Els anys daurats del perroflautisme contemplatiu

Comencem fent els honors a qui va encunyar el terme, Alejandro Fernández, president del PP català. “Perroflautisme contemplatiu” és, a escala d'aportacions per a la posteritat, l'únic que ha deixat la recent campanya de les eleccions autonòmiques.

Sota aquesta preciosa etiqueta es poden anar apilant, com rajoles velles, tots aquests grups que fa deu anys tiraven pedres i prometien assaltar els cels i ara es dediquen a les batucades.

També als homes menstruants i a reflexions grupals indesxifrables, com el famós “Procés de Garbí” dels camarades de la CUP, amb el que tenen planejat entretenir-se aquests pròxims mesos sense que ningú, enlloc, sota cap circumstància, hagi pogut saber en què consisteix aquest “procés” ni quina pot ser la seva utilitat.

El perroflautisme contemplatiu es fa necessari quan es transiciona des de Vallecas a Galapagar, des dels fanzines universitaris a la portada del Vogue, des de la vida d'activista mantingut pel pare a la vida d'activista mantingut pels contribuents amb sous de sis xifres. Aleshores s'imposa un tipus d'esquerra tamboril i campestre: aquesta mateixa setmana, a la Universitat de les Illes Balears, el grupet d'acampats pro Palestina va realitzar un “torneig de ping-pong solidari” i després van estar prenent el sol, tombats en cercle, agafats de les mans.

Hi ha parvularis a Namíbia amb major nivell intel·lectual, per descomptat, però una vegada arruïnada la ideologia per la tossuda realitat (la llei del sí és sí deixa anar violadors, la llei de lloguer doblega els preus, etc.) només queda el Colorit Regne del Kumbayà, perquè, és clar, no protestarem contra el ministeri si nosaltres ocupem el ministeri. Bé, per ser justos, la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, es va manifestar al carrer el primer de maig, no se sap exactament contra qui.

De la vella esquerra tremebunda i anarcoide, el perroflautisme contemplatiu només ha mantingut el calimotxo, la mugre i els grunyits. Com que no poden protestar contra governs copats pels seus, han de lluitar contra enemics imaginaris (l'heteropatriarcat, la bifòbia, la fosa dels pols) o bé enemics molt llunyans: ara estan amb Netanyahu, però el que els agrada de debò és protestar per les multes a alguna periodista del Nepal o l'opressió colonial contra els caníbals de Papua Nova Guinea.

Es va dissolent així aquella esquerra pamfletària, complutense i folladora, que ho va regirar tot, ben apadrinada per grups mediàtics de dreta (la Sexta, és a dir, Planeta) per intentar debilitar el PSOE pel flanc esquerre. Ara ens queda Sumar, és a dir, ineficàcia absoluta, cel·lofana i somriures. I un president “profundament enamorat” que cada setmana trenca relacions amb un país civilitzat diferent.

Als escèptics sovint ens pregunten: com pots dir que tot és una farsa, com pots ser tan cínic? Al que nosaltres responem, canya de cervesa a la mà: si en aquests despatxos es decidís de debò alguna cosa important, no haguessin estat cedits a aquesta colla d'incapaços, no creus?