La socialdemocràcia ha perdut el nord

Quan el passat mes de novembre, Pedro Sánchez va ser investit president del Govern d'Espanya els socialdemòcrates europeus van respirar alleujats. Pensar que un o diversos membres de Vox poguessin seure al Consells de ministres posava els pèls de punta qualsevol persona assenyada.

La victòria de Sánchez el 2019 va ser un revulsiu per a la socialdemocràcia de la UE. Aleshores el socialisme cogovernava a Alemanya sota la direcció de la conservadora Angela Merkel, però havien perdut a Itàlia el 2018 i s'havia enfonsat a França l'any anterior. A Pedro Sánchez el va precedir Antonio Costa, que va arribar al poder a Portugal el 2015. Quan, a finals del 2019, es va formar la primera coalició d'esquerres de la història d'Espanya, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Eslovàquia, i Malta eren governades per socialdemòcrates, i a Grècia i Romania hi havia governs d'esquerres. Posteriorment, es va sumar Alemanya, a la tardor del 2021, amb una coalició tripartida encapçalada pel socialdemòcrata Olaf Scholz al costat de Verds i liberals.

Tanmateix, sembla que això de la governança política és cíclic. El 2019, quan el PSOE va guanyar les eleccions, l'esquerra va encadenar una bona ratxa de triomfs, tant a les eleccions nacionals com a les europees. No obstant això, tot indica que aquest cicle s'està esgotant i estan proliferant governs de dretes. La socialdemocràcia ja no és la força dominant de fa uns anys i fa la sensació que perd manxa de manera sostinguda.

En aquest context, veiem com, elecció rere elecció, l'extrema dreta acapara el vot dels descontents amb els partits tradicionals. A Espanya Vox ja ha entrat a les institucions de la mà del PP, està en diversos gabinets autonòmics i té un nombre de regidors, gens menyspreable, repartits pels ajuntaments. I a Portugal, des de les últimes eleccions, celebrades el mes de març passat, Chega (versió portuguesa de dreta extrema) és la tercera força.

L'acceptació de la socialdemocràcia a Europa està en un dels nivells més baixos des dels anys 80-90 i ha caigut, malgrat honroses excepcions, de forma sistemàtica des de la crisi del 2008. La llista de partits socialistes en mínims històrics va in crescendo: va començar amb la gairebé desaparició del Pasok a Grècia i ha seguit amb problemes creixents a països com França o el Regne Unit.

Tot i que cada lloc té les seves pròpies especificitats, hi ha un denominador comú que té a veure amb els problemes estructurals que enfronten aquests partits:

L'eix vertebrador de la desconnexió entre els socialdemòcrates i els ciutadans és l'economia. Això es va agafar especial rellevància amb la crisi financera del 2008. Aleshores la resposta de la dreta i del món financer a aquella Gran Crisi va ser l'austericisme, i aquí la socialdemocràcia va tenir una resposta entre tíbia i contemporitzadora. Els partits socialdemòcrates no van saber o no van poder respondre adequadament al discurs que ho fiava tot a l'austeritat.

La incertesa econòmica més el terrorisme perpetrat per l'islam radical ha fet que una part substancial de la ciutadania receli de la migració i la multiculturalitat. És més, la migració és una de les qüestions que més preocupa el conjunt dels europeus. Estem veient com partits de nítid tall progressista incorporen, sense cap rubor, els seus programes propostes de tall populista i xenòfob.

La dreta radical, i de vegades la no tan radical, proposa sense embuts la prohibició de l'arribada de forans i l'expulsió dels que siguin aquí de manera irregular. L'argument és fàcil, encara que fal·laç: D'aquesta manera, es mantindrien els llocs de treball per als de casa i s'evitaria la delinqüència i el terrorisme.

Mentrestant, la socialdemocràcia dubta i no sap com adaptar-se a la nova realitat: cal renunciar al multiculturalisme? Tancant fronteres es defensa l'Estat del benestar? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que es fan els teòrics de la socialdemocràcia sense arribar a cap resposta concreta.

Els socialdemòcrates, juntament amb els demòcrates cristians, van ser els grans arquitectes del model social europeu sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Aquella esquerra va fer possible la provisió de salut universal, l'educació, les pensions dignes i els drets laborals, cosa que fins ara ningú no ha qüestionat. Tot i això, des de fa un temps, ja es comencen a sentir veus que posen en qüestió aquests assoliments històrics.

En bona part, l'èxit dels partits socialdemòcrates va ser causat per la sintonia que es va establir amb els sindicats i determinats moviments socials, que van servir per amplificar el discurs i fer arribar els seus missatges a la majoria social, cosa que mai no va tenir la dreta. Tanmateix, tot això s'ha anat enfonsant de manera gradual però constant. Els canvis al món laboral, amb un nombre creixent de treballadors temporals o en activitats informals, unit a la manca de suport polític al moviment sindical expliquen, en part, aquesta situació.

Encara que potser el més paradoxal és que l'agenda socialdemòcrata centrada en la lluita per la igualtat política, econòmica i l'estabilitat dels ciutadans és avui més rellevant que mai. Tot i això, sembla que la socialdemocràcia ha perdut la brúixola i no sap on és el nord.

En conseqüència, si els socialdemòcrates no volen perdre el tren de la història de manera definitiva, es fa indispensable un rearmament ideològic que permeti reconnectar amb les classes mitjanes i populars. I, per aconseguir-ho, cal fer una redistribució de la riquesa més equitativa, apostar per la transició ecològica i reduir la incertesa econòmica. És imprescindible cercar nous equilibris entre Estat i mercat, reimpulsar l'agenda dels drets humans universals, les polítiques d'habitatge, salut, pensions i educació, adequant-les al moment que ens ha tocat viure. Per aconseguir-ho, la socialdemocràcia ha de reinventar-se, amb més participació, més transparència i més democràcia interna.

No hi ha fórmules màgiques, però és evident que l'immobilisme pot portar a la marginalitat. Per tant, per millorar cal arriscar.