Recuperem el seny i l'ordre

Hem començat l'any amb la notícia de l'ocupació de la casa de Jordi Riera a Girona. És un nou símptoma de com l'administració no sols descapitalitza els catalans a través d'impostos com successions, donacions, patrimoni, renda o IVA, sinó que, a sobre, afegeix la deshonra d'incitar que altres grups criminals s'apropiïn del que és nostre. Remota itaque iustitia, quid sunt regna nisi magna latrocinia? "Sense justícia, què són els estats sinó bandes organitzades de lladres?", es preguntava Sant Agustí d'Hipona a La Ciutat de Déu, un text que reflexiona sobre la caiguda de Roma a mans dels bàrbars i la corrupció política i moral dels seus dirigents.

Mil sis-cents anys després, amb perillós retrocés, tornem a repetir les mateixes passes. Mentre el limes de l'Imperi roman assetjat pels nous vàndals, observem com els nostres representants se submergeixen en un mar de corrupció, nepotisme i finançament il·lícit. I tot això, mentre la propietat privada, ara menyspreada, queda reduïda a un vestigi del passat, assaltada davant la permissivitat d'un poder polític omís, amb l'aplaudiment d'una esquerra que, retorçant el llenguatge, ha corromput tots els valors que definien Catalunya.

El tribalisme

Ja no som el país noucentista del seny, l'ordre i la propietat privada, la terra d'industrials visionaris, indians emprenedors, inversors agosarats i mecenes generosos. Ara ens hem convertit en el país del sindicat de llogateres i el gremi dels manters, de la DGAIA, els menes i els manuals d'okupació. La Catalunya de Junts, amb les seves polítiques migratòries tenyides de perspectiva de gènere, d'Esquerra Republicana, amb la seva incapacitat flagrant per fomentar la integració dels musulmans, i de la CUP —els nostres hipòcrites dolcinians— els defensors de l'assalt als immobles (dels altres) mentre estiuegen a Cadaqués o la Corona de Bolvir. Una nació es fa més civilitzada quan avança cap a la sofisticació i l'ordre romà, però s'encamina cap al caos i la decadència quan s'afanya a abraçar l'enfrontament i el tribalisme, ja sigui per motius de classe, gènere, origen, religió o orientació sexual. Abandonem la Catalunya que construïa i cohesionava sobre valors seculars per convertir-nos en una suma dispersa de tribus, on cada fragment exigeix el seu dret per sobre del sentit comú i la llibertat dels altres.

Davant la destrucció de tot allò que ens havia fet forts en el passat i la desaparició de la seguretat jurídica, ens trobem en una situació desoladora: les màfies okupen els nostres pisos impunement, la llei protegeix els qui no paguen, i l'Estat impedeix posar lloguers que garanteixin un mínim de rendibilitat. Però el que és encara més alarmant és que els nostres representants polítics han caigut en la forma més profunda i devastadora de corrupció: la de les idees. Han manipulat i pervertit el llenguatge fins al punt de glorificar els malfactors com si fossin lluitadors socials, mentre demonitzen els propietaris com usurers i especuladors. I mentre dificulten l'accés a l'habitatge amb les seves nefastes regulacions, fracassades arreu d'Europa, ens enfronten entre nosaltres per por a assenyalar el veritable problema del país: sobra gent.

La covardia de Junts

Aquesta degradació del discurs és greu en qualsevol dels nostres partits autonòmics, però resulta especialment escandalosa en Junts per Catalunya. Aquesta formació, hereva de tradicions que haurien d'haver representat un país de llei i ordre, amb arrels en la Biga, el Carlisme i la Lliga, hauria d'haver defensat els principis de l'autoritat i el respecte, la seguretat jurídica i la cohesió social com a bases irrenunciables d’un projecte de nació sòlida i pròspera. En lloc d'això, els antics hereus de Convergència han triat la covardia com a full de ruta. Han renunciat a qualsevol lluita ideològica i han fet del retrocés la seva única resposta davant la guerra cultural que promou l'extrema esquerra. Aquesta rendició, aquest abandonament de l'espai propi, no només evidencia la seva debilitat, sinó que contribueix a la descomposició del país que, en teoria, haurien d'haver estat defensant. Fa anys que no són una eina útil i l'única pregunta que ens hem de fer és: quant trigaran a dissoldre's?

Ad Romam

Només hi ha un camí que condueix a la veritat, i aquest camí és el dels valors ferms i la valentia. El del seny, l'ordre i el respecte a les tradicions que ens defineixen. És el camí de Roma, no només com a bressol de la nostra civilització, sinó com a inspiració en el seu respecte sagrat pel principi de propietat. El ius utendi, ius fruendi et ius abutendi no és només una fórmula jurídica; és el fonament de la llibertat i de la decència col·lectiva. Cap funcionari, cap polític professional que viu de sembrar divisió i conflicte entre nosaltres pot decidir què hem de fer amb allò que és nostre. Encara menys poden lliurar la nostra propietat a una altra màfia sota el pretext de redistribuir-la. Aquesta veritat elemental, que qualsevol infant pot entendre, però que el discurs públic nega, serà una de les grans idees que hem de reivindicar aquest 2025. És l'hora de tornar als principis clars, senzills i immutables que han fet grans les societats que ens precediren.