El dia que Macià se'n va anar de la política, però va tornar

1914 va ser un any especialment difícil per a Europa. El 28 de juny, a la ciutat de Sarajevo, es va perpetrar l'assassinat de l'hereu Francisco Fernando. Va ser un nacionalista serbi, amb tan sols dinou anys, el que va fer els trets que van convertir el Continent en una bola de sang i foc.

Espanya es va mantenir neutral. Les raons podien ser moltes, però, entre elles, hi havia la incapacitat econòmica, tecnològica i militar per poder participar en aquell despropòsit.

La guerra va tenir un benefici per a les empreses espanyoles que es permetien la venda de matèries primeres i productes manufacturats a les potències en litigi a un preu excel·lent. Tot això va produir carestia dins de les fronteres nacionals amb la consegüent inflació que va acabar rebentant en la triple crisi del 1917.

El règim de la restauració navegava en una inacabable crisi política. Els partits dinàstics, en altre temps fàcilment reconeixibles i amb lideratges inqüestionables; es dirimien en disjuntives internes, amb faccions que lluitaven entre elles, debilitant el sistema i les mateixes formacions polítiques.

El 25 de novembre de 1915, dins de les reformes que necessitava a l'Exèrcit, es va proposar la creació d'un Estat Major Central a allò que el diputat Francesc Macià va mostrar la seva conformitat, encara que va oferir discrepàncies quant a la manera que havia dissenyat el comte de Serrallo, ministre de la Guerra del primer Govern del conservador Eduardo Dato.

Macià, fent ostentació dels seus coneixements tècnics obtinguts durant tres dècades de permanència a l'Exèrcit, va desplegar una sèrie de comparacions amb altres nacions per denunciar la manca d'una doctrina específica a les files hispanes: “Aquí no hi ha doctrina, aquí no hi ha mètode, ni hi ha res; i l'Exèrcit que no té doctrina, és Exèrcit que no obtindrà mai la victòria”. Les crítiques del polític català van assolir tons de dramatisme, acusant el Govern d'excés d'optimisme i de no tenir una política internacional clara.

Girant la seva intervenció, es va referir a les responsabilitats del desastre del 98 i va citar l'almirall Cervera, que va qualificar d'il·lustre. Després, va anunciar la seva renúncia a l'acta de diputat perquè “no vull que m'assoleixin les responsabilitats del que estic veient; perquè no vull compartir la responsabilitat que per les poca traça, les concupiscències de molts i la impotència de tots, se'ns emporti a un altre fracàs com el de llavors”.

Macià es queixava de la divisió, no només al si de la política espanyola, també al dels partits catalans. El seu discurs va anar cobrant cotes de victimització, honorabilitat, actitud noble i incorrupta. Al·ludia a les reivindicacions de Catalunya, que si imitessin altres províncies podran portar la salvació d'Espanya, que és el que tots desitgem.

“Me'n vaig, doncs, a casa meva amb la consciència tranquil·la. Quan prenc una resolució no hi ha res al món que em faci retrocedir. Jo desitjo que Déu il·lumini el Parlament, que Déu ajudi la pobra Espanya! Me'n vaig gairebé convençut, després de molts casos que he vist, que només Déu pot posar-hi remei; que no hi ha cap força humana que pugui salvar Espanya”.

Tot i les paraules d'afecte i afecte de diputats de totes les tendències polítiques, agraïdes en la darrera intervenció del polític català, aquest es reafirmava que quan prenia una resolució meditada mai no canviava d'opinió.

Francesc Macià, Francisco Macià a les Corts i en la seva correspondència personal en aquell moment; es va dirigir al poble dels seus pares, capital del districte del qual era diputat, Borges Blanques. El 7 de desembre va ser rebut a l'estació per una multitud que el va acostar pel camí al balcó on pronunciaria un discurs. Va ser acompanyat per la banda de música fins a arribar als voltants de l'Ajuntament.

Gairebé tota la població va formar part de la desfilada d'homenatge al diputat, tot i tractar-se d'un dimarts qualsevol. El bany de masses enaltia el català que s'acostumava a ser tractat com un autèntic heroi. La seva fama de Quixot, d'honorable, de tossut en la veritat i vehement en el correcte; ja l'acompanyaria fins al final dels seus dies.

Desafortunadament, ningú anava darrere seu subjectant la seva corona de llorer i xiuxiuejant-li a l'orella que només era un home, com feien al carro dels generals romans quan celebraven el Triomf a la ciutat eterna.

La veritat, i sento aigualir-los el que és èpic i romàntic de la decisió del nostre protagonista d'avui, és que la seva decisió no va durar tant com podeu imaginar. Macià es va tornar a presentar pel mateix districte a les eleccions a Corts del 2 d'abril del 1916, només quatre mesos després de la seva irrevocable decisió.

Segur que va influir en el “canvi d'opinió” el suport popular mostrat, no només a les comarques que defensava, sinó també a tot Catalunya. Va ser elegit, de nou, diputat per Borges Blanques amb una aclaparadora majoria de 6756 vots contra 1047 del candidat jaimista i únic rival de Macià, el periodista i escriptor carlí, Domingo Ciricí Ventalló, que, a més, va morir l'any següent, malgrat ser vint anys més jove que l'antic tinent coronel.

Macià, com sempre fins al 1918, no pertanyia a cap partit polític i la seva presentació era com a “independent”.

La història ens demostra, una vegada més, que hi ha poques coses irrevocables i que la victimització és una excel·lent eina política tan vella com el mateix art de l'oratòria. Cansat, potser, de les interminables sessions a Corts, el desembre d'aquell any, 1916, es va desplaçar al capdavant francès per escriure una sèrie d'articles per encàrrec del Diario La Publicidad, però aquesta és una altra història digna de ser explicada…