Rússia i l'autèntica amenaça nuclear

Enmig d'un context internacional cada dia més complex, amb l'administració Trump rebentant totes les dinàmiques de les últimes dècades, el paper de Rússia en l'equilibri europeu torna a ocupar un lloc central. Les alarmes han sonat a Brussel·les després de l'amenaça d'abandonament de la seva principal salvaguarda de Defensa: la dissuasió militar nord-americana.

La vella Europa s'ha tret la cinta al cabell amb l'anagrama de Gerald Holtom i ara pretén buscar al traster les botes, l'uniforme i la gorra de plat de Winston Churchill. El pla de Rearmament Europeu 2030, presentat fa tan sols uns dies, emfatitza la necessitat dels estats membres per invertir més en defensa, plantejant la possibilitat de desbloquejar 650.000 milions d'euros d'inversió addicional.

Totes aquestes presses obeeixen a la necessitat de disposar d'una autonomia estratègica de la qual Europa s'ha desentès des de 1949. Els principis que marquen el pla són els de: comprar més, millor, junts i producte europeu. Aquest eslògan, que podia ser una adaptació d'aquell senyor amb ulleres que venia tambors de Colón per a rentadores, marcarà el futur recent dels països membres. L'agenda 2030 ha passat del multicolor al verd.

Però per què tot això? No negaran els que llegeixen aquests articles que ja vaticinàvem fa molts mesos que aquest impuls es veia venir per pura necessitat. Rússia ha desbaratat gran part del seu arsenal convencional i la seva capacitat tàctica en una guerra que se li ha entravessat des del principi. No obstant això, continua sent el país amb l'arsenal atòmic més gran del món i, a més, mereix especial atenció per les seves recents actualitzacions doctrinals en política de dissuasió. Tanmateix, més enllà dels titulars alarmistes, d'"espantaiaies" de xarxes socials i de la retòrica bel·ligerant, la realitat nuclear russa continua ancorada a principis que, encara que flexibles, continuen prioritzant la dissuasió abans que l'acció.

El novembre de 2024, el president rus Vladímir Putin va aprovar una nova doctrina nuclear. Aquesta substitueix la publicada el 2020, i va ser presentada en un context marcat per l'ús d'armament occidental per part d'Ucraïna per assolir objectius militars en territori rus. Encara que els mitjans occidentals ho van interpretar com una resposta directa a aquest escenari, els canvis doctrinals ja havien estat esbossats al setembre del mateix any davant el Consell de Seguretat del Kremlin.

El document reafirma la naturalesa defensiva de l'ús d'armes nuclears. Rússia, en principi, no contempla l'ús preventiu del seu arsenal, però sí que deixa oberta la possibilitat d'emprar-lo en resposta a un atac convencional que suposi una amenaça crítica a la seva sobirania o integritat territorial, incloent-hi la de Bielorússia, país al qual explícitament protegeix sota el seu "paraigua nuclear".

Aquest viatge des de la doctrina de 2020 que es basava a protegir la mera "existència de l'Estat" a salvaguardar la "sobirania i integritat territorial", ha estat interpretat per alguns analistes com una rebaixa en el llindar per a l'ús nuclear. Però sent prudents, la pràctica russa ja contemplava aquests escenaris des d'anys anteriors, i la inclusió en la doctrina formal respon més a una lògica de coherència interna que a un veritable gir estratègic.

Rússia estableix que pot fer servir armes nuclears en quatre supòsits: 1) en resposta a un atac nuclear o amb armes de destrucció massiva; 2) en cas d'agressió convencional que amenaci greument la seva sobirania; 3) si hi ha evidència clara d'un atac massiu amb míssils de precisió sobre el seu territori; i 4) davant una agressió que involucri un Estat no nuclear amb suport d'un altre que sí que ho sigui.

Aquest últim punt ha cridat especialment l'atenció, ja que apareix com a novetat en la doctrina de 2024. Però, de nou, la seva inclusió sembla tenir una càrrega simbòlica més que operativa: pretén enviar un advertiment a coalicions com l'OTAN, sense que això impliqui un canvi automàtic de postura. Tot sembla indicar que aquesta introducció busca augmentar la seva capacitat de dissuadir en benefici de la seva pròpia defensa.

D'altra banda, el president Putin continua sent l'únic autoritzat per aprovar l'ús d'armes nuclears. No hi ha delegació de comandament ni automatismes. Això indica que, fins i tot en escenaris de crisi, les decisions passen per un control polític centralitzat, la qual cosa reafirma encara més el que s'ha escrit en el paràgraf anterior.

Durant anys, s'ha debatut si Rússia adoptava una estratègia coneguda com "escalar per desescalar", és a dir, l'ús limitat d'armes nuclears tàctiques per forçar la fi d'un conflicte convencional en termes favorables. Per als més profans en això de l'autodestrucció planetària que és un tema poc apassionant, direm que les armes tàctiques són aquelles que no estan destinades a la destrucció de grans ciutats, sinó a objectius militars que no tenen una importància estratègica. És a dir, que no s'acabaria el món per l'ús d'alguna d'aquestes armes. No obstant això, cap doctrina oficial —ni la de 2020 ni l'actual— recull el concepte de "escalar per desescalar".

El 2018, el mateix Putin va declarar que l'estratègia russa no contempla atacs preventius, sinó que es basa en una política de "llançament sota atac", és a dir, només davant evidència d'un atac en curs. Les armes nuclears tàctiques continuen formant part de l'arsenal, però el seu ús està més lligat a la incertesa estratègica que a una intenció real d'ús. La demostració empírica d'aquesta afirmació és que no han estat emprades a Ucraïna ni tan sols quan ha estat atacat el territori rus.

L'arsenal més gran del món

És cert que Rússia posseeix actualment l'arsenal nuclear més gran del planeta. Segons estimacions de març de 2024:

- 5.580 ogives nuclears en total de les quals:

• 4.380 ogives actives o operatives
• 1.200 ogives retirades en procés de desmantellament.

De les 4.380 ogives actives, unes 1.710 estan desplegades estratègicament. La resta són reserves o armes tàctiques, el nombre de les quals (1.558) no està limitat per cap tractat vigent.

Les armes estan distribuïdes sota el principi de la tríada nuclear: capacitat de llançament des de terra, mar i aire. El 95% de l'arsenal ha estat modernitzat, segons xifres oficials russes, la qual cosa té una fiabilitat relativa. El desplegament inclou míssils balístics intercontinentals com el Yars, sistemes hipersònics, míssils balístics llançats des de submarins, i avions estratègics.

Des de 2008, Rússia ha invertit intensament a renovar les seves capacitats nuclears. Entre els desenvolupaments més destacats estan:

- El míssil hipersònic Kinzhal

- El vehicle planador hipersònic Avangard

- El torpede nuclear de propulsió autònoma Poseidó

- El míssil creuer de propulsió nuclear Burevestnik

Encara que molts d'aquests projectes han enfrontat retards i problemes tècnics, Rússia ha aconseguit mantenir una capacitat de dissuasió creïble. L'objectiu central: assegurar-se que cap sistema de defensa antimíssils occidental pugui neutralitzar la seva capacitat de resposta.

Rússia va suspendre el 2023 la seva participació en el tractat New START, que limitava el nombre d'armes nuclears estratègiques desplegades. No obstant això, el Kremlin ha afirmat que continua respectant els límits quantitatius. A més, continua informant sobre llançaments de míssils estratègics.

També ha revocat la ratificació del Tractat de Prohibició Completa d'Assajos Nuclears (CTBT), encara que assegura mantenir una moratòria voluntària sobre proves.

En termes diplomàtics, Moscou ha deixat clar que podria reprendre la seva participació en aquests tractats si els Estats Units demostren "voluntat política i reciprocitat". Aquesta posició, encara que ferma, deixa oberta una via de negociació futura.

L'opacitat en els pressupostos de defensa russos impedeix conèixer xifres exactes de despesa nuclear. No obstant això, estimacions independents com la de l'ICAN (Informe de la despesa nuclear en 2024) calculen que Rússia va invertir 8.300 milions de dòlars en programes nuclears el 2023, equivalents al 7,6% de la seva despesa militar total.

Això situa Rússia per darrere dels Estats Units en termes de despesa, però amb un èmfasi creixent en programes de llarg termini. La guerra a Ucraïna ha obligat a redistribuir recursos, però no ha alterat les prioritats estratègiques del Kremlin en matèria nuclear, on saben perfectament que ningú ataca una potència atòmica.

L'augment de la tensió i les presses europees no impliquen que estiguem a la vora d'una guerra. La doctrina russa continua sent fonamentalment dissuasiva. Les armes nuclears estan dissenyades per a no ser utilitzades, sinó per a evitar que altres les facin servir. Ara bé. Europa, per si sola, amb prou feines disposa d'aquesta capacitat dissuasiva i aconseguir-la en el futur, quan Rússia s'hagi llepat les ferides d'una guerra que li ha sortit cara, evitarà qualsevol intent de repetir una Operació Militar Especial, sigui a Ucraïna o en algun estat de la Unió on hi ha població ètnicament russa.

Prudència, no paranoia

Rússia continua sent una potència nuclear de primer ordre, amb una doctrina que combina fermesa retòrica i contenció estratègica. Encara que ha flexibilitzat les seves condicions per a l'ús d'armes nuclears, no ha abandonat la lògica de dissuasió que ha prevalgut des de la Guerra Freda.

La modernització del seu arsenal, el discurs ambigu i la suspensió de tractats generen inquietud. Però no estem davant un escenari d'agressió imminent. Més aviat, assistim a una reconfiguració de l'equilibri nuclear en un món multipolar, on els incentius per evitar un conflicte nuclear continuen sent superiors a qualsevol lògica de confrontació. L'autodestrucció no dona vots i implica que els fills d'aquells que premen el botó correran la mateixa sort que els d'un Martínez qualsevol.

És temps del pragmatisme i la prevenció. De vegades, un esforç econòmic més gran pot evitar una catàstrofe per a les generacions futures. La desinformació i els alarmistes de tres al quart afavoreixen la demagògia i l'aprofitament dels que venen el que tots volem sentir: que no hi hagi necessitat de gastar un euro en coses de matar, però és el mateix discurs d'alguns antics àcrates que pensaven que no hi hauria crims si no hi hagués policies.

Fonts emprades:

• House of Commons Library Nuclear Weapons Profile: Russia. CBP-9091, desembre 2024
• SIPRI Yearbook 2024
• Federation of American Scientists
• Bulletin of the Atomic Scientists
• ICAN Nuclear Spending Report 2024.