D'incendis i piròmans

Espanya ha viscut en les darreres setmanes la pitjor onada d'incendis que ha patit mai aquest país. I, com sempre passa en aquestes ocasions, la catàstrofe que s'ha cobrat quatre vides humanes, centenars d'animals i ha calcinat gran part del nostre territori, ha mostrat el millor de la nostra societat i el pitjor dels nostres polítics.

És cert que la competència en matèria forestal, en la prevenció i l'extinció d'incendis, depèn de les comunitats autònomes. Per tant, han de ser aquestes qui liderin la resposta, primer cuidant els boscos per evitar que es generin els focs i posteriorment apagant-los.

En casos com els d'aquest estiu, però, que han superat tots els escenaris que es podien preveure, les autonomies necessiten l'Estat. I no cal que li demanin ajuda, com ha dit en diverses ocasions Pedro Sánchez, en situacions d'emergència: l'Estat ha de ser capaç de respondre sense cap sol·licitud. Ja som tots grandets.

I si no pot donar aquesta ajuda, ja que els recursos són limitats, ha de ser l'Estat qui s'encarregui de buscar l'ajuda fora de les nostres fronteres. Cap Estat pot renunciar a voler ser-ho, a voler liderar. I l'Estat espanyol, ho hem vist amb la DANA o els darrers incendis, ha renunciat a fer-ho per treure'n rèdit electoral contra l'oposició.

A la ciutadania se li'n fot de qui són les competències de cada cosa. Quan se't crema la casa el que vols són solucions. I aquestes no arriben. Tenim ajuntaments, consells comarcals, diputacions provincials, governs autonòmics, govern de l'Estat i la Unió Europea. No crec que sigui per falta d'administracions i polítics, que per fer el que fan, llançar-se els plats pel cap, en sobren.

Segur que alguns dels incendis d'aquest any eren inevitables. Són les conseqüències del canvi climàtic. Però d'altres es podrien haver evitat netejant els boscos a l'hivern, quan tocava. Generalment, gastar per a prevenir és estalviar a llarg termini, tant econòmicament com d’esforços, a més de poder evitar la pèrdua de vides humanes.

Però quan passa, el que cal és destinar-hi tots els recursos disponibles. És igual quina bandera portin a l’uniforme o qui els pagui la nòmina. Hisenda, que és a qui paguem els impostos, és de quasi tots -bascos, navarresos i pròximament catalans al marge-. I l’única bandera d’Hisenda és l’espanyol i la de l’euro.

Dit tot això dels incendis, parlem també dels 'piròmans'. Dels ministres que utilitzen les seves xarxes socials per banalitzar sobre els incendis per a carregar contra l'adversari, representants de l'Estat deixant que 'es cremin' políticament els dirigents territorials, polítics autonòmics evitant demanar l'ajuda que no haurien de demanar si l'Estat funcionés, i acusacions pujades de to creuades entre responsables polítics que fastiguegen.

O fem quelcom per acabar amb aquest politiqueig en tot, som més exigents amb els nostres representants polítics i els obliguem a posar-nos als ciutadans al centre de la seva acció, o les conseqüències d’aquest incendi dit confrontació, provocat per piròmans que habiten els despatxos més nobles, pot tenir conseqüències irreversibles com a societat.