixos i segons els seus interessos. Afegeixen que aquests han de ser totalment autònoms aprenent per descobriment, que els docents només han d'ostentar un paper de guia sense impartir continguts especialitzats, i que el més important ha de ser l'adquisició d'unes competències la definició de les quals, de les moltes escrites, atordeix el més culte.

En fi, que qualsevol mena de coneixement passa a ser secundari. D'aquesta manera, les diferents matèries han de ser diluïdes en uns àmbits abstractes que emmascaren les especialitzacions docents i rebaixen els seus continguts sota una educació per competències, uns treballs per projectes i l'eliminació de la memòria a les aules.

En fi, que la transmissió de coneixements i el seu currículum s'esvaeix a secundària. Davant d'aquesta paradoxa, cal desitjar que l'ensenyament sigui competent davant d'una educació competencial. Després, amb fermesa, paciència i estima, cal guanyar-se la confiança dels alumnes a l'aula malgrat el que diguin les pedagogies happy flowers de moda. En fi, que educar no esdevé només impartir valors, habilitats i competències teòriques, sinó ferms coneixements contrastats perquè els alumnes arribin a ser crítics amb causa i no causa de crítica.

Per això cal haver estat molts cursos a les aules, en molts centres diferents i amb gran disparitat d'alumnes. Malauradament, la política educativa nacional continua anant a les palpentes a les aules de secundària. Avui dia, malauradament, massa experts parlen d'educació. De tots ells, molt pocs ho fan des de l'aula, encara que ho facin des d'un despatx allunyat d'aquesta realitat. Alguns ni tan sols han trepitjat un paranimf o ni han donat classes. I el més greu, qui fa anys que són al peu del canó educatiu, els despectivament anomenats 'professauris', són crucificats per aquests experts.

Tots els informes PISA posen de manifest que Espanya s'enfonsa any rere any a nivell educatiu. Després de dècades de reformes pedagògiques, el nostre estat, que no pas totes les autonomies, ostenta el fracàs escolar més gran de tota la Unió Europea. Al voltant de gairebé el trenta per cent dels nostres alumnes abandonen els estudis, o simplement no els aprofiten eficientment.

El desastre escolar nacional, i amb algunes excepcions autonòmiques, és tan escandalós que la pregunta clau és: són els nostres pares i professors els culpables d'això? Molts experts educatius així ho afirmen. Primer hi ha la cantarella, i encara que ho diguin amb paraules diferents, que de famílies pobres, alumnes necis. I segon, molts pedagogs i sociòlegs afirmen que necessitem docents millor formats per reduir el fracàs escolar. És a dir, i segons els experts, famílies i professors són els culpables del desastre nacional escolar, quelcom que s'escolta cada vegada que els informes PISA són actualitzats.

Però, i si fos certa aquesta hipòtesi, per què els anomenats experts educatius no han trobat la manera que els nostres estudiants aprenguin el màxim sota els seus potencials durant els darrers trenta anys? Doncs la resposta és que el sistema educatiu és tan multifactorial que no existeix una sola causa fonamental que provoqui només ella tot el fracàs escolar.

Per tant, no és només la formació docent, no és només el nivell econòmic de les famílies i no és només la inversió en educació de l'estat la causa del desastre en ensenyament. Cal analitzar-ho tot i detectar les causes principals, per després trobar les solucions i aplicar-les, és a dir, cal viatjar pels cursos acadèmics, pels centres, per les lleis, per les pedagogies i per les tipologies familiars, d'alumnes i de docents, per albirar els factors que dinamitzen la nostra educació.

Sabem que els alumnes aprenen poc en estudiar poc, però cal anar més enllà. Molts pedagogs afirmen que s'ensenyen massa coses a secundària, que la majoria dels coneixements impartits esdevenen meres banalitats inútils, i que el memorístic té els dies comptats. Malgrat tot, això es continua estudiant menys que fa unes dècades i la pregunta consegüent és la següent: per què no s'estudia més? Doncs simplement cal difondre les solucions que apliquen els educadors des de la seva realitat, l'aula i la llar. Per això cal viatjar per les classes de moltes ciutats nacionals i internacionals visitant països com Singapur i Estònia.