Muntatge de fotos de Santiago Abascal, de Vox, amb cara seriosa i una manifestació independentista de fons
OPINIÓ

L'independentisme, cofundador de Vox

L'independentisme ha ajudat que Vox no sigui un fracàs

Probablement, Vox també hauria estat fundat sense l’empenta de l’independentisme, car és l’equivalent d’un moviment ideològic estès per tot Europa de rebuig de l’esquerra, la immigració, el feminisme, l’ecologisme, la globalització, etc., factors que a Espanya també es donen i algun hi és molt present com la immigració o molt actiu com el feminisme. El retard a aparèixer un “Vox” s’explicaria pels quaranta anys de franquisme, una ultradreta per anticipació.

Però l'independentisme va actuar com un accelerador i figura com un justificant de la fundació de Vox, cosa que singularitza Vox respecte a altres ultradretes europees.

Quan el desembre de 2013 Vox fou oficialment constituït, l’independentisme ja portava uns quants  anys d’efervescència i de manifestacions massives radicalitzades, el juny de 2010  “Som unanació. Nosaltres decidim”, l’11 de setembre de 2012 “Catalunya,nou Estat d’Europa”, acompanyades, llavors i contínuament,  d’un llenguatge altament provocador envers l’Estat i la idea mateixa d’Espanya.

El gener de 2013, el Parlament de Catalunya de majoria absoluta independentista havia aprovat la resolució “d’inici del procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir”, basant-se en el pretès caràcter del “poble de Catalunya de subjecte polític i jurídic sobirà”. Un desafiament en tota regla d’una regió a l’ordre constitucional de l’Estat, un fet insòlit a la Unió Europea. El Tribunal Constitucional va anul·lar-la el març de 2014.

El president de Vox, Santiago Abascal, intervé durant l'acte de cloenda de l'Assemblea General del partit, al Recinte Firal d'IFEMA MADRID, el 24 de juny de 2023

No calia tenir la pell nacional espanyola especialment fina per sentir-se interpel·lat i irritat per aquests propòsits.  

“España es trenca” és un lema d’una gran força emotiva i mobilitzant molt sentida per la dreta, però també sentida transversalment d’una punta a una altra d’Espanya, inclosa l’ampla Catalunya no independentista.  Tampoc no calia ser especialment patriota per alarmar-se. A ningú no li agrada que un cataclisme polític sacsegi el país on viu.  

Tampoc no calia que el trencament fos versemblant, per bé que la cridòria i fatxendaria independentista ajudava a fer-ho plausible -“independència sí o sí”-, n’hi havia prou amb creure-s’ho.  En tot cas, milions d’espanyols d’aquí i d’allà s’inquietaren i s’angoixaren per l’amenaça secessionista.

Molts es manifestaren al carrer, molts demanaren la intervenció de les institucions i uns quants fundaren un partit com un instrument d’intervenció política per plantar cara als independentistes.  Res de tot això no hauria d’estranyar, circumstàncies semblants a un altre Estat de la Unió Europea també haurien provocat reaccions, i potser pitjors.

Pla mitjà de Santiago Abascal amb el braç dret alçat fent el gest de la V amb els dits

Un altre “cofundador” coetani de Vox fou el PP de Mariano Rajoy, president del govern (2011- 2018) durant tot el temps de les turbulències independentistes. El grup dels fundadors - exmilitants del PP la majoria- l’acusaren de feblesa enfront del desafiament independentista. El vituperi de Santiago Abascal titllant el PP de “petita dreta covarda” probablement té el seu origen mental en aquella impressió que els havia fet el PP i que els portà a escindir-se’n i fundar un partit ultradretà.

Els estatuts fundacionals de Vox reflecteixen la influència del propòsit independentista de trencament de l’ordre constitucional i de desintegració d’Espanya. A l’article 3 consta com a primer fi del partit “la defensa indissoluble de la unitat de la nació espanyola i el reconeixement que la sobirania nacional és indivisible i resideix en el conjunt del poble espanyol”.  Sembla una resposta diferida a la resolució del Parlament de 2013.

Per tot plegat, resultava especialment aprofitada i oportunista, si no frívola, la pretensió d’ERC a les eleccions del 23-J (2023), compartida per Junts i la CUP, de presentar-se com els millors defensors de Catalunya enfront de Vox. Receptaven com a remei la causa del mal. Els electors no els cregueren, han votat majoritàriament el PSC, percebut com un defensor necessari de Catalunya.

Els dirigents independentistes han fracassat, però Vox es queda malgrat el fracàs d’allò que al·leguen com a causa major de la seva existència.  Això, a més de revifar el PP d’Aznar, provocar divisió i pèrdues oneroses, és el que ens deixen Puigdemont i companyia… i, a sobre, exigeixen una amnistia per tot el que feren, que pretenen que era “normal”, sense renunciar a la unilateralitat.