Cap de setmana a la Casa Blanca

Des d'Europa, sovint s'oblida que Donald Trump, per al gran públic americà, abans que qualsevol altra cosa, era una celebritat televisiva; una mena de Bertín Osborne de la Cinquena Avinguda: una mica gandul, una mica calavera, una mica impresentable, una mica festiu, una mica conservador. La seva principal basa no ha estat la ideologia, sinó el domini d'un nou ecosistema mediàtic al marge dels outlets tradicionals. El seu sentit de la política és el d'un programa d'entreteniment en hora de màxima audiència: en això, ningú no el supera.

Aquest cap de setmana no ens hem pogut queixar. Ens ha ofert un espectacle de comèdia de la millor qualitat. Va acceptar que Zelensky es presentés juntament amb la seva colla de líders europeus a canvi de poder tractar-los més o menys com Peret tractava els seus palmeros. Ja el fet que es presentessin en grup els va restar qualsevol rastre de solemnitat. Cadascú intentava mantenir la seva posició, però tots van fracassar.

Ursula va ser menyspreada en públic quan va intentar col·locar un discurs estúpid sobre la pau i el diàleg: Trump li va recordar l'acord comercial amb la UE signat fa dues setmanes, cosa que ve a ser com recordar-li a algú que tens bufetades de sobres per si no n’hi han bastat amb les dues últimes. Starmer va balbucejar com només ell sap, fenr la impressió que la roba li va petita i el càrrec li ve gran. Macron no va portar la seva Brigitte perquè el maltractés, de manera que es va limitar a posar cara de Macron, és a dir, de senyor baixet amb les hores comptades. L'única que va mantenir el tipus va ser Giorgia Meloni, que jugava a casa i es podia permetre relaxar tensions.

La trobada va deixar diverses fotos humiliants. La primera, la dels líders europeus asseguts en un passadís com si fossin alumnes a la porta del despatx del director, esperant el seu càstig. La segona, la de tots ells asseguts en semicercle al voltant de l'escriptori de Trump, en disposició d'absolut vassallatge. El protocol de la Casa Blanca, actualment, és el d'una màquina de picar carn.

Va faltar a la cita el 'Perrosanxe', ocupat com està a adquirir l'aspecte d'un mort vivent. El deteriorament físic del tirà és el d'un Dorian Grey de províncies. Pell macilenta, raquitisme, ulls enfonsats, rictus de gripau verinós. En aquestes condicions no està per fer visites a cap lloc. Es va deixar veure pels incendis, va rebre els insults deguts per part de les víctimes de la seva maldat i va tornar a les seves vacances a Lanzarote, potser les últimes que passi fora de la presó.

Zelensky, un altre animal televisiu, es va posar un vestit per a l'ocasió i va estar fent bromes amb els periodistes. Com tothom sap que haurà de cedir de manera definitiva Crimea i el Dombàs, ara ja només busca una sortida digna a l'ombra de l'amic americà. La guerra s'està acabant i caldrà reconstruir el país i gestionar de nou les seves reserves naturals: els amics es cobraran les seves factures i li val més no ser un obstacle en la nova era.

Davant de tot aquest espectacle de pel·lícula de Berlanga, el bo de Putin només s'havia de preocupar de no ennuegar-se amb les riallades. Sense haver cedit ni un mil·límetre, veurà com les seves tesis s'imposen per la mateixa naturalesa de les coses. El moment en què la UE aixequi les sancions constarà, als llibres d'història, com un dels grans ridículs geopolítics de tots els temps.

La seva única concessió haurà estat el tema iranià, però allà tampoc no hi perd res. Si finalment cauen els aiatol·làs i es consolida l'aliança entre els països àrabs i Israel, lliures ja de Hamàs i Hezbol·là i altres proxys terroristes, l'Orient Mitjà pot quedar estabilitzat i Rússia pot exercir la seva influència cap al sud sense ficar-se en gaires embolics. En una paraula, cadascú a casa seva i Déu a la de tots.