Nacionalisme, racisme i la guia de carrers de Barcelona

Al barri de la Barceloneta hi ha una plaça moderna, rectangular, amb un arc d'entrada a la llinda del qual es pot llegir “LA MÀQUINA TERRESTRE I MARÍTIMA”, empresa metal·lúrgica desapareguda que ubicava allí els seus tallers i que recorda un passat d'esplendor industrial a la Ciutat Condal, actualment convertida en una mena de Parc d'Atraccions de paella reescalfada, sagnia de tirants i xancleta; i aglomeracions a tot allò que és destacable i visible.

La plaça és un lloc de pas format per múltiples arbres que fan ombra i alleugen els rigors de l'estiu. No obstant això, no és la seva aparença, estructura o passat el que crida l'atenció, sinó el nom de la mateixa que, ben segur, passa desapercebut per als vianants més despistats.

Pompeu Gener va ser un dels catalanistes històrics, dels de primera hora. Com Valentí Almirall, es va endinsar per territoris del republicanisme federalista i va abraçar amb entusiasme la revolució del 1868. Va ser un dels joves del Centro Catalán i tot aquest corrent que va seguir a la reivindicació cultural de la llengua catalana després dels Jocs Florals del 1859.

Els nacionalismes són moviments vuitcentistes que sorgeixen com a evolució del romanticisme. El català no difereix d'altres, siguin centrífugs o irredemptistes, que sucumbeixen davant d'una raó més gran i que està per sobre de qualsevol altre factor. La raó ètnica, la raça, la diferenciació que fa que la pertinença a un grup ètnic —independentment de les característiques físiques— determinin unes aspiracions, una manera de ser, predisposició a la feina o entrega a la mandra i l'apatia.

Seria injust deixar-nos portar pel presentisme quan, en llegir les teories nacionalistes de principis del segle XX, ens esglaiem per l'alegria en què les referències a la raça s'anteposen com a raó principal dels mals d'Espanya. Podria ser trampós escandalitzar-se tenint l'avantatge de conèixer el que aquestes teories van fer a Europa i les matances que en nom seu es van cometre; portant a autèntics intents de genocidi d'ètnies o races específiques.

Pompeu Gener va ser un d'aquests teòrics, però no l'únic, ja que van ser molts els que van citar i desenvolupar teories per intentar demostrar que la raça catalana era superior a la castellana.

Va ser el 1898 i el desastre ultramarí el que va donar vigor a aquests pseudocientífics. Catalunya, enriquida per ser baluard hispà de la revolució industrial, veia la resta d'Espanya com una rèmora pesada, decadent, endarrerida i contrària a l'esperit europeu. El catalanisme, residual abans de la pèrdua dels darrers territoris americans, era un moviment de poca rellevància, reservat per a romàntics i joves universitaris de bona família, amb l'entusiasme que proporciona l'energia dels que acaben de deixar enrere la joventut. El port de Barcelona, a partir del 1895, es va convertir en un centre de comiats entusiastes per als milers de nois que marxaven cap a Cuba a defensar l'honor de la pàtria. La burgesia catalana tenia en aquell territori molts interessos, inclòs un mercat captiu engreixat pel pesat proteccionisme espanyol que sempre va beneficiar els comerciants de barretina i que disgustava, molt, a l'altra banda de l'Atlàntic.

Als vaixells pujaven senyores eminents de l'alta societat a repartir tabac als herois de futur incert, altres regalaven crucifixos o medalles de la verge de torn; els joves universitaris aplaudien i aclamaven aquells nois prims que no disposaven de les 2.000 pessetes que permetien redimir el servei militar. Cap dels universitaris que, poc temps després, van criticar desenfrenadament la incapacitat de l'Exèrcit per defensar els últims territoris d'ultramar, van vestir el ratllat, es van enfrontar a la duresa de les malalties endèmiques que van acabar amb més de 40.000 espanyols, els 'mambises' i, en última instància, a les tropes nord-americanes. Al contrari, van romandre a casa seva, van continuar amb les seves vides i van heretar, molts d'ells, els florents negocis dels seus pares.

La vida era així a Catalunya, la resta d'Espanya i l'avançada Europa. Les classes socials eren rígides, impermeables i hi havia poques possibilitats de trencar el destí que el naixement assignava.

Els sentiments patriòtics, frustrats per la pèrdua d'interessos, van evolucionar cap al desencís. Si Espanya no ens serveix, per què seguir-hi? —perquè continua sent la base del nostre mercat—, doncs, què podem fer per diferenciar-nos? Continuar compartint Estat, però tenint un autogovern que permeti gestionar la nostra riquesa. Benvinguts al nacionalisme econòmic.

Els que han deixat caure les parpelles per aquests articles ja han llegit sobre alguns dels personatges il·lustres del catalanisme que van intentar justificar les diferències, com el diàmetre dels cranis del doctor Robert. Però Pompeu, o Pompeyo, com apareix en totes les seves publicacions contemporànies, anava una mica més enllà. Al seu llibre, Cosas de España, escrit el 1903, just en el període a què fem referència, no amaga la seva admiració per les races superiors que considera que s'estableixen al centre d'Europa.

El llibre sencer és una al·legoria a la raça i un menyspreu al mestissatge castellà. Després de teoritzar sobre el nacionalisme, del qual no amaga la seva base ètnica, com no ho fem nosaltres, se submergeix en una orgia de supremacisme amb perles com aquestes:

Pàg. 19 «Anem dubtant ja fa algun temps que la majoria d'Espanya sigui capaç del progrés a la moderna: Només a les províncies del Nord i del Nord-est hem vist veritables elements, a la raça, i a l'organització del país, que permetin esperar el desenvolupament d'una cultura com de les nacions indogermàniques d'origen. Al Centre i al Sud, exceptuant diverses individualitats, hem notat que, per desgràcia, predomina massa l'element semític, i més encara el presemític i el berber amb totes les seves qualitats: la morositat, la mala administració, el menyspreu del temps i de la vida, el caciquisme, la hipèrbole en tot, la duresa i la manca de mitjans tons a l'expressió, l'adoració del verb».

Pàg. 20 i 21 «Rússia té Mongols i Hugrofinesos, Grècia, Eslaus, Semites, Turcs; etc., etc.; més a la primera prepondera i marxa al capdavant de la nació l'element Eslau, i les seves manifestacions són les més apreciades: a la segona l'Hèl·lènic, i és el que regeix els designis de la pàtria. Però aquí és tot al contrari. Espanya mira cap avall. El que aquí priva són les degeneracions dels elements inferiors importats de l'Àsia i de l'Àfrica. Ells són els que predominen, ells els indispensables per ocupar els llocs elevats, per formar part d'una aristocràcia política i literària que la major part de les vegades només ho és de la inferioritat. Es diria que, en fer fora els Moros, els Astures i els Castellans vells a mesura que avançaven anaven sent presa de l'esperit africà. Els sarraïns perdien terreny, però guanyaven influència. Així, Castella la Nova es va sobreposar a la vella, i a Castella Andalusia, i a Andalusia l'element moro-agitanat, i aquest a tot Espanya. Nosaltres que som Arioinds, d'origen i de cor, no podem patir la preponderància d'aquests elements de races inferiors, ni la de diferenciar-nos de tals majories, en ser heresiarques davant d'aquesta ortodòxia, fins i tot a risc que se'ns titlli de mals patriotes, perquè entenem la pàtria en el sentit en què la van entendre Homer, Èsquil i Aristòfanes, és a dir, en el sentit de raça i de cultura superior».

Estalviaré al lector més cites entre les més de 350 pàgines del volum que descriu el nacionalisme en termes de raça, ètnia i la superioritat de les unes sobre les altres. L'atribució de pertinença dels catalans i mallorquins a la raça ària, significació física de l'estirp moderna de la cultura europea del moment, serveix Pompeu de contramesura de les influències asiàtiques i africanes dels castellans.

Evidentment, totes aquestes teories, aplaudides en el seu moment per uns i que provocaven escàndol en altres, sobretot en els considerats com a inferiors; no es poden mirar amb les ulleres del segle XXI. Tot i això, el presentisme s'ha emprat amb escandalosa recurrència a l'hora de modificar la guia de carrers i Barcelona n'ha estat exemple. És curiós com, de vegades, es condemnen actes passats amb la visió d'avui i d'altres intenten justificar-se per la contextualització del moment en què es van produir.

El senyor Pompeu va morir l'any 1920, quan teories com la seva començaven a radicalitzar-se a Europa en l'auge més gran dels nacionalismes. La raça va continuar sent raó d'estudi i, fins i tot, es va recórrer a l'eugenèsia per fer-la més pura. No cal anar-se'n a l'Alemanya adornada per esvàstiques; a la mateixa Catalunya es van fer diverses conferències al respecte durant el període republicà. De raça van parlar tots els contemporanis dels anys 30, independentment de les ideologies. Macià va continuar fent gala de la raça catalana i els nacionalistes espanyols evocaven les virtuts de la hispana.

Intentar influir en el lector és insultar la seva intel·ligència i, per això, ja hi ha els que repeteixen dogmes diàriament amb prevalença, que només demostren que consideren el ciutadà mitjà com un ésser infantilitzat capaç de creure qualsevol mentida només pel fet d'escoltar-la 100 vegades. El que si m'atreveixo a preguntar és si consideren que, amb els paràmetres que s'han tingut en compte a l'hora de modificar canvis de carrers o places, mereix una plaça el nom de Pompeu Gener tenint en compte que avui dia Catalunya està repleta de Garcías, Rodríguez, Fernández i Martínez, presemites, semites i berbers que parlen la llengua que va oficialitzar un altre Pompeu?