Final de trajecte

La setmana passada, l'independentisme català encaixo un nou revés jurídic. En aquesta ocasió, va anar a compte del Tribunal General de la Unión Europea (TGUE) amb seu a Luxemburg, que va retirar la immunitat parlamentària de l'expresident Carles Puigdemont i dos dels seus exconsellers en la Generalitat, Toni Comín i Clara Ponsatí.

La decisió dona via lliure al jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, per a tornar a emetre una ordre de detenció europea reclamant el lliurament a Espanya dels tres polítics independentistes, que romanen escapolits des d'octubre de 2017.

Des que, en la tardor de 2019, es van fer públiques les sentències als líders del “procés”, els caps pensants de l'independentisme han basat tota la seva estratègia en la internacionalització del conflicte. Estaven convençuts --deien--que les institucions internacionals els donarien la raó en tot allò que l'Estat repressor la hi negava.

No obstant això, el temps passa i tempera situacions. Gairebé sis anys després de l'efervescència sobiranista, resulta evident que l'independentisme no ha fet una altra cosa que rebre revessos de les institucions europees, tant polítiques com jurídiques.

Així, per exemple, el 26 de novembre de 2020, el Parlament Europeu va votar una iniciativa, presentada per la diputada Diana Riba (ERC), que proposava el reconeixement de l'autodeterminació als territoris que reivindiquen la seva identitat nacional diferenciada, com pot ser el cas de Catalunya, Flandes, el País Basc o el Tirol.

La proposta va ser rebutjada per 487 vots en contra, 170 a favor i 37 abstencions. És a dir, els representants, dels gairebé 450 milions de ciutadans dels 27 estats membres de la UE, legítimament triats, van entendre que l'autodeterminació, és a dir, la independència no té cabuda en l'àmbit comunitari.

Poc temps després, el Tribunal Suprem del Regne Unit vetava el segon referèndum d'independència d'Escòcia. Els cinc jutges que componen el Tribunal van rebutjar el plebiscit que seria consultiu i sense conseqüències pràctiques efectives en la unitat de l'Estat. Amb aquesta decisió jurídica, s'enfonsava com un castell de naips la “via escocesa”, principal referent de l'independentisme català en els últims anys.

Ara, la sentència del TGUE obre, per a l'independentisme, una situació tant inèdita com ombrívola. Més enllà de les proclames que puguin fer els partits per a consum de la seva parròquia i amb la vista posada en el 23 J, la realitat és que el moviment polític sobiranista cada vegada està més tocat i amb menys referents.

De fet, va ser el mateix Puigdemont que, després de conèixer la sentència, en una compareixença davant els mitjans va dir que recorrerà contra la decisió davant el Tribunal de Justícia de la UE, “Res s'acaba, al contrari, tot continua. Presentarem record davant el TGUE i defensarem fins al final els nostres drets fonamentals”, i que continuaria treballant “amb el mateix esperit” que el primer dia “per a guanyar la llibertat”. Però a continuació, Clara Ponsatí va demanar acabar amb “ficcions” i deixar d'“alimentar il·lusions que no es materialitzaran”. Crec que sobren els comentaris.

La llista de polítics que s'han abrasat en la pira del foc fatu processista és llarga. Ara s'ha iniciat la fase del campi qui pugui. Per això i per a corroborar-ho, Carles Puigdemont i Toni Comín ja han anunciat que no assistiran al ple del Parlament Europeu que se celebra aquesta setmana a Estrasburg, per temor a ser detinguts; mentrestant, Clara Ponsatí es mostra disposada a formar un nou partit amb gent que reactivi la independència. Potser l'exconsellera està pensant en persones com Sílvia Orriols, actual alcaldessa ultra de Ripoll.

Si el “procés” fos un servei de transport, podríem dir, sense por d'equivocar-nos, que ha arribat al final de trajecte, almenys, com ho hem conegut fins ara. Això no significa, ni des de lluny, que l'independentisme vagi a deixar d'existir, ni de bon tros. Però la unitat del moviment és una entelèquia; qui més i qui menys intenta posar-se a resguard i qualsevol intent d'aglutinar a les forces sobiranistes, avui dia, està condemnat al fracàs; com li va ocórrer a Xavier Trias en el seu intent de concentrar entorn de l'alcaldia de Barcelona al sobiranisme moderat i pragmàtic.

Per si tot això fos poc, segons el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat fet públic en vespres de l'inici de la campanya electoral, el PSC tornaria a guanyar unes eleccions al Parlament i s'imposaria clarament en les eleccions al Congrés si se celebressin ara.

Doncs bé, amb aquest context tan poc esperançador com teló de fons, no s'entén la miopia política del sector dur de Junts. Primer, van tancar l'orella als suggeriments de Trias i no van negociar la governabilitat de la Diputació de Barcelona amb el PSC, encara que amb aquesta actitud han perdut un dels pocs bastions de poder que els quedaven.

Després, després de la sentència del TGUE la candidata de Junts al Congrés, Miriam Noguera va dir que: no es presenten per a investir a un president espanyol, que els dona exactament el mateix qui sigui. Ja em disculparan l'exabrupte, però cal ser un autèntic talòs per a no veure les diferències entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo o entre el PSOE i el PP.

A vegades penso que, si no fos perquè el país no es pot permetre perdre el tren del progrés i el benestar ni retrocedir en llibertats, i la societat no es mereix semblant correctiu, no aniria mal una temporadeta d'un govern amb la ultradreta dins, perquè aquests processistes esbojarrats s'assabentin del que val una pinta -que diria un castís-. És a dir, sabrien aquests hooligans el que és la repressió d'Estat i l'exili, però de veritat, no la performance que van representant en els últims anys.