Antisemites... i excatalans?

Alguns wokes, si estudiessin, s’assabentarien sorpresos que, als inicis de l’Estat d’Israel, als Estats Units els hi feia força mandra “mullar-se” a favor seu i els seus principals suports provenien de l’URSS. I tot perquè els kibbutzim semblaven l’expressió més pura de la utopia socialista. Vaja, l’única a la Història que ha sortit bé. El seu èxit va ser aplicar els principis del de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats no a imperis esbojarrats, sinó a comunitats petites, motivades i molt cohesionades.

Quan Ben Gurion va haver de buscar armes per a defensar-se de les cinc (cinc!) potències àrabs que el 1948 es van alçar, no pas per donar una terra als palestins, sinó per treure-la als jueus, no se les venia l''Oncle Sam', sinó proveïdors del bloc soviètic. Els primers avions de la força aèria israeliana es van comprar de contraban a Txecoslovàquia, etc.

Després va venir la guerra freda i els russos van canviar de cavall, enviant instruccions a totes les seves terminals (incloent-hi els mandarins de la intel·lectualitat dogmàtica d’esquerres) que calia anar abans amb l’Iran o amb el Iemen que amb Israel. I fins avui, quan es pot ser antisemita només per fer la guitza a Donald Trump.

Vaig entrevistar fa un any Itzik Horn, un jueu argentí, supervivent de l’atemptat contra l’AMIA a Buenos Aires, emigrat després a Israel, home d’esquerres, pacifista, raonablement crític amb el seu govern. Dos dels seus fills van ser segrestats per Hamàs el 7 d’octubre. Un ja el van alliberar. Havia perdut més de 40 kg durant el seu captiveri.

L’altre germà segueix als túnels. Itzik Horn va venir a Barcelona l’estiu de 2024 per explicar la seva història i demanar solidaritat. Molts mitjans de comunicació el van ignorar. Jo li vaig fer una entrevista pel meu canal de Youtube (@GrauTalks2024) i el pobre home no sabia per on començar a entendre el món a l’inrevés: “En quin moment defensar la vida dels meus fills s'ha convertit en ser d’extrema dreta?”

Era una bona pregunta, sobretot a Barcelona. I és que també en aquest tema, com en tants d’altres, Catalonia is different. O ho era? En una Espanya tradicionalment antisionista (i que cada cop fa més tristament bo el dit que un antisionista no deixa de ser un antisemita covard...), Catalunya es va distingir durant molts anys per ser una illa d’empatia amb Israel.

Anem per parts. L’esquerra espanyola fa el que li manen. Odia Israel i no pregunta. Però és que a sobre la dreta espanyola ve d’una tradició africanista i proàrab que es remunta a Franco. A Catalunya, en canvi, l’existència d’un polític com Jordi Pujol (que tindria els seus defectes, però sabia Història) va marcar durant anys una sensible diferència. Simplificant i generalitzant, els nacionalistes catalans admiraven Israel perquè els hauria agradat fer el mateix, reconstruir una identitat i fins i tot una llengua pròpia com qui diu del no-res. Els de dretes no tenien dubtes. Els d’esquerres una mica més pel que comentàvem abans, perquè el ‘Gran Germà’ roig és molt exigent; però amb tot, l’antisemitisme català va ser durant molts anys més discret que el de la resta d’Espanya.

O menys hipòcrita, segons es vulgui veure. El ja esmentat Franco, mentre es negava a reconèixer l’Estat d’Israel, feia els ulls grossos quan els avions americans es proveïen de combustible a les bases espanyoles per anar en auxili de l’Estat hebreu en successives guerres de les quals ara ningú vol recordar-se’n. De fet, sense aquelles guerres, aquelles bases americanes haurien perdut ràpidament tot el seu valor estratègic. Per no parlar que el Mossad va ajudar a formar els primers serveis secrets espanyols de la democràcia. Ah, i va dissenyar la seguretat dels Jocs Olímpics de Barcelona, etc. Que preguntin a la nostra pròpia intel·ligència militar què li sembla la genial idea de fer un “embargament d’armes” a Israel. Embargament d’armes nosaltres a ells? Per Déu. Haurà d’anar la Guàrdia Civil amb escopetes de balins a caçar narcos?

La primera vegada que vaig trepitjar Israel va ser formant part de la comitiva de periodistes que acompanyava l’aleshores líder d’UDC, el soci minoritari de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida. Va viatjar allà per entrevistar-se amb Isaac Rabin i fomentar la inversió empresarial conjunta. Recordo que, ja a la sortida, passant els infinits controls de seguretat de l’aeroport, hi va haver no sé quin dubte, no sé quin recel, sobre d’on veníem i per a què, i a mi no se’m va acudir altra cosa que dir-li a l’oficial que m’interrogava: “Miri, nosaltres som catalans; els catalans som per a la resta dels espanyols el que vosaltres, els jueus, sou per als palestins”. Ella em va mirar intensament, va somriure, i em va fer passar el control com una bala.

Ai quins temps, quan jo em creia catalanista perquè em creia que el catalanisme era integrador i romàntic. El cas és que la meva boutade no s’allunyava gaire del que aleshores pensaven molts catalans. Israel feia enveja per la seva exemplar singularitat, per la seva tossuda raó de ser davant dels seus hostils i obtusos veïns.

Des de llavors, la meva visió sobre el paper de Catalunya en el conjunt d’Espanya ha variat molt. Però no sobre el paper d’Israel al món. En el seu i en el nostre. Qui m’havia de dir a mi que acabaria havent de plantar cara a casa meva a la comèdia del ‘procés’... i a la tragèdia de la judeofòbia?

Si fem un repàs de com es posiciona l’actual mapa polític català respecte al tema, arribem a conclusions interessants. No cal ni dir que tota l’esquerra antisistema i autoritària (CUP, Comuns...) és judeòfoba fins al moll de l’os. El divertit és que criden més com més es contradiuen: per anar a una manifestació propalestina amb la bandereta LGTBI cal tenir molt d’estómac o molt poc cervell.

Què passa amb l’esquerra més ‘normal’, aquella a la qual amb tota la bona fe esperava en va commoure Itzik Horn? ERC, que ja té més ànimes que la Nena de l’Exorcista, es debat entre llençar-se a la muntanya de Hamàs juntament amb la resta d’esquerres perifèriques (ai Rufián...) i alguns remordiments nacionalistes. El PSC? Pragmàtic com sempre, a les seves files hi ha de tot. Antisionistes convençuts, antisionistes oportunistes i gent que sap que ara no és el moment de dir el que realment pensa. La qüestió jueva és un mitjà, no un fi. Hi ha coses més importants per les quals retratar-se. O no.

No hi ha antisemites al PP. Però el grau de bel·ligerància a l’hora de combatre l’antisemitisme varia segons la persona, el dia i les enquestes. Atrapats entre la ferocitat de la propaganda progre i l’alè de VOX al clatell, a vegades no queda clar si neden o si guarden la roba. Certament els catalans Alejandro Fernández i Daniel Sirera són, juntament amb la madrilenya Isabel Díaz Ayuso, les veus més coherents i menys ambigües. Una altra cosa és si sempre tenen tot el partit al darrere.

La qual cosa ens deixa davant la paradoxa d’Itzik Horn: jueu progre menystingut pels seus afins ideològics, i només defensat amb fermesa d’acord amb la gravetat de la situació pels de VOX i els d’Aliança Catalana. Fins i tot Junts per Catalunya, el partit formalment hereu de Pujol, l’únic partit de dretes dotat d’una comunicadora amb una potència de foc comparable a la de l’esquerra, Pilar Rahola, té dubtes i tremolors de cames. Segurament no és casualitat que, en aquests moments, Pilar Rahola hagi optat per allunyar-se un temps de Catalunya. La seva estrepitosa absència, que cadascú valorarà segons consideri, objectivament és un indici d’indefinició, per no dir descomposició, de tot un espai polític.

Hi haurà qui fent una pèrfida regla de tres pensi que més a favor seu: si a defensar Israel alt i clar, o almenys a demanar un debat seriós sobre el conflicte, només s’hi atreveixen partits oficialment estigmatitzats com d’ultradreta, i a més associats al discurs més dur possible contra la immigració, doncs blanc i en ampolla, Israel és cosa de fatxes.

Només que, què és un fatxa? I què és un progre? Itzik Horn i el seu fill encara en mans de Hamàs no són els únics que s’ho pregunten. Cada cop més futurs votants d’alguna cosa diferent del que sempre han votat fins ara, també. No cal ser Déu per reconèixer un Caín quan el tens davant. I per sentir la sang d’Abel clamar des de la terra.