Què proposa Aliança Catalana?

Tenim un problema amb la immigració i quan abans ho acceptem tots millor. És un problema de delinqüència i crim, però és també un problema de naturalesa econòmica, d’un país amb uns serveis públics saturats, de guetos que volen esborrar les nostres democràcies i les nostres lleis civils sota el vel negre de la xaria, un problema de sentiment de pertinença i, sobretot, és el problema d’un país –Catalunya– que pugna amb diverses contra-comunitats per mantenir la seva pròpia supervivència com a comunitat nacional diferenciada, és a dir, com a poble català viu. 

Som al final d’un camí que ja ve de llarg. D’ençà de les primeres dècades del segle XX, el Catalanisme –mal que li pesi al president Pere Aragonès– ha vist amb preocupació el fenomen de la immigració. A dia d’avui, malauradament, el problema és infinitament més greu que als anys 30. Sobre el que hem esmentat en l’anterior paràgraf, alguns pensaran que no podem barrejar delinqüència amb immigració, però, si mirem l’IDESCAT, la meitat de la població reclusa del país és d’origen immigrant. Endemés, ens hem de preguntar fins a quin punt un país desindustrialitzat, on l’agricultura representa només l’1,1% del PIB i amb una economia cada cop més digitalitzada, necessita immigrants de baixa formació i sense recursos. La resposta silenciada tots la coneixem: No en necessitem. I qui pateix les conseqüències d’aquesta hipocresia és la classe treballadora catalana, que veu abaratir els seus salaris mentre els barris on viu cauen en mans dels traficants de drogues, els lladres i les bandes de menes. 

La fi d’un país

Els efectes de la immigració descontrolada als serveis públics els veiem en les cues d’espera saturades de la sanitat pública o en la pèrdua de qualitat del nostre sistema educatiu. I, si volem analitzar el cas dels guetos, veurem arrelar amb força contra-comunitats de barbuts que voldrien veure les nostres lleis tutelades per l’Alcorà i, d’igual manera, veurem joves amb xandalls del PSG increpant gais que surten del Cangrejo del Raval o clergues musulmans que fan crides a matar infidels i organitzen atemptats en territori català. I no, tota aquesta gent ni són catalans ni ho volen ser. Viuen entre nosaltres atrets per les nostres ajudes públiques –però detesten tot allò que som i representem. 

El més greu de tot plegat és el retrocés lingüístic. Tot esperant una enquesta d’usos lingüístics que probablement situarà als catalano-parlants en unes xifres per sota del 30%, cal acceptar una realitat: Catalunya no és terra d’acollida. I, si ho és, acull i integra la gent al castellà –a dia d’avui, la llengua majoritària del país. A cada nova fornada d’immigrants, el català sempre ha retrocedit, exposant la incapacitat del país per rebre immigrants (conseqüències de no tenir un Estat). Circulem a tota velocitat per una autopista que ens condueix per la via de la residualització fins a l’extinció nacional. Si fa cent anys més del 90% de la població parlava català habitualment, d’aquí a cent anys no quedaran catalans conscients. Haurem arribat al final d’un camí de més de mil anys. 

Malgrat la dificultat del moment, aquest és un article que vol ser propositiu i mostrar al lector una sèrie de propostes que un partit com Aliança Catalana pot oferir pels temps que venen:

Un cop perduda voluntàriament l’oportunitat del 2017, amb totes les naus cremades i la credibilitat internacional pel terra, és hora de ser realistes i analitzar en quin punt ens trobem. Som més a prop de la residualització i l’extinció nacional que no pas de la independència. Per tot això, tota acció política ha de tenir com a primer objectiu expulsar l’estat espanyol de Catalunya i crear l’Estat català. Ens hi juguem molt més que la nostra viabilitat econòmica. Actualment, Madrid col·lapsa el nostre país enviant-nos la majoria d’il·legals que arriben de més enllà del mar. Ens imposen una política migratòria de portes obertes per disoldre el percentatge de parlants de català i assolir, amb la demografia, el que ni monarquies absolutes, ni dictadures ni repúbliques havien aconseguit mai: la fi de Catalunya. 

Per fer front a aquesta nova Hidra de Lerna, cal guiar-nos pel principi de “Catalunya Primer” i prioritzar els catalans en tots els serveis públics. Els nostres euros han de ser pels catalans que més ho necessiten, mai per mantenir ganduls, mai per fomentar el turisme sanitari, mai per finançar la nostra substitució, mai perquè el govern compri periodistes, ni per engreixar els professionals de la política, ni per obrir observatoris on col·locar amics i familiars, ni molt menys per finançar guinguetes d’extrema esquerra on se’ns culpabilitza i se’ns diu masclistes i racistes. 

Aliança Catalana desplega una proposta política organitzada en tres eixos: El nacionalisme català, l’economia de mercat i la regulació de la immigració en clau altament restrictiva. 

Agafem el bou per les banyes

Sobre el primer punt, el nacional, i per tal d’enfortir el sentiment de pertinença, cal convertir el català en un requisit imprescindible per desenvolupar-se a Catalunya. No n’hi ha prou amb què la gent el conegui. Cal fer-lo propi. L’escola, la universitat, el CAP, els hospitals i tots els equipaments públics l’han de fer servir. I, per això, no n’hi ha prou amb col·locar una senyera a cada entrada, cal prioritzar la contractació de personal públic del país, amb un nivell alt de català. 

Pel que fa al món privat, a nivell empresarial, cal oferir facilitats, del tipus que siguin, també fiscals, a totes les empreses que acreditin emprar el català en les seves activitats. I, a nivell sindical, als treballadors autòctons se’ls ha de mostrar que l’exigència del català pot ser un bon aliat per impedir que un allau d’estrangers els prenguin el lloc de feina. 

Sobre el segon punt, l’econòmic, hem de guiar-nos per la següent màxima: els diners, on millor estan, és a la butxaca dels catalans. Cal reduir l’espoli en forma d’impostos que frena la nostra economia, desincentiva la inversió i castiga qui estalvia. Cal suprimir l’impost a la mort que segresta  el llegat de molts catalans i ens desvincula del nostre passat familiar. Cal reduir els impostos al treball com l’IRPF i totes les normatives que, com l’obligació de comprar cotxes nous, ofeguen la nostra maltractada classe treballadora. 

I, per tal de recuperar llocs de feina dignes, desvinculats del sector serveis i l’hosteleria, cal reindustrialitzar Catalunya. A nivell econòmic, aquest és un dels majors reptes de país que tenim però, per abordar-lo, el primer pas és frenar la desindustrialització que patim. La Generalitat ha de ser una aliada  i no pas una enemiga dels empresaris, mai s’ha d’ofegar qui vol mantenir la seva producció a Catalunya amb normatives i impostos abusius. 

I, finalment, sobre el tercer punt, necessitem un Estat per fer tot allò que Madrid no fa. En altres paraules: per frenar l’allau migratori que patim. Avui en dia, hi ha qui ja parla de la necessitat de “regular la immigració” però amb això no n’hi ha prou. Regulada ja ho està. Fins i tot una política de portes obertes seria una forma de regular-la. El que necessita Catalunya és ben diferent. Cal instaurar una moratòria en immigració fins que el salari dels catalans s’equipari al de la mitjana europea i la llengua catalana torni a ser capaç d’assimilar els immigrants que en un futur puguem necessitar. 

Amb l’entrada en escena d’Aliança Catalana, el país pot passar pàgina dels anys de silenci progressista i vincular l’independentisme als moviments nacionalistes que triomfen arreu d’Occident. El nostre país encara ha de lliurar una darrera batalla, la de la seva supervivència. I la lliurarem.