Alumnes clínicament limitats

Hi ha alumnes que evidentment necessiten la nostra ajuda. I és molt dur per a uns pares que el seu fill no assoleixi un nivell normal. Avui dia la pedagogia i política vigents defensen que els alumnes poden ser el que desitgin, una cosa que per a alguns resulta fal·laç i frustrant si la seva genètica no va donar per a més. I ja sabem que una bona ciència-ficció resulta més creïble que una pel·lícula històrica desmanyotada, és a dir, molts pares creuran abans que el seu fill pot assolir l'èxit, ficció, que no, d'haver-les, les seves limitacions clíniques.

Però, què fer si un fill pateix una limitació real per a l'aprenentatge? Doncs en aquestes ocasions, i si es pot, millor trobar un bon metge, que és un científic, i trobar el focus del problema per aplicar les teràpies correctores. Després, un cop informat el centre, aquest ja dissenyarà una adaptació curricular o un P.I., un pla individualitzat. En això s'hauria de rebaixar el nivell, però no l'esforç. Doncs la política actual facilita més l'aprovat que la voluntat de superació, una cosa que engreixa els mals resultats en PISA i alimenta encara més el fracàs escolar nacional.

Cada dia hi ha més estudiants que per llei, se senten tan protegits amb temaris rebaixats, que inconscientment deixen d'esforçar-se. En certa manera, això resulta una estafa sabent que els últims avenços en neurobiologia demostren que el treball sostingut influeix més que la capacitat innata en l'aprenentatge. És a dir, si un centre rebaixa l'esforç, llavors adorm les capacitats intrínseques de l'estudiant.

A Estònia, país amb excel·lents resultats en PISA, s'aplica molt poc l'adaptació individual i s'exigeix que tots els estudiants aprenguin el que s'ensenya sota un mateix currículum nacional i una revàlida per passar de cicle. Encara més, el docent es troba obligat a impartir aquests continguts sota llei per assegurar que els seus alumnes tinguin dret i obligació a l'educació, encara que al final sempre es poden fer ajustos en les notes si l'alumne no va arribar, però s'ho va guanyar. Per això és tan important, i com passa a Estònia, diagnosticar i tractar en infantil aquells alumnes que pateixen alguna disfunció en l'aprenentatge.

Aquí, a Espanya, qui té diners i coneixements envia el seu fill al metge i corregeix la disfunció. Els pobres i poc versats atien el foc sense aixecar la flama dels seus descendents. Els alumnes amb dificultats innates han de ser diagnosticats i tractats ja a infantil. Per tant, sense teràpies precoces i sense esforç estudiantil, cap estudiant s'acostarà al seu potencial heretat. I és que fracassa qui abandona una vegada, triomfa qui comença mil vegades.

Posem el cas d'una alumna durant el curs 1998. Aquesta era molt bona persona, amb pares compromesos però nefasta en matemàtiques. Cursava primer de l'ESO a Granollers i ja va tenir greus problemes de càlcul a primària. L'assessora pedagògica d'aquell centre va instar el claustre a una adaptació curricular pertinent però no a un diagnòstic clínic. Es van adaptar els exercicis a l'escola i se li va assignar una professora especialista. A partir d'aquest instant va canviar radicalment, ara obtenia trimestre rere trimestre, i sense gairebé treballar, notables en càlcul i àlgebra. Després, a segon de l'ESO, i tornada a la classe normal, va continuar suspenent les matemàtiques davant la perplexitat dels seus pares, veuen l'engany? Per sort es va avisar els pares de l'estafa i aquests ho van agrair. Al final de curs, però, la directora no em va renovar la plaça. Es veu que li resultava massa bulliciós.

En un centre educatiu del Prat passava una cosa paradoxal amb l'ètnia gitana. Davant la pressió política de la reforma i la necessitat d'escolaritzar la majoria dels gitanos d'aquest barri, el centre es veia obligat a expedir els títols de l'ESO a dojo. És a dir, aquells calés que acabaven el quart de l'ESO sent analfabets integrals, se'ls regalava el títol de secundària sota la seva adaptació curricular pertinent.

El pervers va arribar anys més tard, quan molts d'aquests gitanos sol·licitaven la seva acreditació d'analfabets per saltar-se la teòrica escrita per a la llicència de conduir. La sorpresa els venia quan se'ls denegava tal acreditació, ja que el títol de l'ESO implica que havien de saber llegir i escriure. És a dir, constava en el seu butlletí un nivell correcte de domini lingüístic nacional. Aquella adaptació curricular per a tots va alienar més d'un gitano davant la dificultat d'obtenir la seva llicència de conduir. Regalar-los l'ESO als calés no va ser una decisió sàvia, encara que tampoc ho va ser a altres, i és que el problema té un calat més gran.

El més fal·laç dels P.I., o plans individualitzats, és que poc es parla de pujar el nivell als bons, sinó només de baixar-lo als dolents. Per tant, l'atenció a la diversitat no resulta ser certa, ja que només s'atén els alumnes de baix rendiment, una minoria, desatenent la normalitat i destacats, la majoria. Cal exigir a tots segons les seves possibilitats si volem alumnes cultes, crítics i sagaces. Cal tenir en compte el que passa al Japó, Corea del Sud i Taiwan. Amb una mitjana de tretze hores setmanals de treball i estudi a casa, els seus alumnes obtenen en PISA uns resultats òptims i molt homogenis entre tots els seus centres. A Estònia hi ha grans esforços en la detecció precoç de deficiències, però no en rebaixar-los l'exigència, a tot estirar es baixa la ràtio de disset a deu nens per classe. Aquí passem sovint dels trenta.