Nogueras, la buidor desinhibida de l'independentisme

El posat de Míriam Nogueras és el d’aparentar fotre-se’n de tot, menys de la causa que representa com a portaveu de set diputats de 350, no és un posat, se’n fot de debò, com ara dels jutges (els de l’“Estat veí”), “uns personatges indecents” que “en un país normal serien cessats i jutjats de seguida”. Passem-ho pel sedàs. 

Està dient que Espanya no és un país “normal” senzillament perquè no encaixa en la concepció independentista de la normalitat, que consisteix en el fet que se’ls ha de deixar fer fins a la secessió de Catalunya, i presumeix de coneixements universals de dret comparat en suposar que països normals cessarien i jutjarien jutges per haver aplicat la llei.

Nogueras no ho té present, però els “personatges indecents”, membres del poder judicial de l’Estat democràtic de Dret, la protegeixen. Pot  dir el que diu -en alguns Estats, també democràtics, no ho podria dir-, gràcies a una de les Constitucions més generoses de la Unió Europea amb la llibertat d’expressió.

L’article 16 de la Constitució espanyola, que ella denigra i que la gent de la seva corda considera “una presó que no deixa volar Catalunya”,  garanteix la llibertat ideològica, cobertura que li permet jugar a escandalitzar sense haver-se d’amoïnar pel gruix de les paraules.

Per bé que, l’única cosa de què parla, malgrat l’enormitat dels problemes que ens envolten, és de variacions al tema de Puigdemont, la independència de Catalunya, i en aquest afer els jutges   han tingut molta feina per la manera com han volgut imposar-la, en tots els països normals els jutges en un afer semblant haurien tingut la mateixa feina o més, car arreu són “personatges indecents” perquè apliquen les lleis.

Nogueras no toca cap més tema, ni de peus a terra, mai no l’hem sentit parlar -i em disculpo per endavant si n’hagués parlat- sobre el salari mínim interprofessional, l’ingrés mínim vital, la recuperació del poder adquisitiu dels pensionistes, l’impost a la banca, la regulació del mercat elèctric o del subsidi d’atur -i si n’haguera parlat seria per dir-nos que a la Catalunya independent aquestes foteses de l’“Estat veí” s’haurien resolt de meravella-. Tampoc no l’hem sentit parlar de qüestions tan candents i moralment tan incòmodes com els despietats bombardejos israelians de Gaza.

Què en deu pensar, Nogueras, de tota aquesta enutjosa realitat? La pregunta, en cas de fer-la-hi, li semblaria sobrera, ella no malda per pensar la realitat, sinó per defugir-la.

Els catalans no independentistes estem acostumats a la xerrameca dels dirigents independentistes -viuen políticament d’això-, fa anys que l’escoltem i la patim, per tant, Nogueras no ens sembla una novetat, ni tan sols pel fet que és una dona combativa de fermes creences (i d’ignotes idees).

Hi ha hagut una presència destacada de les dones independentistes a les cambres parlamentàries: Núria Gispert, Carme Forcadell, Laura Borràs, Montserrat Bassa, Clara Ponsatí, entre d’altres. Totes elles amb aportacions importants a la teoria política, n'hi ha prou amb recordar aquell “Me importa un comino la gobernabilidad de Espanya”, que Bassa llançà a la cara de Pedro Sánchez en la sessió d’investidura de gener de 2020.

Ni tampoc el que diu Nogueras al voltant del mono tema no és especialment original, ho han dit abans, i ho continuen dient, els qui van ser condemnats pels “jutges indecents” no pas pel que deien, sinó pel que feren; sense oblidar el que diu el seu cap, Carles Puigdemont, que xerra pels descosits per tapar la seva inanitat.

Quina és doncs la diferència, si la buidor és la mateixa? La diferència és l’alegre desinhibició, la modernitat expressiva de Noguera, l’art de saber fotre-se’n sense perdre el somriure. La xerrameca és idèntica, però esplaiada d’una altra manera, sense la grisor de Quim Torra, la poca gràcia de Puigdemont, el fariseisme de Junqueras, la frivolitat de Ponsatí o la feixuguesa de Borràs, que encara va més enllà: “Míriam Nogueras es va quedar curta, perquè per desgràcia la llista (de “jutges indecents”) és molt llarga” -ho sabrà ella!-.

Compte Laura! La Míriam és un crac, et desbancarà, si no ets tot ulls. Li augurem un gran futur polític dins l’independentisme d’elit, amb el risc, emperò, d'haver de representar, si continua la davallada dels seus.