Què és educar?

La bona educació hauria d’oferir òptims coneixements per crear adults autònoms, solidaris i crítics basant-se en un saber docte i veraç. En cas contrari, el sistema educatiu vomitarà milions de treballadors escassos en la seva visió i víctimes de feines brossa. Com deia Pascual Gil a X, no pot ser una escola brossa per a les feines brossa del futur.

Però la política d’aquest país, tant de l’esquerra com de la dreta, no acaba de tenir èxit a projectar-ho amb eficàcia. És més, i amb massa insistència veig que es culpa els pares i mestres dels problemes educatius del país, una cosa que resulta en gran manera exagerada i injusta. La majoria dels progenitors i docents fan el que han de fer i eduquen bé, només uns pocs, com en tota estadística, fallen en el seu objectiu. Però abans, cal ampliar què és educar. Uf, i quina pregunta per a alguns!

L’objectiu de tota educació hauria de ser formar persones cíviques, bons professionals i òptims nous educadors. Cal afegir que tot sistema educatiu ha de promoure ments cultes i crítiques mitjançant la transmissió de coneixements veraços, lògics i ètics perquè un individu sigui capaç de prendre les millors decisions davant les diferents situacions de la seva vida. L’educació i l’ensenyament és un dret universal perquè els joves aprenguin coneixements objectius i contrastables sense prejudicis dogmàtics, polítics o històrics.

L’educació no hauria de ser ni d’esquerres ni de dretes, sinó una necessitat social per oferir oportunitats a cada nova generació i així millorar la nostra civilització sota uns valors compartits i correctes. Només amb lògica i fets crearem un autèntic pensament crític, mentre que els interessos i prejudicis, sota un sentit comú adoctrinat, condueixen a la mediocritat i a la confusió.

Així doncs, l’educació ha d’oferir coneixements, valors i habilitats que serveixin i orientin l’individu amb eficàcia. Si amb això s’aconsegueix que els alumnes se sentin més feliços que dissortats, serà la bomba. I que consti que la felicitat, com deien Plató i Gandhi, la dona l’esforç i no la facilitat d’aconseguir les coses. Davant el desig, un es posa a treballar per aconseguir-lo, i mentre ho intenta ho viu amb il·lusió, però, si ho aconsegueix, apareix més felicitat. En el cas que l’objectiu no es compleixi, els alumnes reforcen la seva psique per superar millor les futures i segures frustracions de la vida, una cosa que evita caure en una infelicitat més gran. La felicitat en educació no és l’objectiu, sinó superar la infelicitat amb bons coneixements i òptimes decisions.

Cal observar que ensenyar és diferent d’educar. El primer ofereix coneixements contrastats a l’estudiant mentre que el segon atorga valors morals i habilitats socials; ensenyar orienta amb realitats mentre que educar orienta amb ètica. Hi ha qui prima els valors per damunt dels coneixements i d’altres que defensen el contrari. Normalment el saber recau més en secundària i l’educació en moltes parts, sobretot a la família. I aquí el primer repte: implicar-se o comprometre’s com a pares. Recordeu que en uns ous ferrats amb pernil, la gallina s’implica, però el porc es compromet.

L’educació d’un fill comença abans de concebre’l. Preguntar-se quina és la raó que ens impulsa a tenir aquell xicot és de summa importància per a les seves pròximes dècades i formació futura. Les raons que comporten concepcions poden ser múltiples: fruit de l’amor, del rellotge biològic, del desig de companyia, de l’atzar no desitjat, de voler consolidar la parella, de la consigna vaticana ‘tants fills com digui Déu’, o del desig de perpetuar el llegat de la mateixa  estirp, encara que existeix una raó que no s’ha esmentat i que ostenta la importància més gran, el desig d’educar en l’autonomia, la responsabilitat i el respecte, l’anhel de crear un gran ésser humà.

Per tant, aquell nadó que es va encarregar a la cigonya, a París o a l’hospital de l’in vitro, ha de ser diana d’aquest objectiu, educar. En altres paraules, cal parir pensant a educar i no a París pensant a parir. A llarg termini, l’objectiu de tot educador, pare, mare o docent, ha de ser connectar, fer-se líder i referent entre els infants.

Quan a l’aula s’aconsegueix la confiança dels alumnes, aquests aprenen amb més facilitat. És més, accedeixen millor als consells i això permet ensenyar-los i educar-los. Ells han de confiar en nosaltres perquè nosaltres puguem confiar en ells. Cal alimentar aquell peix que es mossega la cua, la confiança genera més confiança. De fet, en alguns dels països de més èxit acadèmic, com Estònia, qualsevol docent és el líder indiscutible de la classe. Per això, cal intentar ser conscient de les necessitats dels alumnes.