Espanya davant l'abisme migratori

Des de fa ja un temps, Espanya s'ha convertit en un polvorí per moltes raons, però probablement la qüestió migratòria sigui una de les que més incidència ha tingut en aquesta circumstància. Mostra d'això és el ràpid creixement al nostre país d'opcions polítiques el discurs de les quals gira, de manera gairebé exclusiva, entorn d'aquest assumpte. Una cosa que, d'altra banda, no se circumscriu només a la conjuntura espanyola, sinó que traspassa de molt les fronteres nacionals. Tenim sengles exemples al nostre voltant, com el de Le Pen a França, de Wilders als Països Baixos o de Donald Trump als Estats Units. El cas és que s'ha armat al món occidental una resposta política, més o menys encertada, a una situació que per a molts ja és insostenible i, a parer meu, difícilment reparable.

La setmana passada, els desvalguts veïns de Torre-Pacheco es van veure embolicats en una espiral de violència poques vegades vista a l'etapa democràtica d'Espanya. El detonant va ser la brutal agressió patida per un senyor gran -veí de la localitat- a mans, presumptament, d'un grup de magribins. El cert és que analitzar aquests fets ens porta inevitablement a parlar també d'Alcalá de Henares, Sabadell i tants altres pobles i ciutats de la geografia espanyola on s'han produït aldarulls similars pel que fa al fons, encara que de menor virulència.

La repetició en el temps de protestes fonamentades en un mateix origen posa de manifest el cansament al qual ha arribat una part important de la població amb aquest tema. Dècades de mala política, sigui per negligència o per mer interès electoral -a dir veritat, m'és igual- han desembocat en el que avui patim en moltes de les nostres localitats, a saber, un increment de la delinqüència i, en conseqüència, dels aldarulls relacionats amb el malestar ciutadà que ha provocat la situació a la qual em refereixo en el present article.

En aquest sentit, és evident que aquest malestar no sorgeix del buit. Les dades oficials reforcen la percepció ciutadana que la inseguretat va en augment. Tant Eurostat com el Portal Estadístic de Criminalitat del Ministeri de l'Interior mostren una evolució preocupant: delictes com les lesions (118.125 casos el 2023), el tràfic de drogues (21.033), les agressions sexuals (12.727) i els assassinats (1.692) van assolir màxims històrics, amb diversos anys consecutius de creixement. Mentrestant, molts dels nostres dirigents es vanaglorien de manera fal·laç de la baixada que ha patit l'índex de criminalitat al nostre país.

La manipulació discursiva resulta evident: en reduir-se els delictes de menor gravetat -principalment robatoris i furts-, que representen la majoria de les infraccions, s'aconsegueix maquillar l'índex general de criminalitat, que es calcula en funció del nombre total de delictes per cada 1.000 habitants. D'aquesta manera, es transmet una imatge de millora que no reflecteix la realitat de fons. Aquesta estratègia, força barroera a parer meu, permet a alguns dirigents presumir d'una suposada eficàcia en matèria de seguretat, mentre els delictes més greus -els que més impacte tenen en la convivència i en la percepció social del perill- segueixen augmentant sense que s'implementin polítiques contundents ni s'assumeixi cap responsabilitat. La ciutadania, per tant, no només percep una major inseguretat, sinó també una creixent desconfiança envers unes institucions que semblen més interessades a manipular les dades que a abordar el problema amb serietat.

Tot això contribueix inexorablement a obrir un debat tant incòmode com necessari: la relació entre immigració i criminalitat. En aquest sentit, encara que la població nascuda a l'estranger representa poc més del 18% de la població, el 2023 van ser responsables de la meitat dels assassinats de dones i del 46% de les agressions sexuals. No obstant això, aquestes dades no justifiquen el rebuig ni el prejudici creixent que determinades opcions polítiques estan encoratjant contra la població migrant, però sí que exigeixen una resposta política seriosa i honesta, que avui dia brilla per la seva absència.

Perquè us en feu una idea, el 2024, Espanya va experimentar un increment significatiu en la immigració irregular. Es van registrar més de 63.970 arribades irregulars, marcant un augment del 12,5% en comparació amb l'any anterior. En contrast, únicament es van deportar 3.031 estrangers, segons dades del Ministeri de l'Interior. Tanmateix, aquest nombre només integra els procediments d'expulsió per diferents motius de seguretat nacional en aplicació de la Llei d'Estrangeria, sense incloure les devolucions de migrants en situació irregular. Per alguna raó que desconec, encara que puc arribar a imaginar, el Govern no ofereix dades al respecte.

En aquest context de crispació, alguns sectors polítics insisteixen a associar immigració i delinqüència de manera directa, alimentant el relat que tot immigrant és, en potència, un infractor de la llei. Aquest comportament replica el que van fer en el seu dia les feministes més radicals amb els homes. Tornant a la immigració, aquest discurs de vegades discriminatori s'aprofundeix, en part, en estadístiques que indiquen que, en termes relatius, els delictes comesos per persones estrangeres superen fins a 2,5 vegades els comesos per nacionals. No obstant això, aquesta lectura resulta esbiaixada si no s'acompanya d'una anàlisi rigorosa de les causes estructurals que condicionen aquestes dades: nivells d'integració, precarietat laboral, marginació social, o fins i tot les mateixes limitacions del sistema jurídic i administratiu per respondre a aquests desafiaments amb eficàcia.

Sigui com sigui, això ens porta a la conclusió que cada any l'estat espanyol es veu obligat a fer-se càrrec de desenes de milers de persones que, com és evident, trigaran un temps a començar a contribuir al país, si és que arriben a fer-ho. Aquest, i no un altre, és el germen del problema migratori. Com ja va dir Milton Friedman, "si no hi hagués estat del benestar, podria haver-hi immigració totalment lliure". Aquesta afirmació es fonamenta en la premissa que tot aquell que decideixi emigrar ho ha de fer sota el seu propi risc, excloent els casos d'asil i protecció internacional previstos a la Constitució Espanyola.

A això caldria sumar altres mesures imprescindibles que, per raons ideològiques o de càlcul polític, han estat sistemàticament evitades. La primera és la deportació efectiva d'immigrants en situació irregular, la posada en marxa de la qual ha de complir en tot cas amb els estàndards ètics exigibles a qualsevol estat de dret, generalment reconeguts en els diversos tractats internacionals subscrits per Espanya. Aquesta mesura, aplicada amb fermesa, però també amb garanties jurídiques, no només contribuiria a alleujar la pressió sobre el sistema d'acollida i a reforçar la seguretat ciutadana, sinó que suposaria un cop directe a les màfies que trafiquen amb persones, en reduir dràsticament els incentius per emprendre viatge, les probabilitats de naufragi del qual són certament considerables.

De manera complementària, els immigrants legalment residents a Espanya que cometin determinats delictes -especialment els de caràcter violent- han de ser objecte d'una resposta penal i judicial ferma que inclogui, quan pertoqui, l'expulsió del territori nacional. La mateixa Llei d'Estrangeria ja contempla aquesta possibilitat en el seu article 57, que permet l'expulsió d'estrangers condemnats per delictes estipulats com a molt greus. No obstant això, en la pràctica, aquesta mesura s'aplica amb una laxitud preocupant, cosa que en mina tant l'eficàcia com la credibilitat del sistema legal.

Per últim, però no menys important, la revisió del marc penal per endurir les penes en casos de multireincidència, amb independència de la nacionalitat de l'infractor, resulta igualment ineludible. Aquestes accions no s'han d'interpretar com a represàlies, sinó com a eines legítimes per protegir la ciutadania i preservar l'ordre social. La seva aplicació, juntament amb l'esmentada eliminació d'ajudes públiques per a qui decideixi, en ús de la seva llibertat, emigrar a Espanya, constitueix, a parer meu, un paquet de mesures coherent amb qualsevol sistema jurídic que aspiri a ser just, eficaç i funcional.

En definitiva, Espanya s'enfronta a un fenomen migratori que exigeix un enfocament ferm, realista i, sobretot, honest. Ni l'oberturisme bonista ni la demonització populista de l'immigrant ofereixen sortides útils. El primer ignora els efectes socials reals que una immigració massiva i desordenada pot produir; el segon promou l'odi i destrueix la cohesió social. La solució és recuperar la capacitat de l'Estat per governar les seves fronteres, establir mecanismes eficaços d'integració i, en paral·lel, assumir que una política migratòria sòlida no pot basar-se ni en la ingenuïtat ni en la propaganda. El debat és incòmode, però inajornable. I com més temps tardem a afrontar-lo amb maduresa política, més gran serà el cost social que haurem de pagar.