Ja ha arribat Trump, i ara què?

Les dues guerres fratricides més mortíferes de la història es van donar entre europeus, encara que després s'hi afegissin altres estats per convertir el conflicte en global. Les raons de l'inici d'ambdues conteses se sustentaven en conflictes d'interessos atiats per aspiracions expansionistes, nacionalismes irredemptistes i somnis colonials.

Milions d'europeus van deixar d'existir per la incapacitat dels seus líders de trobar un projecte comú, una raó per estar units o una motivació que es basés en una qüestió civilitzacional i no en una rivalitat regional.

En finalitzar la segona de les guerres mundials, la precuela de la qual es va viure als camps i ciutats espanyols, el vell continent estava tan exhaust que va haver de rebre ajuda per reconstruir-se. Els Estats Units es van convertir en el país protector, tant militarment com des del punt de vista financer. Van exportar tot allò exportable, van reforçar l’anglès com la llengua universal, van inundar les pedres roïnes sobre les quals s’havia sustentat la civilització durant segles amb pel·lícules que promovien un estil de vida liberal, atractiu, deliciosament ajustat perquè a penes hi arribessin efluvis de les zones més deprimides d’Alabama o Mississipí, on la pobresa era tan miserable i mesquina com la que representaven els directors europeus en les seves produccions.

A falta de pressupost, el tema social era el que venia i s’exportava la idea d’una Europa de parracs que amb prou feines podia sostenir la seva orgullosa identitat. Els Fellini o Buñuel van oferir aquesta imatge amb vocació de denúncia, però això va contribuir a crear una fotografia d’una Europa en les últimes. Això sí, en les relacions internacionals, les velles nacions es mostraven altives, encara que no poguessin dissimular l’aparença de l’hidalgo empobrit embolicat en una capa roïna i apedaçada.

Un mercat comú va oferir un punt de trobada entre els vells enemics. El comerç es va imposar a les rivalitats, a les trinxeres, als irredemptismes amb bigoti i a la possibilitat de tornar a escabetxar-se destruint patrimoni i hisenda.

En tot aquest context, els europeus del costat esquerre del mapa es van alinear amb els nord-americans, que ja estaven en plena Guerra Freda amb la Unió Soviètica. Es va crear l’OTAN, que en poques paraules constituïa el paraigua defensiu davant una possible invasió de l’URSS a través de l’immens planell que s’estén des de l’estepa russa fins als Pirineus sense que hi hagi cap elevació que mereixi el títol de muntanya.

Les armes nuclears, tan dolentes, tan nocives, tan mortals, tan amenaçadores, van aconseguir que ningú no s’atrevís a prémer un botó que sempre portava dalla d’anada i tornada. La dissuasió nuclear va salvar vides i va collir prosperitat. Els europeus es van bolcar en el comerç i els seus dirigents van saber manejar el doble joc: d’una banda, movent la finestra d’Overton perquè es generés un esperit antibel·licista, i de l’altra, formant part de l’OTAN i fent de fidels escuders del lluent cavaller que venia de l’altre costat de l’Atlàntic.

Els anys van passar i l’OTAN va anar creixent. L’URSS es va ensorrar i els estrategs occidentals van considerar aplicar la consigna que tota victòria ha de seguir-se d’un aprofitament de l’èxit per minvar la capacitat de recuperació del rival. No fos cas que passés com amb Alemanya als anys 30.

Les fronteres de l’estrella atlàntica es van desplaçar com una taca d’oli fins a engolir regions on el rus era la llengua vehicular. Ningú va voler veure que això podria generar problemes en el futur, perquè els nacionalismes han estat i continuen sent la primera causa de conflicte bèl·lic al món. Però els nord-americans sempre han estat especialment miops i simplistes a l’hora d’interpretar les dinàmiques de les tribus, les ètnies o les nacions, perquè ells no tenen d’aquestes coses, almenys de moment.

Els líders europeus van contribuir durant dècades a amagar la realitat del món. Es vestien amb la demagògia del pacifisme, la reducció de la despesa militar i l’eliminació dels reclutaments forçosos, mentre participaven en campanyes amb una implicació escassa, reduïda a l’enviament de ridículs contingents per col·locar la bandera, com qui va a un tanatori a complir, es deixa veure pel "què diran" i torna a casa perquè l’Atlètic juga a les 9 i no s’ho pot perdre. Al mateix temps que en les cimeres es donaven copets al pit per haver participat, es contribuïa a alimentar el brou de cultiu fomentat durant dècades per l’esfera marxista de l’antiamericanisme. Aquest sentiment d’insana enveja envers el veí que té un cotxe millor, una feina millor i que, a més, és simpàtic, encara que hagi arribat molt més tard al veïnat. Com diria algun savi amb boina i bastó, som envejosos de naturalesa.

En relacions internacionals, els escrúpols sempre es sotmeten als interessos. No es pot ser digne quan no es disposa d’independència energètica o financera. Algunes dictadures es miren amb els prismàtics a l’inrevés, altres escandalitzen i aquelles que tenen recursos necessaris directament reben pleitesia.

L’arribada de Donald Trump, acompanyat del seu amic Musk, amb qui auguro alguna desavinença que donarà molt a parlar en els pròxims mesos, s’ha caracteritzat per una ofensiva sense precedents per desacreditar el president ucraïnès i exercir sobre ell una pressió que es troba exactament al costat oposat del seguit per l’administració anterior, posant potes enlaire totes les dinàmiques tradicionals.

A això s'hi afegeix la ingerència i la propaganda a través de les xarxes socials donant suport a determinades forces polítiques europees, intentant influir en la decisió de l’electorat, cosa que no funcionarà, perquè l’elector europeu i el nord-americà es mouen per motivacions diferents.

La competició estratègica global es dirimeix entre els Estats Units i la Xina. Trump ho sap i, més enllà dels escarafalls, sortides de to i declaracions dures, actua sota l’empara de l’assessorament dels seus analistes, que coneixen bé la realitat mundial. Els conflictes europeus han deixat de ser l’eix principal del planeta per convertir-se en afers de caràcter regional. Una Europa dividida és molt més feble i incapaç de plantejar qualsevol desafiament econòmic, industrial, tecnològic o militar. Una Europa unida, capaç de confluir esforços i de prendre consciència de si mateixa i de la necessitat d’actuar amb pragmatisme, és un rival potencial per al futur.

Rússia ha deixat de tenir el poderós exèrcit que es presumia, però continua mantenint un arsenal nuclear gens menyspreable. El coqueteig de la Xina amb Rússia espanta Washington, que vol portar Putin al seu costat i intentarà aïllar el gegant asiàtic per endarrerir l’inevitable sorpasso hegemònic que tothom pronostica.

El joc dels interessos per sobre dels escrúpols s’està cobrant la seva primera víctima: Ucraïna. Qui ha tingut ocasió de parlar amb soldats ucraïnesos coneix la seva voluntat de victòria, el seu esperit de resistència i l’inimaginable sacrifici que han demostrat. El seu president no serà perfecte, però no és un dictador i ha desplegat la seva determinació des del principi, recaptant suports a tot arreu. Això de fer tuits de política de sèrie de Netflix sobre desenes de milers de cadàvers és grotesc, indecent i molt propi de qui se sap segur de no viure mai aquella experiència en el seu territori.

Fins ara, Europa convergia en interessos amb l’Oncle Sam, però el moment divergent podria haver arribat i imposarà mesures dràstiques, valentes i sensates. No és temps de populismes, sinó d’unificar criteris i buscar objectius comuns. Els ramats d’herbívors sobreviuen per la massa, els elements aïllats tenen moltes més possibilitats de ser devorats.

Independència energètica és recolzar-se en l’hidrogen com a combustible. L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de conduir un d’aquests cotxes i em vaig quedar impressionat. Són cotxes elèctrics, però sense el descomunal pes de les bateries, de manera que, en lloc de semblar carros de combat, s’assemblen a vehicles normals. L’hidrogen es produeix amb electricitat i aigua. La primera es pot generar i de la segona n’hi ha a tot Europa. De moment és més car que la gasolina, però pot ser el futur i el final de la dependència energètica. És només un exemple que cal innovar i no perdre més trens.

Si no volem que els nostres nets hagin d’emigrar al Marroc a buscar millors oportunitats en el futur, toca treballar per revertir la situació. Recordin, no obstant això, que aquest és un article d’opinió, i que no tots hem de pensar el mateix, perquè ni és sa ni és normal. El que tampoc és normal és que cada cop que algú s’expressa amb educació en una xarxa social rebi una gossada de llops atacant-lo sense pietat, com ha passat amb alguns periodistes aquests dies. Ja n’hi ha prou de negar el debat, els punts de vista i la conversa serena. Ja n’hi ha prou de dogmes, de trinxeres i d’odis absurds generats per aquells que tenen interès que ens odiem. Que cadascú s’expressi lliurement, que critiqui, que pledegi, que es queixi si vol, però que permeti als altres dir el que els surti de l’aparell urogenital corresponent.

Una salutació i fins la setmana que ve.