El fundador d'Esquerra Republicana de Catalunya

Aquests dies que ens ha tocat viure, patim de desdibuix dogmàtic de la realitat. En moments en què la polarització no permet fer un acostament històric sense que no hi hagi una sentència de reflux gastroesofàgic dels uns o dels altres, és complex parlar de qualsevol personatge de la història contemporània sense que ningú el sentenciï sense miraments.

Avui, qui els escriu, a l'empara d'uns dies en què fins i tot en algunes guerres es permeten unes hores de treva, els proposa endinsar-se en un home que va ser enterrat fa nou dècades i que encara avui, davant d'una tomba on hi ha un cadàver descoratjat, es postulen les més altes autoritats de la Generalitat de Catalunya, institució de la qual en va ser el primer president.

En aquesta secció s'han recordat fets i esdeveniments de què Francesc Macià va ser especial protagonista. El Complot de Prat de Molló, la feliç idea de Ferran dels Rius que va suposar la creació de la Generalitat, els fets del Cu-Cut que van motivar Macià a presentar-se com a candidat a les Corts de 1907 o la inclusió de Ramón Franco Bahamonde a les files de l´Esquerra Republicana de Catalunya han cobert diversos articles d'aquest espai.

El període vital de Macià té dues trajectòries increïblement diferents. Sempre es destaca, se subratlla i, fins i tot, es mitifica com si fos un heroi rescatat per historiadors romàntics del segle XIX, el Macià polític, el revolucionari, l'incombustible lluitador, l'independentista, el desafiant caràcter d'un septuagenari amb vocació de Quixot català. Tot i això, la seva vida anterior, fins que va complir els 47 anys i va formar part de Solidaritat Catalana, amb prou feines s'esmenta. Com si Macià hagués nascut el 1907 i arribat a la seva adolescència el 1919, quan parla per primera vegada d'independència.

Francesc Macià no n'és una excepció

Tots som presoners de les nostres accions i el nostre propi passat. Francesc Macià no n'és una excepció.

Els seus pares eren procedents de les Borges Blanques, una localitat de la comarca lleidatana de les Garrigues. El mitjà productiu fonamental d'aquell lloc era l'oli d'oliva i, gràcies a ell, Juan Macià Artigas havia fet una petita fortuna. Moguts pels vents de la prosperitat, es van mudar a Vilanova i la Geltrú el 1855. Allà van obrir una fonda dos anys després sense deixar el negoci de la compravenda d'oli que portaven des de l'Àlbi, una població propera al seu poble natal.

Els negocis anaven bé i es van permetre la compra d'algunes terres a les Borges Blanques i Joan de l'Àlbi, que així anomenaven a Vilanova el pare del primer president de la Generalitat, va anar adquirint importància fins al punt de ser un dels impulsors del Casino de la ciutat.

L'acta de naixement del 21 de setembre de 1859 reflecteix que, a les nou del vespre d'aquell dia, Josep Macià Llusà venia al món. Probablement, una errada o un canvi d'opinió abans del baptisme, va transformar el nom de Josep a Francisco i amb aquest nom signaria fins a ser un home de més de 50 anys quan va decidir canviar-lo per Francesc.

El 1874, amb 15 anys, Francisco Macià es gradua al Col·legi Lliure de 2n Ensenyament de Vilanova i la Geltrú, segons apareix a la seva orla de curs.

El jove estudiant es va postular per superar l'exigent examen d'ingrés de l'Acadèmia d'Enginyers de l'Exèrcit que se situava en aquell moment a Guadalajara, cosa que, juntament amb 36 companys més, va aconseguir. Cinc anys després, el 24 de desembre del 1879, només 15 dels que havien iniciat l'exigent curs preparatori van aconseguir obtenir el seu despatx de tinent. Un dels que va compartir aules i passadissos amb el vilanovès, va ser Bernardo Cernuda i Bauza, que arribaria a ser coronel i pare del poeta Luis Cernuda.

Durant el seu període acadèmic, amb els Carlistes propers a Guadalajara, els alumnes d'Enginyers van haver de participar en accions defensives com un soldat més. El joveníssim Macià va aconseguir per aquests fets una Creu al Mèrit Militar amb distintiu blanc, l'única condecoració que va rebre a la seva història.

Va passar per unitats de Pontoners, Telegrafistes i va aconseguir tornar a Catalunya al comandament d'una Companyia de Sabadores de la caserna de les Drassanes, aquell que estava a l'inici de la Rambla de Santa Mònica.

L'Exèrcit Espanyol comptava entre les seves files amb centenars d'oficials catalans, el Cos d'Enginyers no n'era una excepció. Només cal fer una ullada a la llista d'aquests al Quart Regiment del Cos, on estava destinat el capità Macià, per apreciar la quantitat de cognoms genuïnament catalans.

El 1888, abans de complir els 30 anys i després d'exercir-ne quatre com a capità, va aconseguir un lloc a Lleida, una ciutat de províncies que, no obstant, li proporcionava un destí còmode, sense comandament de tropes i dedicat al disseny d'edificacions militars; la Comandància d'Enginyers de la Guarnició.

Els negocis del seu pare van començar a flaquejar i en morir aquest només es van heretar deutes. Un oficial havia d'aparentar un nivell de vida que no corresponia amb el seu salari. Tot i això, en un ball de disfresses en què se citava el més granat de la societat lleidatana, va conèixer la jove Eugenia Lamarca i Mier, una noia filla de l'advocat Agapito Lamarca, que a més d'exercir l'estudi de les lleis era un home de negocis i un ric hisendat que mai va aprovar el casament amb aquell 'filldalgo' uniformat.

Els anys següents va estar deambulant entre Lleida, Girona i Barcelona. El 1893 va decidir entrar al món dels negocis, associant-se amb un jardiner francès que havia inventat un sistema de formigó armat amb malles de filferro. Amb això es podien fabricar elements de jardineria, estanys, acetes, etc. El francès era Joseph Monier i el capità Macià va registrar dues patents, introduint aquest sistema de construcció a Espanya. Tot i això, no va tenir èxit en el món dels negocis malgrat l'esforç capitalista de la seva dona que l'aportava d'un avenç al testament legal d'Agapito Lamarca.

1895 va portar l'ascens de Macià a comandant, la Tercera Guerra de Cuba i l'intent del militar d'incorporar-se a la Caserna General del general Vextremiano Weyler, capità general de Catalunya que havia estat destinat a l'Illa després del fracàs inicial d'Arsenio Martínez Campos. Per desagrat del nostre protagonista, un altre oficial d'Enginyers va ser seleccionat per a aquesta missió, quedant Macià a la Comandància de Lleida.

El 1897 va morir el seu sogre i, a partir d'aquell moment, es va convertir en un hisendat. Una finca ostentosa situada a Alcarràs, anomenada Vallmanya, va ser el tresor més preat del llegat d'Agapito Lamarca. Allà el comandant, gran aficionat a la caça, passava tot el temps lliure que disposava. La seva situació econòmica era més que desfogada i tenia personal i criats que tenien cura de la casa i de les terres.

Durant aquest temps va dissenyar un projecte de portada d'aigües per cobrir la higienització de Vilanova i la Geltrú, demanant ajut directament al rei Alfons XIII a qui va manifestar estar eternament agraït.

Així ho recordava quan li van proposar formar part de Solidaritat Catalana presentant-se com a candidat a Diputat el 1907 advertint els que li demanaven que s'unís a la candidatura, que hi havia uns punts que havia de deixar clars:

“Els vaig dir que jo havia estat trenta anys a l'Exèrcit, que tenia un afecte grandíssim i que a l'Exèrcit caldria recolzar sempre amb les meves iniciatives i amb les dels meus estimats companys, perquè jo l'estimava amb tota la meva ànima” (…) “Els vaig dir també que tenia un deute de gratitud amb D. Alfonso XIII i que aquest deute de gratitud m'obligaria de tota la meva vida a ser partidari de D. Alfonso XIII; i ells, la majoria dels quals eren antidinàstics, em van dir que la gratitud m'obligava i que feia perfectament”.

En aquell moment, Francesc Macià, D. Francisco com era reconegut llavors, tenia 47 anys i ningú podia imaginar la seva evolució a l'independentisme, la qual es va produir a partir de 1919, però aquesta és una altra història digna de ser explicada.