Ministre, encara que sigui de la marina

El 6 de juliol de 1933, es va produir una curiosa fotografia: el ministre de Marina del Govern d'Espanya, Lluís Companys, passava revista a les forces que li rendien honors en la seva visita a l'Illa de Mallorca, acompanyat pel comandant Militar de Balears, el general de brigada Francisco Franco Bahamonde.

Tots dos havien tingut evolucions dispars des de l'adveniment de la República el 14 d'abril de 1931. Franco era, en aquell moment, director de l'Acadèmia General Militar de Saragossa, un centre docent que havia iniciat un segon intent per unificar armes i cossos per mitigar les rivalitats corporatives dins de les files castrenses.

L'arribada de la República i les ràpides i contundents mesures del nou ministre de la Guerra, Manuel Azaña, per tractar de solucionar alguns mals endèmics de la institució, van donar al traste amb l'Acadèmia General Militar.

Franco va fer un discurs d'acomiadament en el qual enaltia el concepte de disciplina mentre confessava la seva tristesa per una decisió que considerava, a totes llums, equivocada. Azaña es va escandalitzar amb el contingut del discurs i va escriure al seu diari el 16 de juliol de 1931: “Alocució del general Franco als cadets de l'Acadèmia General Militar, amb motiu de la conclusió del curs. Completament desafecte al Govern, reticents atacs al comandament; cas de destitució immediata, si no cessa avui en el comandament”.

El general va ser destinat a comandar una brigada a Galícia, destí en el qual va romandre fins a la revisió d'ascensos per mèrits de guerra atorgats durant la dictadura de Primo de Rivera, realitzada pel Ministeri de la Guerra el febrer de 1932. Aquest fet va afectar directament la seva situació en l'escalafó. Franco va passar de ser el número u dels generals de brigada a ser el 24 abans d'arribar a general de divisió, el màxim empleat militar en aquell moment. Azaña, en assabentar-se del malestar del jove general per la controvertida revisió, va decidir “enviar-lo a comandar Balears, on estaria més allunyat de temptacions”.

Els primers governs republicans es conformaven en base a tots els partits que portaven aquest cognom; no obstant això, el divorci polític entre Azaña i Lerroux va fer que els radicals sortissin de l'executiu, la qual cosa va forçar Azaña a ampliar el seu espectre cap a l'esquerra i disposar del suport de Macià. El fruit d'aquest suport va ser el nomenament de Jaume Carner, que encara que no militava a ERC, va ser proposat pels catalanistes per presentar la quota catalana del Govern Azaña de 1933. Carner va tenir una actuació brillant al capdavant del Ministeri d'Hisenda, però una greu malaltia el va obligar a presentar la dimissió al juny de 1933.

El 12 d'aquell mes, Azaña va rebre el diputat Miquel Santaló en nom de l'ERC, qui va oferir a Lluís Companys una cartera ministerial amb el compromís d'acceptar “la cartera que se li assigni, sigui quina sigui”. Aquell mateix dia, Azaña va trucar per telèfon al president de la Generalitat i li va comunicar que Companys seria ministre de Marina, a la qual cosa el veterà militar i polític català va respondre: “Què hi farem! Enhorabona!”.

Macià esperava una cartera més important, però va acceptar de bon grat el ministeri, encara que fos de Marina. Lluís Companys havia estat, des de desembre de 1932, president del Parlament Català i ara s'ubicava al capdavant dels designis de la Marina Espanyola, arsenals i Bases Marítimes. En aquest càrrec, va conèixer el contraalmirall Francisco Javier de Salas, cap de l'Estat Major Central del ministeri, amb qui va mantenir amistat fins i tot durant la seva estada a la presó després dels fets d'octubre de 1934.

Aquestes són les raons que van donar lloc a la curiosa fotografia entre un ministre de Marina i un general de brigada comandant militar de Balears. Tots dos van passar diverses hores junts parlant sobre aspectes tècnics de la defensa de les illes, una qüestió que el 1933 era d'una importància vital.

Poc més d'un any després, Companys declarava l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, un acte que va ser considerat com una sublevació contra el Govern de la República i que va ser reprimida pel Ministeri de la Guerra, al qual va quedar adscrit durant aquests dies de profunda crisi a tota Espanya, el general Francisco Franco.

Aquest últim va voler enviar la Llegió a Barcelona perquè s'emplegués a fons contra els militars que van donar suport al desafiament de Companys, però el general Batet, cap de la Divisió Orgànica de Catalunya i molt més prudent, es va fer amb la situació en poques hores amb un nombre reduït de baixes. Quan la Legión va arribar a les Rambles, Companys, el seu Govern, l'alcalde Pi i Suñer i diversos regidors ja estaven detinguts i la rebel·lió havia estat sofocada. Però això és una altra història digna de ser explicada.