Aquest invent anomenat Espanya

Aquest cap de setmana vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar la doctora en Història de l'Art, Emma Cahill Marrón. Nascuda de pare irlandès i mare espanyola, té el do del bilingüisme nadiu, aquell que permet comprendre les diferències culturals entre el món anglosaxó i l'hispà, ja que també té ascendents al Regne Unit. A més, ara viu a Minneapolis, ciutat de l'Estat de Minnesota, cosa que encara incrementa més el seu bagatge internacional.

Viure fora d'Espanya, i ho dic també sobre la base de les meves pròpies experiències vitals, ens obre una finestra des d'on treure el cap i comprovar com ens perceben fora del nostre entorn.

Els tòpics més estesos solen enfonsar-se quan es comparteixen hores de feina amb els que no venen del mateix lloc que tu. Això no obstant, és cert que les diferències culturals, tot i ser petites entre occidentals, són inevitables en el dia a dia. La forma d'entendre l'humor, les preferències culinàries o la tolerància al soroll en són algunes.

Emma és experta de Catalina d'Aragó, la filla menor dels Reis Catòlics que va arribar a ser reina d'Anglaterra per matrimoni amb Enric VIII. La seva popularitat entre el poble anglès és recollida en multitud de fonts i mostra la importància de Caterina al llarg del seu regnat.

Aprofitant que ha estudiat en profunditat les fonts angleses de l'època, no em vaig resistir a preguntar-li com coneixien els anglesos Isabel i Fernando, i ella no va dubtar a contestar: Els veien com els reis d'Espanya.

Sento després existeixo

Hi ha un corrent modern que qüestiona Espanya com a Estat, i que situa l'inici d'aquest el 1714, després de la finalització de la guerra de Successió, o, fins i tot, el 1812, amb la Constitució Liberal de Cadis.

L'objectiu d'aquest dogma té una missió de caràcter més polític que no pas científic i es recolza sobre la teoria que convivien una mena d'estats que únicament compartien monarca. La finalitat és eliminar qualsevol possibilitat que Espanya fos una realitat històrica i, per tant, que no es pugui interpretar com una nació.

La nació, la raça, les nacionalitats o l'Estat-Nació són conceptes que s'interpreten en funció dels atributs que els defineixin i com gairebé tot a les ciències socials, no deixa de tenir un cert grau d'ambigüitat.

Qualsevol que hagi estudiat més de deu minuts sobre la història de les relacions internacionals situarà Westfàlia com el naixement de les nacions-estat sobiranes i de les interaccions entre elles, en allò que s'ha anomenat sistema interestatal.

A banda d'això, hi haurà qui defensi que Espanya, vocable en castellà de la paraula Hispània, té una història mil·lenària. És cert que, en sentit geogràfic, com passa amb Itàlia, Espanya existeix i és fàcil de definir perquè és una península amb un istme molt muntanyós i de trànsit difícil. La Hispània que va sorgir després de la caiguda de l'Imperi va ser la unificació política mitjançant la conversió al catolicisme de l'aristocràcia arriana i la integració de la població hispanoromana. Després de la invasió musulmana de la península, alguns reis de Lleó se'n van autotitular “emperadors de tot Espanya”, en una mena de recuperació de l'antic regne visigot que gairebé va desaparèixer en un període extremadament curt de la història.

Les teories romàntiques espanyoles del segle XIX, quan sorgeixen també els regionalismes a Catalunya i Galícia, miren a la unió matrimonial dels reis Ferran i Isabel com el naixement d'una mena d'Estat unificat. És innegable que eren les tropes castellanes les que defensaven els interessos del regne d'Aragó a Nàpols, cosa que mostra que tots dos reis vinculaven i associaven interessos i esforços comuns. El mateix va passar a la Guerra de Granada i, posteriorment, a la conquesta del regne de Navarra, on les tropes aragoneses van combatre al costat de les castellanes, una vegada més, com un sol exèrcit.

La nació

La mediocritat s'alimenta de la polarització i aquesta, en tots els àmbits, no fa res més que dificultar el debat serè i propiciar posicions tancades i irreconciliables, també en la interpretació del passat. El romanticisme va ser el primer pas per maquillar fets que van succeir segles enrere i d'aquest corrent vuitcentista van sorgir els nacionalismes, ja fossin aquests irredemptistes o centrífugs.

L'estat liberal va venir amb una necessitat sota el braç. La justificació de les fronteres, basades en els territoris d'un senyor, ja no tenia més motivació que la d'un sentiment comú de pertinença. La llengua com a instrument homogeneïtzador, la història i ell enalteix de la mateixa amb un vernís gloriós, únic i sense parangó; proporcionava l'orgull de ser una raça, una nissaga, una terra, en definitiva, una pàtria. Això de la raça, abans que algú necessités desfibril·lació, va ser un terme molt recurrent per nacionalistes de tot pelatge. Uns, com Valentí Almirall, ho van fer des d'un punt de vista cultural. Altres, com Josep Pella i Forgas, es van despenjar amb teories pseudocientífiques com la del crani sard dels catalans contra el rodó i bàsic de gallecs i asturians. D. Josep encara té carrers per Catalunya, per exemple, a Figueres.

Els que sostenen que Espanya no va existir o que és un invent del segle XIX es van oblidar d'avisar Fra Bartomeu de les Cases qui, el 1552, quan comença “la Història de les Índies” justifica la raó de l'escriptura “per lliurar la meva nació espanyola de l'error i engany gravíssim i perniciós en què viu i sempre fins avui ha viscut”. El bisbe de Chiapas va fer uns tres centenars de referències a la paraula Espanya en els cinc volums. També van ser descortesos amb Quevedo. A l'“Anacreont” espanyol, no se li va acudir més barbaritat que iniciar la seva inacabada “Espanya defensada” amb un:

“Cansat de veure el patiment d'Espanya amb què ha deixat passar sense càstig tantes calúmnies d'estrangers, potser menyspreant-les generosament, i veient que, desvergonyits els nostres enemics, allò que perdonem modestos jutgen que ho concedim convençuts i muts, m'he atrevit a respondre per la meva pàtria i pels meus temps; cosa que a veritat té fet tant, que només se m'haurà de la gosadia de voler-me mostrar més gelós de les seves grandeses, sent el de menys forces entre els que poguessin fer-ho”.

El rei a qui s'adreça és Felip III i el text està escrit sobre el 1609.

La percepció exterior

Però, independentment del punt d'inflexió quant a l'inici de les relacions internacionals i Westfàlia, o del que deixessin escrit tants autors dels regnes hispans; no hi ha res millor per indagar en la percepció d'aquestes terres al marge de les fronteres, perquè no som allò que creiem que som, sinó com ens veuen els altres.

Qui se cita com el primer a reflectir l'estat modern és Nicolau de Maquiavel. L'italià era contemporani de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella. Al seu llibre “El Príncipe”, del 1513, Maquiavel situa el rei d'Espanya com a exemple paradigmàtic. No s'hi refereix com a rei d'Aragó més que per manifestar-ne la procedència. Castella ni s'esmenta. És Espanya la que apareix a les pàgines escrites pel florentí.

Espanya com a realitat política, el rei d'Espanya com a exemple del príncep modern, Espanya com a estat percebut pels pensadors de principis del segle XVI.

Cal no arribar als Borbons per identificar un Estat Espanyol. Les ambaixades a Anglaterra o França ho eren del Rei d'Espanya. Els tractats s'apoderaven del regne d'Espanya i qualsevol llibre d'història escrit al Regne Unit parlarà, des del matrimoni d'Isabel i Ferran, d'un Regne d'Espanya, independentment de la mitja pàgina de regnes titulars amb què s'adornaven els monarques hispans.

Aquesta és una realitat empírica. Com ho és el famós Tractat de Westfàlia, en què, per descomptat, s'esmenten les disputes entre França i Espanya. Només cal fer una ullada al mapa resultant per adonar-se que pocs estats nació, que encara avui perduren, estaven clarament acotats.

Per descomptat que existien els antics regnes emparats a les seves lleis, usos i costums, que, al seu torn, pertanyien a un ens major, identificable fora de les seves fronteres i sota la tutela d'un únic rei. L'estat modern de Ferran d'Aragó es va anar transformant amb els segles com ho van fer altres societats. La unificació borbònica obeïa a la percepció de la necessitat d'igualar els esforços i les principals lleis dels diferents territoris. L'Estat Liberal va néixer amb vocació centralista i unificadora perquè es basava en la igualtat, la llibertat i la fraternitat. I el regionalisme, sorgit més de sis dècades després, era, en paraules de monsenyor Torras i Bages, autor de La Tradició catalana; enemic del liberalisme, perquè la nació catalana havia estat creada per Déu i no pels homes. Òbviament, el Regionalisme de Valentí Almirall s'assemblava al de Torràs com un plàtan a una botifarra.

El catalanisme va tenir diversos corrents, és clar. Com tota doctrina, tenia i té les versions més moderades i radicals. Totes elles, perfectament legítimes. Quan Catalunya era el motor econòmic, cultural i industrial d'Espanya, va tenir l'oportunitat de liderar un projecte comú, de contagiar la resta de modernitat i riquesa. Tot i això, per als catalanistes més radicals del segle XIX i principis del XX, que van aconseguir imposar-se durant algun temps, Catalunya mirava la resta d'Espanya, com Pròsper mirava Calibà. Però... Aquesta és una altra història digna de ser explicada.