Incertesa permanent

El ple del Congrés dels diputats, celebrat el 10 de gener passat, va ser, amb tota probabilitat, el pròleg de com serà aquesta legislatura. Pedro Sánchez i el seu equip hauran de suar sang cada vegada que s'hagi de tirar una votació endavant.

En aquesta ocasió, van ser els podemetes els que van fer mossegar la pols a Yolanda Díaz i, per corresponsabilitat, a tot l'Executiu, per haver-se quedat fora del Govern. Sense qüestionar la legitimitat dels grups parlamentaris per intervenir en el procés legislatiu, siguin decrets siguin lleis, sembla força evident que, en aquesta ocasió, Podem s'ha precipitat marcant perfil propi. Amb tota seguretat, arribaran situacions al llarg de la legislatura, molt més propícies, perquè els de Ione Belarra es desmarquin de les polítiques governamentals.

Però qui va tenir la tarda de glòria va ser Junts. Feia dies que les hosts de Puigdemont anaven avisant que votarien en contra dels reials decrets llei que presentaria el Govern. A l'últim moment, després de fer un discurs que apuntava cap al no, Junts va decidir fer l'estàtua i salvar els mobles a l'Executiu. Amb un moviment molt poc habitual a la pràctica parlamentària, els set diputats “juntaires” no van votar, això que en realitat va ser una abstenció, va permetre que tirés endavant el primer decret per 172 a 171, un sol vot. Tot i això, malgrat que Junts va mantenir aquesta estratègia en les votacions que hi va haver aquest dimecres, el “no” de Podem es va sumar al del PP, Vox i UPN per tombar el segon decret —176 nosaltres davant de 167 sís—, el que presentava Yolanda Díaz, líder de Sumar i enemiga declarada de la formació de Ione Belarra, que suposava un augment del subsidi de desocupació, de 480 euros a 570 els primers sis mesos i a 540 euros els sis següents (i ser compatible amb els primers 150 dies de treball).

A Junts la jugada els va sortir rodona perquè van aconseguir que el Govern doblegués el genoll i van posar ERC contra la paret. Una altra cosa és l'abast real dels acords. Segons va explicar després el ministre Félix Bolaños: “L'única cosa que s'ha pactat entre el PSOE i Junts, de moment, és fer una llei orgànica, que haurà de ser pactada amb tots els grups de la majoria per arribar a 176 vots i portarà mesos de negociació, en què se substanciarà la “delegació íntegra de les competències i recursos en immigració” a través de la via que obre l'article 150.2 de la Constitució. El 149 diu que la immigració és competència exclusiva de l'Administració central”.

Més enllà de la transcendència real dels pactes entre el Govern i els postconvergents, queda clar que a ells la governabilitat d'Espanya no els concerneix. Segons el seu portaveu Míriam Nogueras, els set diputats de la formació són al Congrés “per Catalunya” (?). Tot i que la meva impressió personal és que, després d'aquesta aparença de duros, els de Junts aniran donant caserna al Govern de Sánchez, almenys fins que la llei d'amnistia sigui efectiva als tribunals; mentrestant, intentaran recol·locar-se (el següent moviment pot ser l'Ajuntament de Barcelona) al panorama polític català per donar la gran batalla a ERC a les pròximes eleccions al Parlament. I és que als de Junts tota la resta, de veritat, de veritat, els importa una figa.

En qualsevol cas, és evident el desgast que ha patit l'Executiu. Cal aprendre dels errors. I, per això, cal evitar que situacions com les del dia 10 passat es repeteixin. En un sol ple es van concentrar massa votacions d'alt voltatge i ha quedat clar que això va ser una temeritat. És cert, però, que, amb l'avançament de les eleccions, el Govern va estar diversos mesos en funcions, sense poder aprovar res. Hi havia compromisos europeus, promeses pendents, reformes i ajuts que decauen. Per això, des de la Moncloa es va decidir fer un macro ple i jugar molt fort. Però el reg, com hem vist, era molt elevat. Si sortia malament, el Govern no cauria; ara bé, quedaria seriosament tocat i aquesta no és la millor manera de començar una legislatura. Va sortir força bé ―van ser els podemetes els que van donar la nota, però la reforma del subsidi es tornarà a tramitar ben aviat―. Cal esperar que a la cuina del Govern hagin après la lliçó i no els quedin ganes de repetir.

Davant d'una realitat parlamentària semblant, sembla lògic minvar el ritme legislatiu. Així i tot, això xoca, gairebé frontalment, amb la voluntat de transformació social que mostra aquest Executiu. Per corroborar aquesta afirmació valgui una dada: en menys de sis anys de govern progressista el salari mínim ha pujat gairebé 400 euros. A l'etapa que va estar Mariano Rajoy al capdavant de l'Executiu va romandre, pràcticament, inamovible.

La impressió que ha quedat, després del ple macro, és que la majoria que sosté el Govern, la més transversal de la democràcia, és, també, de les més difícils de gestionar. A més a més, s'ha posat de manifest que no hi ha un acord de legislatura sòlid per a Sánchez. I això, potser, significa que aquest mandat pot durar el que un caramel a la porta d'un col·legi o, per contra, esgotar els quatre anys reglamentaris, encara que sigui amb una incertesa permanent.