Franco Bahamonde, el diputat d'ERC

Ramon Franco Bahamonde era el petit d'una família ferrolana de marins i militars. Va seguir els passos del seu germà Francisco i va ingressar a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo a la mateixa promoció que Vicente Rojo.

D'ànima inquieta i rebel, va aconseguir ser aviador en una època en què posar-se als comandaments d'aquells aparells suposava portar la parca com a tripulant afegit.

Els seus èxits el van convertir en una celebritat, primer per la seva destacada actuació durant el Desembarcament d'Alhucemas el setembre de 1925 i posteriorment per pilotar el famós Plus Ultra, un hidroavió Dornier que va creuar l'Atlàntic fins a arribar al port de Buenos Aires, on una multitud entusiasta va rebre Franco, Ruíz de Alda, Juan Durán i Pablo Rada com a autèntics herois, brindant-los tota mena de reconeixements i atencions de les més altes autoritats argentines. Fins i tot Gardel els va escriure un tango on exalçava la unió dels dos pobles a través d'aquesta gesta.

La rebuda a Espanya va ser tan apoteòsic com ho havia estat a l'altra banda de l'Atlàntic. Franco va ser ‘agasajado’ per Miguel Primo de Rivera, president del directori, i pel mateix rei Alfonso XIII.

Tot i això, el germà petit dels Franco no simpatitzava en absolut amb la monarquia. Les seves idees revolucionàries estaven en línia amb altres militars que conspiraven per portar la República a Espanya. D'aquesta manera, Ramón es va aliar amb el general català Eduardo López d'Ochoa, Gonzalo Queipo de Llano, Miguel Cabanellas, Hidalgo de Cisneros i una llarga llista de militars que es van conjurar amb les forces polítiques republicanes sorgides del Pacte de Sant Sebastià l'agost de 1930. En aquest pacte, que no va quedar registrat per escrit pel fet que es va dur a terme durant la dictadura de Dámaso Berenguer, van estar presents forces polítiques catalanistes representades per Carrasco i Formiguera i Nicolau d'Olwer per Acció Catalana, i Jaume Aiguadé en nom d'Estat Català i del seu líder, Francesc Macià, que continuava a l'exili a Brussel·les després de ser expulsat de França després del rocambolesc complot de Prat de Molló.

En aquesta reunió, dirigida per Niceto Alcalá Zamora, es van asseure les bases per a un assalt al poder que planejava combinar un moviment militar amb una vaga general revolucionària.

Diverses descoordinacions entre els organitzadors van deixar Franco un 15 de desembre de 1930 sobrevolant Madrid, sense suport de les organitzacions obreres que havien de sortir als carrers i amb part de l'Exèrcit en contra, cosa que el va obligar a fugir al costat d'un dels caps, el general Gonzalo Queipo de Llano, arribant tots dos a Portugal in-extremis i a bord d'un avió de l'aeròdrom de Cuatro Vientos.

Aquests fets van portar Franco a recalar a Anvers, on es va trobar amb un Francesc Macià que l'esperava al port. L'abraçada entre tots dos militars (Macià era tinent coronel retirat i era conegut com el coronel Macià a la premsa estrangera) va ser publicat a la premsa belga i francesa i, per descomptat, airejat a Espanya.

“Vaig poder comprendre que el separatisme era una de les formes que prenia la lluita d'un poble contra un règim de podridura i fang. Dins un règim democràtic en què cada regió, província o comarca, conservi la seva accentuada personalitat i la seva autonomia administrativa, servint-se de l'estímul en la legislació i en la puresa de la seva administració, el separatisme seria una actitud suïcida; és més, no hi podria haver”.

Franco i Macià van iniciar una sincera amistat, sent hoste el primer del líder catalanista.

Els dos homes van ser considerats herois amb l'arribada de la República després de les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931. Un va acabar sent president de la Generalitat després d'algun “contratemps” inicial, i l'altre va ocupar el càrrec de director general d'Aeronàutica, un lloc de gran importància per a un simple comandant.

Franco va visitar Barcelona en virtut del seu lloc i va ser rebut pel president juntament amb els militars més afins a l'ERC; el comandant Pérez Farrás i el capità Federico Escofet, que lideraven els Mossos d'Esquadra. Macià en aquella visita va manifestar a Franco que l'inclouria com a candidat d'ERC per Barcelona a les eleccions a Corts Constituents que tindrien lloc el juny del 1931.

Franco era d'ànima molt més radical que els líders de la República i va ser candidat tant per Barcelona com per Sevilla a la candidatura “Revolucionària Federal” dirigida per Blas Infante.

Finalment, va ser elegit per la Ciutat Comtal i, així, va ocupar el seu escó amb la minoria catalanista, liderada a Madrid per Lluis Companys.

La formació de Macià va protegir Franco en algunes situacions compromeses en què es va veure involucrat amb l'andalusista Blas Infante i alguns militars de l'Aviació, però aquesta és una altra història digna de ser explicada.