Barcelona i les seves bruixes: un viatge ple de prejudicis

Negar l'existència de bruixes i bruixots és com negar que hi hagi metges, mecànics, enginyers, periodistes o paletes; per posar-ne només uns exemples. Són desenes de milers els documents i els processos que ens parlen de l'existència de gent que, a contracorrent de l'ortodòxia catòlica —o protestant—, van seguir l'anomenada “vella religió”. Més ben dit, van practicar un compendi d'antics ritus i creences paganes que, amb el temps, van formar el que avui coneixem com a bruixeria.

Es pot parlar realment de bruixeria a Europa només des de finals de l'alta edat mitjana. Als segles anteriors, el cristianisme no estava completament refermat en gran part dels regnes europeus; de fet, alguns territoris eslaus i bàltics, en ple segle XIV, encara eren oficialment pagans. A Catalunya, els processos bruixaries i la presència de bruixes i bruixots es daten des del segle XIII. En aquesta època, l'obsessió de l'Església per acabar primer amb els heretges càtars —dels que ja parlem en un altre article— i, més tard, l'obsessió dels dominics i la seva Inquisició per esbiaixar qualsevol tipus d'heterodòxia, va convertir homes i dones que seguien cultes pagans, o simplement pensaven diferent, a l'objectiu principal de les persecucions.

Tot i que és cert que la bruixeria es va desenvolupar més als mitjans rurals que a les grans urbs, Barcelona, en les seves èpoques medieval, renaixentista i fins i tot barroca, mantenia un caràcter predominantment rústic i camperol. Cal no oblidar que es tractava d'una ciutat de mesures no excessivament grans, limitada per poderoses muralles que en alguns casos es remuntaven a l'imperi romà, el mar, i més enllà, aiguamolls, camps de cultiu i boscos, destacant-se la llavors exuberant muntanya de Montjuïc.

En revisar antics documents, vam descobrir que la bruixeria, o almenys el que la gent i les autoritats, principalment les religioses, consideraven bruixeria —no confondre amb fetilleria—, va tenir una presència notable a la Ciutat Comtal durant molts segles. Fins fa poc, alguns topònims encara ens ho recordaven. Montjuïc, muntanya sagrada de la ciutat, que va arribar a tenir fins a divuit ermites —de les quals només queda dempeus la de Santa Madrona—, va ser l'enclavament principal per a les reunions bruixaries, conegudes també com a sabats o aquelarres, encara que aquest últim terme és més adequat per al context basconavarro.

En particular, la zona coneguda com a Font del Gat, aleshores situada relativament lluny de la ciutat antiga, era el principal punt de trobada d'aquestes persones. No obstant això, a les muralles i l'extraradi de la ciutat també van existir llocs que van gaudir (o van patir, això ja depèn de la visió personal de cadascun) de fama bruixaria, sent potser el més significatiu la zona que abastava el carrer de la Cadena —al cada vegada més perillós barri del Raval—, coneguda anteriorment com a Brunyoles o Rumeiols.

La zona era coneguda com 'La Cadena' perquè allà hi havia hagut una gran i pesada cadena que tancava el pas cap a la desapareguda riera de Prim, també anomenada 'la riereta', donant nom a l'actual carrer homònim al multiètnic barri. Envoltada per camps, horts i magatzems entre els segles XIV i XVII, aquesta àrea albergava la Font de les bruixes (Font de les bruixes), famosa pels seus suposats poders màgics i freqüentada per aquells considerats practicants de les arts màgiques, que acudien a Nadóre i omplir els seus càntirs i atuells en aquesta fontana.

Molts barcelonins de l'època creien que, pel sol fet de Nadóre d'aquella aigua, i principalment sent dona —i aleshores no existia l'obsessió amb el tema del patriarcat opressor i altres fòbies i fílies tan de moda actualment en sectors woke—, ja es podia ser bruixa i tenir un pacte, fins i tot carnal, amb el Diable. Com a curiositat turística o simple anècdota, comentarem que més o menys on va estar ubicada aquesta font, s'aixeca en l'actualitat la majestuosa i imponent imatge d'un gat, animal associat des de sempre i a tot Europa amb les bruixes. Aquesta immensa figura metàl·lica, obra del famós artista colombià Fernando Botero, ha passejat les diverses tones per diversos llocs de Barcelona, fins a quedar establerta en aquest lloc tan “especial”.

Se sap que a les grans celebracions bruixaries realitzades a l'actual zona de la Font del Gat i els voltants, molts dels assistents sortien des d'aquesta mateixa font. Curiosament, segles més tard, al segle XIX, aquest lloc es va convertir en el principal punt de trobada de matons i gent de mal viure de la ciutat, on es reunien per explicar-se les seves aventures i “proeses” delictives i acordar tèrbols negocis. Per simple coincidència —o això vull pensar—, segles més tard, aquella zona va ser decorada amb un immens cap del Diable que, encara avui, ens contempla amb la seva mirada pètria, com si fos un diabòlic record d'altres temps d'obscurantisme.

El famós folklorista Joan Amades —també veí del Raval, per cert— explica que aprofitant la proximitat de la font i la seva mala fama, en una de les poques cases o casalots de la zona es va organitzar una veritable escola de bruixeria. Allí, nigromants, bruixes i màntics en general, acudien a manera d'“universitat de les ciències ocultes” per estudiar i practicar les seves arts màgiques i esotèriques.

No ens pensem que les bruixes barcelonines i els seus companys, suposats adoradors del diable, es limitaven només a aquesta ubicació dins de la ciutat. Segons la vox populi, un altre enclavament bruixaria era precisament el convent de Santa Caterina (Catalina), on curiosament es trobaven els dominics, grans col·laboradors i assessors —creus i fanàtics, moltes vegades— de la Inquisició o Sant Ofici. Els rumors del poble pla asseguraven que alguns d'aquests dominics, que de dia caçaven bruixes i bruixots, a la nit s'entregaven a les mateixes pràctiques que condemnaven.

La creença en aquelles reunions demoníaques era tan gran que, durant moltes dècades, hi va haver a Santa Caterina un confessionari de fusta amb un costat cremat. Segons les llegendes populars, aquesta empremta havia estat causada pel mateix Diable, que, es deia, havia visitat el convent. Aquest relat omplia de temor moltes dones i nens de la zona, que evitaven acostar-se al lloc durant la nit.

Poques defenses podien prendre els barcelonins davant dels suposats atacs de les bruixes. Una, igual que en altres localitats catalanes com Figueres o diverses poblacions del Maresme o el Montseny, era tenir una gran campana dedicada a combatre les males obres de les bruixes, principalment les tempestes de calamarsa que, segons la creença general i interessada difusió de l'Església, eren enviades per elles per destruir les collites. Aquesta campana, coneguda com a campana de les bruixes, es trobava en ple barri gòtic, a la medieval església de Sant Just i Pastor, de la qual l'estudiós Garrut Romá suggereix que sota els seus fonaments potser es troben les més antigues catacumbes de Barcelona, una possibilitat que no sembla descartable.

Parlant de catacumbes i túnels, és destacable recordar que hi ha una tradició gairebé mil·lenària que assegura que aquestes catacumbes o grans túnels subterranis existeixen realment i que, molt possiblement, tenien diverses entrades, una a l'actual plaça de Sant Jaume i una altra a la plaça de l'Àngel. Segons estudiosos com Amades, alguns d'aquests túnels arribarien fins a la mateixa Collserola, i van ser utilitzats a les guerres de Successió i Segadors per introduir homes i avituallament a la ciutat cercada.

Desgraciadament, la lluita contra les bruixes, fossin reals o suposades, no sempre es va limitar a una simple campana. Hi ha notícies contrastades i documentades que en plena ciutat de Barcelona es van capturar i empresonar suposades bruixes, que després de ser sotmeses a humiliacions i tortures —si eren joves i físicament atractives, podem imaginar les atrocitats—, van acabar a la foguera.

Un dels casos més lamentables va passar a principis del segle XVII, a l'actual carrer de Gombau, al barri de Santa Caterina. Una dona relativament jove i la seva filla adolescent, que vivien en una senzilla casa del llavors anomenat carrer de la Parra, van ser cremades vives, acusades de bruixeria i adoració al Diable. En el judici sumaríssim, sense proves reals, la Inquisició va presentar un invident de nom Pascual, que va assegurar que tot i ser invident va poder clarament “veure” com ambdues dones practicaven la bruixeria sense amagar-ho amb prou feines, cosa que es va interpretar com un pacte amb el Diable.

Es va parlar d'una venjança cruel d'un poderós religiós barceloní davant les negatives de la mare a concedir-li favors carnals. Els ciutadans de Barcelona van observar amb menyspreu i horror com aquestes dues dones, molt possiblement innocents, eren cremades vives després de ser torturades. Des de llavors i durant gairebé un segle i mig, aquell carrer, actualment Gombau, va ser conegut popularment com a “carrer de les bruixes”.

Hem parlat succintament sobre les dones conegudes com a bruixes, però hem de deixar clar que, encara que en minoria, també van existir homes que van practicar aquests cultes. Ja en aquells temps no hi havia paritat, encara que en aquest cas era en sentit contrari. Aquests homes van ser torturats i cremats per la suposada o real manera de pensar i actuar.

Tot i la “llegenda negra” que té el nostre país —gràcies no només a gent aliena a les nostres terres, sinó també a molts autòctons que agraden de denigrar la nostra història—, les bruixes i bruixots perseguits, jutjats i, sobretot, cremats a Barcelona , altres zones catalanes i la resta de l'actual Espanya, van ser mínims si els comparem amb els judicis i posteriors cremes de bruixes i bruixots que es van dur a terme a la majoria de països protestants —diversos Estats germànics es van emportar el palmell— i altres països catòlics d'Europa.

La bruixeria va ser, abans de res, un retorn a cultes ancestrals amb certa tendència matriarcal (els sabats estaven normalment dirigits per una dona, una cosa molt mal vista en aquells temps). Socialment, aquesta pràctica representava una revolta d'aquells que diàriament patien les pitjors condicions, que fins i tot moltes vegades tenien prohibit menjar en excés —quan podien fer-ho, que era poques vegades—, gaudir de grans festes i el fornici, mentre que els poders polítics o religiosos de l'època ho practicaven en excés i sense amagar-se'n.

Quan parlem de bruixes, deixem de pensar en el tòpic de dones velles, amb berrugues, rient histèricament i volant muntades en una escombra (sobre aquest tema, hauríem de parlar de potents al·lucinògens que algunes sí que coneixien bé). N'hi va haver de tota edat, físic i fins i tot manera de pensar. I Barcelona, la capital catalana, no va ser aliena a un corrent que, encara avui es dona, encara que de manera una mica descafeïnada i “snob”. Amb un cert percentatge de vividors, espavilats i “neteja butxaques”, aquest corrent continua present a diversos països, principalment anglosaxons, i també a l'actual Espanya.

Parlar de bruixeria implica alguna cosa més que narrar històries de persecució i obscurantisme. Els fets esdevinguts ens fan reflexionar sobre les nostres pròpies inquietuds i prejudicis, convidant-nos a indagar al nostre interior. Realment tenim ara una millor comprensió i tolerància envers el que és diferent, o hem substituït els antics inquisidors per versions modernes?