Parlem de la immigració: l'estat de necessitat dels immigrants

Els emigrants que aconsegueixen arribar a Europa porten un relat emotiu de la seva condició, acceptat acríticament per una part de l’esquerra i pel “bonisme” transversal, diuen que pateixen un “estat de necessitat” que els força a abandonar el seu país.

No hi ha cap dubte que la immensa majoria dels emigrants fugen d’un “estat de necessitat” sever, dit això, cal considerar-ne les causes.  Vegem amb un cert detall la situació general dels senegalesos que omplen piragües, pasteres, barques de pesca desarborades —embarcacions llestes per al desballestament— i, amb molta sort, desembarquen a l'illa de El Hierro. La setmana del 2 al 8 d’octubre foren uns 2.300, i el  21 d’octubre més de 800.

Cadascun haurà pagat a les màfies un bon grapat d’euros. Hom calcula que de l’embarcació carregada amb 320 persones del dia  21  les màfies s’hauran embutxacat prop d’un milió d’euros. La tarifa varia segons la banda i segons la pessigada que s’enduen els intermediaris i els corruptes de les autoritats. S’haurà entrampat tota la família, a vegades tota una comunitat, i esperen rescabalar-se’n amb les transferències que suposen que podrà fer-los —creuen que aviat— el parent que ha emprès l’arriscada aventura. El 2020 els enviaments dels emigrants senegalesos aportaren el 12,5% del PIB anual.

El Senegal no és el país més pobre d’Àfrica (és Zimbabwe). Les dades macro són el marc obligat per calibrar les condicions individuals i la comparació amb les dades d’Espanya permet fer-se’n una idea més aproximada.

Amb una població de 16.900.000 habitants, multiètnica i de majoria religiosa islàmica, l’economia del Senegal (S) se situa al lloc 109 de 196, la d’Espanya (E) al 15è; el (S) té un PIB per habitant de 1.558€, (E) de 28.280€;   la despesa pública en salut del (S) és el 3,89% del PIB, (E) el 15,28%; la despesa pública total del (S) representa el  25,74% del PIB, (E) el 47,40%; l’SMI del (S) és 89,79€, (E) 1.260€; el risc de pobresa severa del (S) arriba al 54%, (E) la severa al 7,7% (al Senegal tota la pobresa és severa, la severa d’Espanya seria abundància al Senegal); a l’índex de desenvolupament humà el (S) ocupa el lloc 170 de 191, (E) el 27è.

Amb aquestes dades no sorprèn que el 75% dels homes joves el 2017 volguessin abandonar el Senegal, i el 2020, segons registres oficials, l’emigració ja representava el 4,14% de la població, uns 700.000 senegalesos. L’emigració real resulta difícil de calcular.

I, tanmateix, el Senegal és un país ric en matèries primeres: gas, petroli, fosfats, zirconi, or, per bé que el PIB es nodreix de la pesca, l’agricultura (majorment de subsistència), el turisme i els serveis.  Té una relativa estabilitat política i assolí la independència de França el 1960, hi ha hagut prou temps per refer-se de la dominació colonial. Què falla, doncs, per què tan elevat percentatge de la població se senti incitada a provar la incertesa de la immigració? En certa manera, el Senegal és un país prototípic que ajuda a entendre l'emigració africana.

Sense polítiques ni cultura de planificació familiar, la taxa de creixement natural de la població (2,68% el 2021) se situa molt per sobre de l’increment de la riquesa. Hi ha un excedent de població que no pot ser atès al país, el 2020 s’hagué d’importar el 80% de l’arròs que s’hi consumeix. Les elits socials (escasses) i governamentals (sobredimensionades), a més de l’endèmic problema de la corrupció del sector públic (una percepció de nivell 72 de 180), no han sabut bastir una modernitat estructural i cultural suficient per donar una esperança de vida millor ni, sobretot, per convocar a construir-la.  El lema oficial “Un Peuple, Un But, Une Fois” (Un poble, un objectiu, una fe) queda ben lluny de la realitat.

L’excusa de la dominació colonial després de 63 anys d’independència es revira contra la classe dirigent que no ha estat capaç de revertir-ne les conseqüències. Insistir en l’excusa equival a negar a les elits maduresa i competència per dirigir el país. Allò que Barack Obama va dir a Kènia en la visita oficial de 2015: “No us queixeu tant després de 50 anys d’independència”, és perfectament aplicable al Senegal.

Fins a quin punt obliguen moralment  als països receptors  les males condicions estructurals d’un país d’emigració massiva? No és una qüestió moral, sinó política i ha de ser resolta en el país d’origen de l’emigració amb l’ajuda internacional que calgui, però resolta allà per al bé d’ells i d’Europa.