Nogueras vs. Rufián

El Congrés dels Diputats s'ha convertit en un circ de 2016 a ençà. Coincidint, per cert, amb l'arribada a l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo de Gabriel Rufián. El diputat d'ERC, del qui reneguen fins i tot els seus companys de partit, ha emprat un estil de fer política molt poc edificant. Començant per les impressores sota el braç, seguint per l'espardenya a la mà i acabant, aquesta passada setmana, aixecant el dit tot assenyalant a la bancada de Junts.

Amb una portaveu juntaire, na Míriam Nogueras, aguantant el xàfec amb cara impassible. Restant importància als crits de qui va dir que estaria al Congrés només divuit mesos, i hi porta més de sis anys extres cobrant 134.288,28 euros anuals. I vivint, per cert, molt lluny de la Catalunya a la qual hauria de representar.

El que va passar la setmana passada al ple del Congrés és un dels moments més lamentables que recordo a la política nacional. I mira que hom, per sort o per desgràcia, fa gairebé quinze anys que trepitja la moqueta del parlament espanyol. El pitjor de tot és que el retret que va fer Rufián a Junts, amb els seus propis companys de grup parlamentari mirant-lo perplex, és just el que fa anys que fa ell mateix. Entrant i sortint, com si fos un més del PSOE, de la zona de Gobierno. Buscant, segurament, una sortida professional o política pel dia que se li acabi això de la política, a l'ombra d'un Pedro Sánchez que no seria qui és sense la tossuderia de Rufián quan a la direcció d'ERC més d'un deia "per aquí no podem passar-hi".

El que va fer el portaveu dels republicans a l'hemicicle del Congrés dels Diputats, aixecant el dit mentre assenyalava a la portaveu de Junts, s'assembla molt al tuit de les '155 monedes de plata' que li va dedicar al president Puigdemont l'any 2017. Molt. I segurament l'objectiu d'ambdós fets era el mateix: desprestigiar al rival que li està guanyant la partida, tant pel que fa a feina feta i concessions aconseguides, com electoralment. I no, Gabriel, la política ni és ni pot ser això. No pot ser aquest 'macarrisme' acomplexat. Amb un posat seré, sense aixecar massa la veu, utilitzant sempre el català -pel que tant van lluitar els partits independentistes, que no pas tu-, Míriam Nogueras ha demostrat que es pot fer bona política indepe a Madrid.

Que, mentre uns donen suport a un constitucionalista com Salvador Illa per presidir el Govern, es pot seguir construint un Estat a força de munyir una vaca que si es queda sense llet no és pas problema de Junts ni ERC, que s'hauran begut i gaudit d'aquesta llet. És problema dels espanyols que, si déu vol, algun dia li demanaran explicacions a Pedro Sánchez.

Malgrat que Míriam Nogueras i Gabriel Rufián tinguin les mateixes atribucions al Congrés, les de posar veu a Catalunya i defensar els interessos dels catalans, el temps ens ha demostrat que tenen molt poc en comú. Començant pel més bàsic, el respecte a la nostra llengua comuna, i finalitzant per l'histrionisme d'un Rufián acostumat a parlar molt per no dir res, enfront d'una Nogueras que parla poc i diu molt.