El català necessita un país

Mentre veiem com el País Basc recupera lentament el percentatge de ciutadans que usen la llengua pròpia d'Euskadi, a Catalunya aquesta xifra no fa més que descendir, i millor que no parlem de la resta dels Països Catalans.

Hi ha trets diferencials que fan que la realitat lingüística d’ambdós territoris sigui diferent. La immigració, la línia educativa en èuscar o l'autoritat del govern basc (i el poc servilisme d'aquest amb Castella) en són tres exemples. Sense oblidar la voluntat expressa que té l'Estat Espanyol en la despersonalització de Catalunya, voluntat probablement més difuminada en el cas d'Euskal Herria.

Darrerament, hem vist grandiloqüències dels partits per, suposadament, tenir més eines per defensar la llengua. Res més allunyat de la realitat. Em refereixo a la promesa d'ERC de crear una Conselleria de Llengua Catalana. Sóc el primer que defenso que aquesta conselleria, compartida amb la de Cultura o no, hauria d'existir. No obstant que ho proposi Pere Aragonès en campanya electoral només denota oportunisme. Un oportunisme clientelar, ja que en el que es convertirà aquesta conselleria és en un altre ens ple de Secretaries i Direccions Generals per a assegurar que càrrecs del partit tenen un seient i li trameten el delme mensual al partit.

El que li cal a la llengua catalana, a parer meu i a parer de qualsevol persona que s'estimi veritablement aquesta llengua són dues coses. Dues coses que li calen tant a la llengua catalana com a l'occità aranès.

Les dues coses que necessiten el català i l'aranès

La primera, l'oficialitat única. El català i l'aranès són les llengües pròpies de Catalunya i han de ser les dues úniques llengües oficials, juntament amb la llengua de signes catalana. Això evidentment sense perjudici de les altres llengües que es parlin dins les fronteres nacionals, siguin l'àrab, el castellà o el coreà.

Aquesta oficialitat única dotaria el català d'una importància cabdal per al funcionament, la integració i sobretot, la NECESSITAT de saber la llengua catalana (l'aranès a l'Aran) per a viure dins el País. Aquesta oficialitat única inclou diversos fronts com, per exemple, que els metges hagin de saber català obligatòriament, que les persones que atenen al públic hagin d'acreditar coneixements oficials de llengua catalana o que els càrrecs públics deixin de desdoblar les declaracions a la premsa i així tornar a donar sortida a una feina que mai l'hauria d'haver perduda, la de traductor de català a castellà.

L'altre element clau són les escoles. Els joves catalans surten de l'ESO amb un nivell C1 de llengua catalana. Un nivell fals, impostat, com moltes de les avaluacions que es fan avui en dia en les escoles modernes que els governs d'esquerres han impulsat. Unes escoles que fan els joves menys propensos a la cultura de l'esforç, facilitant aprovats o fent plans individualitzats a la mínima que un alumne té un problema.

Una de les assignatures més perjudicades d'aquesta manera de fer és la de llengua catalana. No diré que vull un model d'escola catalana paral·lel a l'escola convencional, com tenen els bascos, perquè el meu objectiu és que totes les escoles siguin escoles catalanes, com en qualsevol país normal.

Ara bé, tots sabem que per a que això succeeixi el què cal és una cosa que darrerament costa d'escoltar per part de tots els partits polítics, de tots vol dir tots; i és diu independència. Per tant, probablement a curt termini sí que una escola paral·lela podria ser un puntal per evitar que el català s'enfonsés encara més en percentatges irrisoris d'ús habitual, però a llarg termini l'efecte global pesaria tant que acabaria fent caure també aquest puntal.

Com he dit són polítiques que fan necessari un estat propi, bastant utòpic a curt termini veient les tendències de vot dels catalans i els residents a Catalunya. Cap partit que defensi aquesta realitat lingüística no sembla que tingui gaire possibilitats d'entrar a la cambra catalana a les pròximes eleccions de maig. Vistos els programes publicats de tots els partits polítics, l’únic que parla d’aquesta oficialitat única és el FNC, i les enquestes no el situen actualment dins l’arc parlamentari projectat.

No voldria acabar sense tenir unes paraules de record per l'ens que ha de vetllar per la nostra llengua. Un Institut d'Estudis Catalans (IEC) que està permetent que la pròpia Generalitat destrossi la nostra llengua, amb els desdoblaments constants en documents oficials o l'ús del femení genèric, sovint usant adjectius com a noms de manera incorrecta (persones treballadores), com ja va advertir l'enyorada Carme Junyent. O un mateix IEC que fulmina uns diacrítics amb l'excusa inacceptable de què la llengua catalana resulta que ha de ser “més fàcil” perquè la gent l'usi, com si aquest fos el motiu del seu retrocés, sense comentaris… Però bé, que podem esperar d'un ens que calla mentre el President de l'Aragó menysprea els parlants de la seva llengua i que només reacciona a cop de moció d'un partit polític nacionalista a La Masó i Manresa.

Amb tot, sembla clar que guanyi qui guanyi i governi qui governi a partir del proper 12 de maig la llengua catalana seguirà igual d'amenaçada que ara, i que per més que hi hagi més càrrecs o conselleries fent veure que vetllen per la seva defensa, al carrer, que és on és més important, anirà perdent rellevància a marxes forçades. Si voleu veure què passarà a les següents temporades d'aquesta sèrie sobre la desaparició del català, podeu mirar la sèrie sobre la desaparició de l'aranès, que ja va per la temporada final.