La teoria de les 5 fases i el PP

La teoria de les 5 fases del dol, de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, és un dels processos psicològics més reconeguts a tot el món. Aquests cinc estadis són la negació, la ira, la negociació, la depressió i l'acceptació, i tenen lloc en més o menys gravetat sempre que patim una pèrdua.

En opinió dels experts, la pèrdua de qualsevol objecte d'aferrament provoca un dol, si bé la intensitat i les característiques poden variar en gran manera en funció del grau de vinculació emocional o de la mateixa naturalesa de la pèrdua. Les pèrdues no sempre són físiques, sinó que també poden tenir un caràcter abstracte.

Doncs bé, per poc que observem la polarització i bloqueig polític que hi ha al nostre país, ens adonarem que aquesta situació es deu, en gran part, a l'estat d'ira en què es troba instal·lat el Partit Popular. L'1 de juny del 2018, Pedro Sánchez guanyava la moció de censura que havia interposat contra Mariano Rajoy. Aquest gir al guió polític va deixar tan descol·locats els líders del PP que 5 anys després encara segueixen sense brúixola i sense nord.

Al principi, van negar les evidències i van voler treure tota la legitimitat democràtica a aquell fet, pensant que allò seria molt similar a una tempesta d'estiu. No obstant això, quan van comprendre que allò de Sánchez anava de debò, van treure el geni i van entrar a la fase que en la teoria sobre el dol, de la psicòloga Kübler-Ross, qualifica d'ira i allà segueixen.

Hem vist com, després de la investidura de Pedro Sánchez, Núñez Feijóo ha remodelat bona part del seu equip per donar la batalla aquesta legislatura que acaba de començar. La qüestió és que llegir la llista dels noms que seran la veu dels populars al partit i a les institucions no convida a la tranquil·litat, ans al contrari: posa els pèls de punta.

Alberto Núñez Feijóo, “polític de perfil moderat” –deien els seus acòlits–, va arribar al lideratge del PP, l'abril del 2022, amb la promesa de “treure la política espanyola de l'enfrontament, de la hipèrbole permanent”. Tot i això, els fets estan desmentint les paraules, perquè a l'hora de renovar les cares més visibles del grup parlamentari, ha situat al capdavant d'aquests autèntics hooligans de la política. És el cas del nou portaveu, Miguel Tellado, un personatge per a qui Pedro Sánchez “hauria d'anar-se'n d'aquest país al maleter d'un cotxe”. Tot i això, Miguel Tellado no és l'únic perfil dur que ha nomenat el president popular en la remodelació orgànica, Feijóo ha situat, també, com a portaveus adjunts Cayetana Álvarez de Toledo, Rafael Hernando i l'exdiputat d'UPN Sergio Sayas, individus que s'identifiquen sense complexos amb l'ala més dura del PP. Per si algú tenia algun dubte, que diputats d'aquest perfil siguin el nucli dur del PP al Congrés, dona una idea força ajustada de com pot ser de tensa i esbroncada aquesta legislatura que no ha fet més que començar.

Sé que en aquests moments vaig a contracorrent, però, al meu entendre, seria un gran encert polític i, sobretot, un benefici per a la ciutadania que el PP es desposseís de vells perjudicis i acceptés amb naturalitat les noves realitats que ens han tocat viure. Que governi l'esquerra no és una anomalia com pensen els reaccionaris. El que és una anomalia és que dos partits que, atresoren dos de cada tres vots emesos, siguin incapaços d'asseure's a negociar per l'interès dels ciutadans que representen. Qüestions com, per exemple, la inajornable renovació del Consell General del poder Judicial, una Llei d'Educació, un Pla d'Habitatge, la reforma del Senat o la renovació del sistema de finançament autonòmic són assumptes, de prou força, perquè els dos grans partits deixin de mirar-se de reüll i se senten a dialogar amb la voluntat d'arribar a acords estables i duradors.

Perquè mentre això no passi, les minories, amb escassa representativitat social i parlamentària, són les que marcaran el pas de la legislatura i el ritme de les iniciatives polítiques. Al ple del Congrés d'aquesta setmana ja s'ha pogut constatar la poca fiabilitat d'alguns socis d'investidura.

Segons la teoria de les 5 fases a què m'he referit al principi, la fi de la negació (primera fase) va associat a sentiments de frustració i d'impotència respecte a la capacitat pròpia de modificar les conseqüències de la pèrdua. Aquesta frustració comporta, alhora, l'aparició de l'enuig i de la ira. En aquesta etapa d'ira la persona (llegiu aquí organització política) busca atribuir la culpa de la pèrdua a algun factor, normalment extern. Seria en alleugeriment per a tots i un gran avenç per a la convivència que els populars superessin aquesta fase psicològica en què estan atrapats, sortissin del seu entossudiment i entressin en l'àmbit de la negociació. És a dir, dialogar, negociar i pactar. El dia que això passi tots sortirem guanyant i la política, al nostre país, haurà entrat en una etapa de normalitat.

I aquesta, sens dubte, seria una gran notícia.