Parlem de la immigració: Difícil parlar amb naturalitat

La immigració havia estat un tema quasi tabú, només el tocava la ultradreta i potser per això els altres callaven, l’absurd “cordó sanitari” obligava a ignorar el tema perquè s’havia d’ignorar a qui en parlava.

Però ara, de sobte, en poc temps, tothom s'ha posat a parlar de la immigració, aquí i fora, i els diaris van plens. És bo o dolent que es parli tant? En principi, parlar d'una qüestió és necessari per conèixer-la, però parlar perquè s'ha posat de moda per la raó que sigui atrau indocumentats, insolvents en la matèria, es diuen superficialitats i disbarats, i si ho fan uns quants alhora, tertulians, per exemple, s'acaba en un guirigall i no aporta res, al contrari, enterboleix la qüestió. Això està succeint amb la immigració, i aquest seria el vessant dolent.

Parlar de la immigració tanta gent, tant i en tants llocs priva la ultradreta del seu tema estrella, si parla tothom ells perden originalitat i audiència, i això seria el vessant bo. Fins no fa gaire, molt conspicus intel·lectuals, fins i tot, algun que, si més no, permet que se'l qualifiqui de “filòsof”, pontificaven que amb la ultradreta no s'havia de parlar, que les seves llaminadures no s'havien de contestar, era l'aplicació del “cordó sanitari” que tant ha protegit la ultradreta, produint l'efecte invers al pretès pels qui posaven el “cordó”.

Per no entrar a debatre amb la ultradreta se li evitava que hagués d'argumentar el que deia i sobre la immigració les deia gruixudes. Aquí es permetia que Santiago Abascal tingués raó als ulls de molts, i per això se'n van fer els votants: “si no el contradiuen el que diu, ha de tenir raó (i a sobre, m'agrada el que diu), ho votaré”.

Així ha passat amb la immigració. No contradir els ultradretans quan malparlaven de la immigració ha viciat la qüestió, ha deixat encarrilat el tema en la línia dels seus prejudicis ideològics i ha coartat la llibertat de parlar de la immigració.

Ha quedat clar que la ultradreta rebutja la immigració. Diuen que la irregular, però, en realitat, tota. Fins i tot, els immigrants nacionalitzats espanyols. Com pot ser un bon espanyol un negre o un moro? Un i altre, espanyols, sempre estaran sotmesos a sospita, de què i per què, tant se val. Ho explica lluminosament l'escriptora Najat El Hachmi amb el seu art literari i, a més, perquè ho ha viscut en pròpia carn. Té un domini extraordinari del castellà i del català, diu coses d'una gran lucidesa, seny i humanitat, però “no és dels nostres”, és marroquí i “sempre ho serà”.

Si la ultradreta rebutja la immigració, es fa difícil parlar de la qüestió dels 56.852 emigrants irregulars arribats a Espanya el 2023. Si la ultradreta diu que els immigrants tenen una disposició irrefrenable a la delinqüència i són reincidents compulsius, es fa difícil parlar dels delinqüents multireincidents, immigrants o no. Si la ultradreta diu que hi ha barris que s'han degradat perquè només hi habiten immigrants, es fa difícil parlar dels problemes dels barris on els immigrants s'han concentrat i guetitzat obligats per l'abusiu mercat immobiliari i pel rebuig que senten.

Si la ultradreta diu que els centres de salut i les aules escolars estan saturats per culpa dels immigrants, es fa difícil parlar de la saturació de centres i aules per manca de mitjans, que en falten perquè no són prioritaris per al governant.

Tot allò que la ultradreta toca de la immigració ha quedat tocat, marcat per la seva empremta i qui parli de la immigració s'arrisca a ser confós amb la ultradreta i a ser titllat de xenòfob i racista, titllat sovint des de posicions properes a la mateixa ultradreta o, encara pitjor, des de l'esquerra.

I, tot i això, hem de rescatar la immigració dialècticament segrestada per la ultradreta i hem d'aprendre a parlar amb naturalitat del problema que té o causa l'immigrant, prescindint de l'origen de la víctima o de l'autor del problema.